Nunci Rodríguez: “Els qui practiquem el tir tenim més obligacions que cap altre esportista”

Va nèixer a Saragossa fa 67 anys, però de jove va enamorar-se a Lleida i s’hi va quedar. Molt poca gent sap que és la tiradora d’armes històriques més premiada de la història del nostre país. Ha estat campiona del món sis vegades en la seva categoria i ostenta el rècord europeu absolut amb una marca perfecta de 100 sobre 100. Va portar la flama olímpica de Barcelona’92 i fins i tot apareix a la versió digital de l’Enciclopèdia Catalana. Ho viu amb normalitat i humilitat, tant perquè el seu caràcter així la defineix, com perquè el reconeixement sembla que li està vetat. Tant li fa. Ella segueix competint i entrenant-se de forma incombustible. Sembla que encara li queden força cartutxos més.

F

ins quan estarà competint a aquest nivell tan alt?

Fins que el cos aguanti.

Suposo que hi ha un moment que el cos ja no podrà aixecar el fusell, carregar-lo de pólvora i munició i disparar com es feia a la guerra civil americana.

Jo, de moment, m’he posat com a objectiu el campionat de Pforzheim, a Alemanya, el 2021. Allà vaig debutar fa trenta anys i fins i tot hi vaig aconseguir el rècord europeu el 2005. Seria bonic acabar allí amb... 70 anys! Però és que l’any següent, el mundial serà a l’Argentina i em faria també molta il·lusió anar-hi. Mira, no ho sé. Ja ho veurem. Algun dia o altre em retiraré [riu].

Per disparar, cal més força física o mental?

Les dos. Cal estar en forma, però és important la concentració i l’experiència.

Curiós que disparar impliqui tant.

Sí. Ho sé. El tir està menyspreat avui en dia.

Per què ho diu?

Bé, ja se sap. Les armes no li agraden a molta gent. No deixen indiferent: o les odies, o les estimes.

I les carrega el diable.

Això és una bajanada.

No creu en el perill?

Només et diré que l’esport que paga una pòlissa de risc més baixa és el tir. Gairebé no hi ha accidents.

Difícil de creure.

És molt senzill. Els qui practiquem el tir, tenim més obligacions que cap altre esportista. Hem d’obtenir una llicència d’armes després d’un examen amb la Guàrdia Civil. Hem de ser socis d’un club i tenir a casa un armari homologat per guardar les armes. Si deixem de competir, hem d’entregar-les i, regularment, les hem de presentar perquè les inspeccionin. Allà on anem, no podem treure les armes de l’estoig fins que el jutge ens ho permet. I òbviament les armes no les podem utilitzar per a res més que per competir.

Les considereu unes normes massa exigents?

Estem acostumats. Sols ens obliguen a estar atents per tenir sempre tota la paperassa en ordre. I el nostre país obliga molt més que d’altres.

A mi no em sembla pas dolent.

Mira, si vols que sigui sincera, està bé que hi hagi normes, però al final sols estem controlats els que les seguim. Els qui fem les coses bé. Tant amb normes exigents com sense, sempre hi haurà qui tindrà i utilitzarà armes de forma il·legal.

Com passa sovint als Estats Units.

Allà diuen: el dia que les armes siguin il·legals, sols els il·legals les tindran.

Com es pot justificar el tir com a esport?

És una lluita contra un mateix: concentració, perfecció, disciplina, autodomini. És una activitat molt física i molt mental alhora. És un esport que ajuda personalment i de constant superació. Molts joves haurien de provar-ho.

I per què armes històriques?

Perquè som uns romàntics [riu]. La veritat és que és una modalitat en què ens ho hem de fer tot. Hem d’aconseguir (i pagar) armes originals en bon estat, hem de preparar les càrregues, ens hem de fondre les nostres bales cada cop que les utilitzem i hem de saber netejar la pólvora després. Tot un art.

Però no és un esport olímpic. Ni tan sols mediàtic.

A mi m’és igual. El tir amb armes modernes ja l’hem provat i ara el que volem és gaudir, sense perdre gaires diners si pot ser.

Es perden diners?

Bé, ara ja no hi ha tantes ajudes per a la nostra especialitat i ens hem de buscar la vida. Per exemple, ja no anem als campionats europeus amb avió. Agafem el cotxe el meu marit i jo i recorrem milers de quilòmetres per estalviar.

Ningú els ajuda?

Ara sols el club de Lleida, una mica. La Federació ja no ens pot ajudar perquè està en fallida.

Que no li reconeguin prou ser campiona del món sis vegades, és perquè vostè és una dona i de Lleida?

Ho porto bé. Clar que a tothom li agrada que li reconeguin els mèrits i sóc conscient que és un esport poc conegut. Però, saps? És una afició que comparteixo amb el meu marit i en gaudeixo tant com puc amb ell. I saps, també? El fet de viure en un lloc tan petit com Lleida fa que molta gent de la ciutat em saludi pel carrer.

El seu marit, el Josep Triquell, va ser, de fet, qui la va introduir.

Sí. Va començar ell a competir i jo l’anava a veure. Fins i tot al començament ho trobava una mica avorrit i m’angoixava que ell es posés tan nerviós a les competicions. Finalment, m’hi vaig animar.

I l’ha acabat superant.

Ell també té medalles. No tantes com jo, però també en té. I ho porta bé. No li sap gens de greu.

Vostè té el mèrit que va començar quan ja era ben entrada a la trentena!

Sí. Suposo que alguna cosa innata tinc si he estat campiona en la meva maduresa. I a més, sóc manya: no abandono mai [riu]. Sempre he cregut en el treball, la dedicació, l’esforç. De fet, m’han calgut per aconseguir el que vull. I fins i tot així, no ho he aconseguit tot.

Veu complicat que els joves de Lleida s’hi posin, amb les armes antigues?

Complicat, sí, perquè no hi ha gaire facilitats. Som en un país on no es pot començar a disparar abans dels 18 anys. En altres llocs, com França i Alemanya, hi ha més permissivitat. A més d’això, cal que el jovent comenci sempre amb un tècnic a totes hores, que el vagi guiant en l’ús d’aquestes armes tan complicades.

I calen diners, és clar.

Sí, sobretot per estar en actiu en el circuit competitiu. Per cada torneig, s’ha de pagar, i ni tan sols es poden recuperar els diners si ets el campió.

Almenys li queda el consol que es pot endur tots els ossets de peluix a les firetes de festa major.

[Riu] Un dia érem a Màlaga de vacances i em vaig animar, vaig encertar-ho tot i l’home que portava la parada es va quedar bocabadat. La veritat és que des que competeixo amb el tir a cent metres de la diana, no em puc creure que deixin disparar tant de prop en aquestes firetes. Gairebé és a un pam! [torna a riure]

El món del tir, amb la subcategoria de Dames, és també masclista?

Masclista ho era tot en la societat fa uns anys. I ara som en una guerra amb què no estic del tot d’acord. Jo sempre he estat rodejada d’homes: ara faig tir, però també he fet karate, i he tingut un càrrec en un banc. I mai, mai m’he sentit menystinguda. Al tir, com en altres esports, hi ha categories masculina i femenina però, precisament en armes històriques, les dones podem competir contra els homes. El meu rècord europeu el vaig fer en la categoria absoluta.

Així no creu que hi hagi masclisme actualment?

És cert que les dones hem hagut de demostrar molt més que els homes per arribar a lloc. I és cert que la maternitat és un inconvenient en la societat actual que s’hauria de corregir. Però no m’agrada haver d’imposar paritats.

No ha d’haver, doncs, cap legislació al respecte?

Només cal fixar-se en els resultats. Si les dones ho fan més bé, ha d’haver-n’hi més. Però si els homes són millors, aleshores no.