Magalí Sare: “L'electrònica és imprevisible, i per això et permet produir peces molt màgiques”

Anava encaminada a ser flautista de clàssica, però es va adonar que l’atracció que les músiques actuals exercien sobre ella era molt potent. La Magalí Sare es va graduar en jazz cant al Conservatori del Liceu el 2017 i un any després va presentar en solitari

La catalana Magalí Sare i el mallorquí Sebastià Gris presentaran el seu primer disc conjunt,

A boy and a girl,

aquest vespre al Cafè del Teatre de Lleida. Ella ha començat una sòlida trajectòria en el món de la música en què se la coneix per ser la soprano del Quartet Mèlt i la cantant del disc

Estómac,

de la pianista i compositora Clara Peya. També té un duet amb el contrabaixista Manel Fortià. Parlem amb la intèrpret dels seus orígens i del concert.

Com va començar en el món de la música?

Vinc de família de músics. El meu pare és músic i la meva germana i germà grans, també. Ho he viscut tota la vida i tenia molt integrat que volia ser artista. Potser en altres casos aquesta predeterminació té l’efecte contrari, però en el meu, va funcionar. Vinc del món clàssic. Sóc carn de conservatori [riu]. He estudiat flauta clàssica, piano jazz i percussió jazz. Anava cap a flautista de clàssica, vaig començar el Grau Superior, però ja formava part d’alguns grups, cantava, componia, i ho vaig deixar. Em vaig prendre un any sabàtic per preparar-me, vaig compondre molt, i era obvi que havia d’indagar en el cant modern i en la meva veu. El 2017 em vaig graduar en cant jazz al Conservatori del Liceu, i no he parat.

Malgrat la formació clàssica, en aquest disc,

A boy and a girl

, aposta per l’experimentació electrònica a través de la deconstrucció de la de cambra. Com es produeix aquest “trencament” o evolució?

Suposo que en certa manera hi ha un enuig. No voldria que se’m malinterpretés, estic molt agraïda d’haver conegut el món de la música clàssica, acadèmic o purista, i el del jazz. Quan parlo d’enuig em refereixo que a vegades m’ha creat frustració haver d’interpretar una música d’una manera determinada. La meva veu és politímbrica i m’agrada posar moltes veus diferents, però sembla que en el clàssic s’hagi d’enfocar tot a projectar. És lògic perquè és un cant dissenyat quan no hi havia micròfons i t’havia de sentir el de la darrera fila.

Li agrada experimentar.

És que la música és canviant, diferent cada cop que la interpretes. Fer música lliure, tocar una melodia de maneres diferents, canviar-li l’harmonia, m’agrada molt. A la vegada, tot el repertori de cançons de música de cambra, lieds alemanys, cançons franceses, i cançons d’aquí, que en tenim de precioses... és un material molt preciós que a mi em permet fer una reproposta.

Per acabar, parli’ns del concert del Cafè del Teatre.

Interpretarem tot el disc

A girl and a boy

, el primer que fem junts amb el Sebastià, encara que ja havíem tret un EP amb dos temes. Ho portem tot molt ben arranjat i preparat, però hi haurà improvisació perquè el que té de bo l’electrònica és que és imprevisible i pots començar a tocar botons i freqüències que generen sons que potser no havies previst i això et permet crear peces i coses molt màgiques en directe.