Marta García Aller: “És difícil parlar del futur si les paraules que hem de fer servir encara no existeixen”

La madrilenya Marta García Aller parla molt i parla molt bé. Escriptora i periodista d’economia al diari

Davant dels avenços tecnològics que canviaran la nostra vida per sempre és imprescindible estar ben informats. Quantes coses que ens semblen imprescindibles o eternes estan a punt de desaparèixer perquè no tindran sentit en aquest món que està a punt de néixer? Al llibre

El fin del mundo tal y como lo conocemos

(Planeta) la periodista madrilenya Marta García Aller ens intenta donar eines per comprendre com els algoritmes ho estan transformant tot i és absurd mirar cap a una altra banda i negar-ho.

Estem a les portes d’una nova era?

Els canvis ja són irremeiables. Per al llibre vaig entrevistar desenes d’experts de totes les disciplines perquè em donessin la visió que tenen des del seu terreny. Les seues opinions sobre el futur no deixen de ser opinions. El que sí que són fets contrastats, i aquesta és la meua proposta per viatjar al futur, és que moltes coses que ens envolten estan a punt de desaparèixer. Jo sóc del 1980 i aquest any igualo el temps que porto en aquest segle amb relació al segle anterior. Els que vam viure al segle XX i vam arribar a la universitat sense mòbil encara recordem un món que ja no existeix. Això també fa que els conceptes amb els quals mirem d’entendre el món d’ara estan arrelats al segle XX, encara ens sembla que el fet digital és com una moda o etapa. No és així, són una realitat que ho canviarà tot, facis el que facis t’afectarà.

A finals del segle passat ja vam veure com desapareixien màquines com les d’escriure. Vostè parla del final de les coses.

És que el futur té més a veure amb serveis que amb objectes. La societat de consum és una construcció del segle XX, l’acumulació d’objectes i el consum reiterat de bens que caduquen és una idea condemnada a desaparèixer. El futur i el present ja no va de

tenir

sinó de

fer

servir

. Ho estem veient en el transport, Uber o Cabify no tenen cotxes. També en allotjaments turístics, Airbnb no té hotels sinó que ofereix habitacions i cases de particulars. Les empreses amb més projecció a nivell internacional no tenen coses, ofereixen serveis.

Encara que el servei el presten amb objectes que sí que existeixen.

Però la seua propietat no és l’origen del negoci. Això canvia el paradigma de moltes coses. Ara el que importa és el temps, pagues pel temps que comparteixes el cotxe. No aspires a tenir-ne un sinó a poder accedir a un transport. La música o el cinema abans eren objectes: discos, cintes VHS, cassets, CD o DVD. Finalment vam entendre que ja no es tractava de col·leccionar títols sinó d’accedir a les dades.

Si parlem de formats és fàcil d’entendre. Però què vol dir que s’acaba el treball?

Em refereixo al treball tal com el coneixem. Moltes professions desapareixeran. Però això ha passat sempre al llarg de la història. Hi ha a estudis que diuen que només un 1% de les feines que es fan avui en dia ja existien fa cent anys. Quan era petita hi havia el carboner, que portava el carbó a casa els meus avis. O el repartidor de la llet fresca casa per casa.

Això és la fi del treball o d’alguns treballs?

Estem parlant d’un canvi conceptual del que entenem per treball. És molt complicat parlar del futur perquè les paraules que farem servir encara no existeixen. Per posar un exemple utilitzo la paraula

telèfon

. Per a cada generació implica objectes molt diferents. Per a un jove d’avui en dia un telèfon és un aparell amb el qual fa vídeos i juga, es connecta a xarxes socials, escolta música i busca informació. Una persona de setanta anys potser també et parlarà dels smartphones, però segurament té més present aquell aparell fix que era al passadís de casa i que només servia per parlar. La paraula és la mateixa i ens remet a objectes i serveis molt diferents. Doncs el mateix passa amb la paraula

treball

. Allò que serà treball d’aquí a vint anys no tindrà res a veure al que considerem treball encara avui.

La veritat és que veient les condicions laborals de Glovo i el futur del mercat de treball no és gaire esperançador. On queden els drets dels treballadors?

Al llibre també explico una mica l’evolució dels drets dels treballadors i com s’inventen. Com se’ls dóna forma. El cap de setmana és un invent del segle XX, es consolida la idea que la jornada laboral ha de tenir una durada limitada i això es fa pensant en una societat industrial. Són drets que es creen pensant en una feina que es fa en un lloc de treball i dins un horari. Ara que hem d’estar responent a missatges tota l’estona costa delimitar quantes hores al dia estàs treballant. Hi ha una batalla en la redefinició dels conceptes. Els que treballen a Delivero són empleats tal com entenem fins ara aquesta figura? Els tribunals diuen que sí i l’empresa, que no. Les paraules que fem servir són cotilles d’un món no connectat.

És que en aquest nou món potser els de Delivero volen una casa on viure, volen menjar saludable i potser fins i tot volen donar als seus fills una bona educació i vestir-los i dur-los de colònies. Amb el que cobren avui s’ho poden permetre?

No. En aquest sentit estem vivint un canvi que ningú sap on es durà i quines conseqüències socials tindrà. Alguns experts ja parlen d’un model postcapitalista. En un món en el qual es pot produir serveis només a partir de dades produïdes per robots, el paper dels humans és dubtós. No sabem quanta gent necessitaran les empreses per treballar, però segur que necessitarem consumidors. Ara Delivero fa servir repartidor en bici, però en pocs anys això ho faran màquines. Tot el que sigui mecànic i previsible ho faran màquines i les rutines les faran els algoritmes. Tots les feines que són rutinàries desapareixeran. Les màquines van substituir els obrers de les fàbriques i els algoritmes ho faran al sector serveis. Les oficines estan plenes de rutines i això afectarà moltes feines que fins ara es pensava que només podien fer les persones.

Però la gent hi és igual, si no hi ha feina per a tothom què passarà?

Per això cada vegada està agafant més força la idea de la renda bàsica universal.

Una mesura de contenció del conflicte social?

Aquí s’associa a l’esquerra, però en altres llocs del món són propostes integrades als partits liberals. És una mesura que s’ha de treure de la disputa ideològica esquerra-dreta perquè es pugui debatre obertament i sense prejudicis. A Silicon Valley hi ha grans empreses que estan experimentant amb renda universal per veure què passa. Què fa la gent si li dones mil dòlars sense demanar-li res a canvi?

I quines són les conclusions?

Hi ha gent que es passa el dia al sofà mirant la tele, però també s’ha vist que augmenta la iniciativa de la gent. La humanitat som l’única espècie capaç d’inventar-se noves necessitats i molta gent no sap estar-se a casa sense fer res. S’ha vist que moltes persones que en condicions normals serien assalariades ara s’arrisquen i tenen capacitat d’innovació.

Són experiments per a la construcció d’una nova estructura social?

El temor a la bretxa i les desigualtats que pot implicar el nou sistema és real. Els drets que ens hem donat entre tots, inclosa l’edat de jubilació, estan pensats per a un món que ja no existeix. L’esperança de vida no és la mateixa. Abans t’havies de desplaçar i fer un horari i ara hi ha empreses noves que no saben com imposar el control horari perquè mai no l’han practicat. Treballen per objectius i no saben com aplicar regles analògiques al món digital.

Quan una empresa posa objectius i una data per assolir-los és perquè algú ha decidit que són possibles. Algú ha calculat quantes hores de treball per persona calen per aconseguir-los.

Efectivament, aquestes són les normes que s’estan redefinint. S’han de contestar o no als correus fora d’horari laboral? Tenim dret a desconnectar? Aquest dret no s’ha desenvolupat fins ara perquè no tenia sentit. Era un dret que no existia al segle XX perquè no estàvem connectats. Ara tot passa pel telèfon i no tenim clares les normes d’ús perquè és un món nou. Hem de canviar la mentalitat perquè serem constantment novells. Tot canvia tan ràpid que ser especialista en una cosa concreta no serà tan demanat com ser una persona que pot aprendre ràpid.

Què és allò que no poden substituir les màquines?

La capacitat de respondre a escenaris imprevistos. El tema és que la nova situació implicarà noves feines que encara s’estan desenvolupant i no en coneixem el potencial. Parlo de feines tecnològiques i també de llocs de treball que relacionen tecnologia i humanitats. La divisió entre ciències i lletres és un error. Ja podem dir que la tecnologia és el nou anglès.