Lluís-Anton Baulenas: “Escric obres ambientades a Catalunya amb un missatge universal”

És dels autors més solvents i menys sorollosos del panorama literari català dels darrers 30 anys. Autor de novel·les com

Lluís-Anton Baulenas acaba de publicar la novel·la

Els camins de la Rut,

una

road movie

ambientada als anys més incerts de la transició espanyola, que simultàniament l’editorial lleidatana Milenio presenta traduïda al castellà.

El castellà és una de les vies més solvents per projectar-se fora de Catalunya?

No. Jo tinc més de la meitat de les novel·les traduïdes a terceres llengües i no al castellà. Em costa, per això estic molt content de l’esforç que ha fet Milenio per arriscar amb aquesta història. Ara el context potser no hi ajuda, però el problema amb la literatura catalana a la resta de l’Estat ve de lluny. Fins fa poc la majoria d’editors importants espanyols eren catalans. Des del punt de vista comercial saben que traduir un autor que escriu normalment en català és un problema perquè a Catalunya pràcticament no es vendrà. S’ha de sortir a fora i l’espanyol és un mercat complicat per als autors catalans. Des del punt de vista comercial és arriscat.

Dins el mercat català, els estudis diuen que els lectors que tenen el castellà com a llengua pròpia no llegeixen gaire en català. No practiquen bilingüisme literari i es perden la meitat de la narrativa que es fa a Catalunya.

Per això per Sant Jordi tots els grans noms castellans desembarquen a Catalunya buscant aquests lectors que viuen aliens a la literatura en català. Tot i això hi ha gent que hi està interessada, als grups de lectura de les biblioteques no és estrany que s’acosti algú preguntant si la novel·la està traduïda, però en general els meus lectors són catalanoparlants.

Són fidels?

Prou. Penso que he aconseguit atreure uns 3.500 lectors. A partir d’aquí venc més o menys exemplars en funció del llibre. Això també és una garantia per a les editorials, amb aquesta base els és fàcil fer números.

Durant 40 anys els poders de l’Estat no han fomentat les cultures basca, gallega i catalana com a part de la plurinacionalitat espanyola perquè la societat se la senti seva.

Això passa perquè fan un lectura restrictiva de la Constitució i de la mateixa idea d’Espanya. L’Estat podria funcionar molt bé amb un sistema confederal, però no hi ha voluntat política per fer una administració molt més oberta, amb una normalitat de les quatre llengües, com passa a Suïssa. Aquí no s’han aconseguit ni gestos simbòlics, per això quan ho mires des del punt de vista de la literatura el desconeixement és absolut. Tot i això sempre hi ha hagut relació entre autors catalans i castellans i tinc la sensació que s’han refredat amb el procés. Quan viatjo fora de Catalunya per participar de xerrades o actes sempre ho faig com a català i aleshores t’adones que estem una mica orfes. Es nota que no tenim un Estat al darrere que defensi els nostres interessos arreu del món.

Quines comunitats de lectors d’arreu del món estan més interessades en la seva literatura?

És aleatori i imprevisible. Els editors aposten per aquelles històries que pensen que és una bona història, una bona novel·la, que arribarà al seu públic. Faig obres ambientades a Catalunya amb un missatge universal, i aleshores és igual d’on siguis si tens una bona història. A França tinc quatre novel·les publicades i han tingut una bona acollida, sobretot les que toquen el tema de la Guerra Civil. En neerlandès va funcionar molt bé pel magnetisme de la marca Barcelona, on se situa l’acció.

Felicitat

va obrir-me la veda i després vaig traduir-hi dues novel·les més.

està ambientada a principis del segle XX. Ha escrit sobre la dictadura portuguesa

, Amics per sempre

parla de la Barcelona olímpica i la guerra dels Balcans i aquesta darrera està ambientada durant la Transició. Quant temps ha de passar perquè un context històric esdevingui literari?

Recordo que quan vaig escriure

El fil de plata,

que passa durant els anys 30, encara hi havia molta gent gran que havia viscut aquella època. Molts em criticaven que m’atrevís a parlar d’una època que no havia viscut i m’acusaven de no tenir perspectiva. Jo els deia que no calia haver viscut les coses per parlar-ne. Ara he madurat i no només tinc imaginació sinó també perspectiva.

Amics per sempre

he trigat tot aquest temps per poder-la escriure perquè necessitava perspectiva. En aquesta darrera també jugo amb vivències personals i he buscat molta informació. El més important és buscar-se la pròpia perspectiva i ser honest. Quan vaig fer

em vaig haver de documentar molt. Els meus lectors saben que, per més imaginació que hi posi, no distorsionaré la història.

El procés pot ser un bon escenari literari o és massa local?

Segur que sí perquè els temes que posa sobre la taula van més enllà d’independència sí o no. Parla d’Europa, de sobiranies compartides, de conflictes identitaris i altres temes que poden interessar fora de Catalunya. Respecto que tothom faci el que li sembli adequat i no criticaré si el proper Sant Jordi surten mitja dotzena de novel·les inspirades o ambientades en el procés. Jo no podria, penso que no tinc perspectiva, m’afecta la proximitat i és un tema molt calent i els lectors tampoc. Penso que és massa present la força de la informació política. En aquest sentit, la literatura queda massa condicionada per la crònica periodística, i aquest no és el meu terreny.

Això vol dir que

Els camins de la Rut

és una manera de parlar de la Transició?

Dono molta importància als personatges, també als secundaris. La vida del protagonista és la que marca la relació amb els esdeveniments històrics. A les meues històries la veritat que està per sobre és la vida dels personatges, i per molt que m’hagi documentat d’un fet històric no forçaré una trama per poder-ne parlar. El context està supeditat als personatges, que són fills del seu temps i procuro que siguin fidels a la seua realitat. No sóc cronista, ni periodista, ni escriptor de novel·la històrica.

És dels pocs que viuen de la literatura catalana sense diversificar excessivament els seus fronts laborals. Per què no és col·laborador habitual dels mitjans i aprofita la roda per fer-se mediàtic? Ho rebutja o no li proposen?

Una mica de tot. Pel meu caràcter tinc tendència a no parlar del que no conec, em fa vergonya. Si he de parlar d’un tema que no controlo he de tenir temps per preparar-lo i això em descol·loca per entrar a programes d’àmbit general. Alguna vegada m’han cridat i després no han insistit, suposo que no sóc prou atractiu perquè no dic res sobre allò que no conec. Entre els que no m’han tornat a trucar i els que he rebutjat suposo que es van tancant portes. No parlo només de sortir als mitjans a opinar, també vaig declinar entrar als equips dels dramàtics de TV3. Anys més tard suposo que m’hi hauria posat perquè es paguen bé, però intueixo que si dius que no una vegada posen la creueta al teu nom. Per la meua manera de fer passo moltes hores tancat a casa escrivint, així que l’estratègia és anar-me adaptant a les necessitats i els ingressos de cada moment. Alguns són més bons que altres i la qüestió és anar trampejant.

A

torna a posar una dona al centre de la novel·la.

Pràcticament la meitat de les meues obres estan protagonitzades per dones.

Amb quin criteri ho decideix? És la història que porta al personatge o a l’inrevés?

Aquí és el personatge, volia fer aquest. Després hi vaig afegir la filla i es va anar desenvolupant i agafant protagonisme perquè em semblava molt potent. El conflicte entre mare i filla m’interessava.

En aquesta la protagonista porta una grua i a

Àrea de servei

era guarda de seguretat. Dues dones en rols molt masculins.

Sí, però en una fa de guarda perquè busca feina i no té prejudicis i la Rut és una dona que vol ser gruista. M’agrada veure-la treballant, conduint i carregant cotxes i, alhora, essent molt sentimental i enamoradissa. A cada una de les relacions és honesta i sempre s’hi atrapa amb la il·lusió monogàmica de ser la definitiva. Per contra, la grua és la seua llibertat. És mestressa del seu negoci, una grua que és alguna cosa més que la feina perquè li dóna sensació de força i autonomia.

Com a escriptor és lliure de treballar en els llibres que vulgui i, alhora, és molt dependent del sector editorial. Com ha canviat en els darrers 30 anys?

Hi ha una manera extremament positiva de llegir els canvis: la professionalització. Tret dels grans grups com Planeta, fins i tot les editorials mitjanes encara funcionaven d’una manera molt ideològica, semblava com si cada una estigués vinculada a un partit polític. Això feia que es publiquessin molts llibres per amistat i afinitat política. El concepte de negoci era molt relatiu i ara això és diferent, fins i tot les petites miren de fer les coses amb la major professionalitat possible.