Arnau Barios: “He trigat deu anys a traduir els més de cinc mil versos de la novel·la de Puixkin”

Encara no havia acabat la carrera de Filologia que l’Arnau Barios es va proposar traduir ‘Eugeni Oneguin’ de Puixkin, del rus al català. Nascut a Térmens el 1989, Barios va trigar deu anys a completar un projecte inèdit fins ara. Puixkin es considera el pare de la literatura russa moderna i ‘Oneguin’ és la novel·la fundacional. Escrita en més de cinc mil versos, la traducció de Barios, publicada per Club Editor, ha estat una de les més celebrades de la temporada per la crítica per la seua excepcionalitat.

Quan era l’hora d’escollir carrera va optar per Filologia Eslava i es va especialitzar en rus, una opció que ja no existeix “perquè ara l’han integrat en un grau de llengües contemporànies en el qual el rus és una segona llengua i els alumnes fan moltes menys hores que nosaltres”.

Els seus pares què van dir quan els va dir que volia estudiar rus?

Els va semblar un mal menor perquè les alternatives eren clàssiques o semítiques.

Sobretot tenia clara la vocació filològica.

I també em va semblar que l’anglès o l’italià els podria aprendre després, mentre que el rus era millor estudiar-lo a la universitat.

Ara viu a Rússia, recorda la primera vegada que hi va anar?

Hi vaig fer tercer de carrera i recordo que tot i que feia dos anys que l’estudiava, al començament era incapaç de seguir una conversa. Aquell any va ser crucial per aprofundiar en la llengua i la cultura russes.

Com són realment? De portes enfora projecten una imatge molt dura i introvertida.

Amb els desconeguts són freds i fins i tot agressius, Els carrers de Moscou o Sant Petesburg no són gaire amables perquè la gent tendeix a ser esquerpa els uns amb els altres. Però després, quan ja et coneixen una mica, de seguida et conviden a casa seua i descobreixes que són gent molt agradable i acollidora.

I què representa Aleksandr Puixkin per a ells?

La identitat russa es canalitza a través de la literatura i Puixkin n’és el pare. I de la seua obra,

Eugeni Oneguin

és la novel·la fundacional. Fins aleshores es feia una literatura segons les modes europees i Puixkin modernitza la llengua i la converteix en un instrument literari de primer nivell. És el mateix que passa aquí amb Verdaguer i el català.

I a Rússia el coneixen o és d’aquells clàssics que tothom cita i ningú no s’ha llegit?

Es fa difícil saber, però una cosa que m’ha sorprès és que la poesia és una afició que els joves no consideren que posi en dubte la seua virilitat. La Unió Soviètica va tenir moltes coses dolentes, una de les quals va ser perseguir els escriptors i censurar molta literatura. Per contra, van alfabetitzar la població i l’afició per la lectura, el teatre o la música són molt habituals en totes les capes socials.

No s’havia traduït mai fins ara?

Nabókov n’havia fet una transcripció literal del rus a l’anglès, paraula per paraula, i aquí s’havia traduït aquella versió. Però mai ningú no havia treballat directament amb l’obra original.

És una novel·la escrita en vers i n’hi ha més de cinc mil. Vist des de fora no sembla un repte fàcil.

He trigat deu anys i he passat moments de tot, també de desesperació. Quan ja duia molta feina avançada em vaig adonar que estava utilitzant una mètrica equivocada i vaig haver de reescriure tots els decasíl·labs; i quan ja gairebé havia acabat vaig arribar a la conclusió que potser havia forçat massa la llengua per poder rimar, un fet que afegia dificultat a la seua lectura.

Després d’aquest èxit té més material en cartera?

Farem una antologia de contes de Txékhov. Fins ara se n’ha fet una publicació molt dispersa i no s’han treballat mai en un volum.