Isaki Lacuesta: “Es parla massa poc de l'art i la cultura en relació amb el plaer que proporcionen”

El director i guionista gironí Isaki Lacuesta (1975) va participar recentment a la Setmana de la Comunicació de la Universitat de Lleida, evidentment de manera virtual, on va aconsellar als joves que es dediquin a allò que els agradi. La resta, ja vindrà. Segurament, no ho hagués pogut parlar amb ells de cap altra manera, atès que encara estava travessant els darrers dies de la seva convalescència de la Covid-19. El guanyador més jove de dos Conchas d’Or al Festival de Sant Sebastià ens parla de la seva manera d’entendre el cinema en particular i l’art en general, així com dels seus projectes.

I Isaki Lacuesta (Girona, 1975) es pot considerar un dels cineastes més interessants del panorama actual. Ha plogut molt des que exercia de periodista cultural i a dia d’avui ja ha dirigit nou pel·lícules i un bon nombre de curtmetratges. Tant és així que el novembre de 2018 va protagonitzar una retrospectiva al Centre Georges Pompidou de París (fotografia de la dreta). Coincidia amb l’estrena a Espanya de la seva darrera pel·lícula,

Entre dos aguas

, amb què pocs mesos abans s’havia convertit en el director més jove a aconseguir dos

Conchas

d’Or

del Festival de Sant Sebastià. Era la segona part de

La leyenda del tiempo

(2006), A més, des dels seus inicis amb el documental

Kravan vs Kravan

(2002) ha obtingut també set premis Gaudí.

Per començar, l’important, com es troba?

Bé, ara bé, gràcies. Vaig estar uns dies a l’hospital, però ja fa unes setmanes, i fa poquet em van donar l’alta laboral. És a dir, em trobo bé i superecuperat. Primer va ser dur, però ja està tot bé.

Una situació com la que vivim com a societat, el pot inspirar per una pel·lícula o un documental?

A mi en concret, no ho sé, però hi ha gent que hi treballa. El que sí que m’interessa moltíssim és tota la part de feina dels sanitaris. Aquí hi ha un documental important i pendent, que no només parli de la feina que fan ara sinó de les condicions laborals que arrosseguen. Podria ser una peça que quan això acabi, recordi que més enllà dels aplaudiments als balcons, se’ls millorin les condicions laborals, la conciliació...

La crisi sanitària en provocarà una altra en la cultura en general i el cinema en particular?

No parlaria en futur. Ja hi és. Ara bé, un cop hagi passat això, ens adonarem que la crisi continuarà sent bèstia. Per una banda perquè és la mena de pandèmia que és com la fantasia humida del món de les plataformes. Està molt bé que hi hagi plataformes, però tot el que sigui una distribució del poder poc equitativa i que tendeixi a situacions de domini, sempre acaba sent nociu, sigui pel costat que sigui. En aquest sentit, no serà bo. En un sector tan precari com el de la cultura, passarà factura. Per altra banda, estem tan habituats a la inseguretat, que segurament n’hi haurà altres menys habituats que ho portaran pitjor. Al cap i a la fi, els artistes i creadors estem acostumats a no saber de què viurem d’aquí a dos setmanes.

Si hagués de posar una pel·lícula al que passa, quina seria?

Tauró

. Curiosament, la vaig tornar a veure els primers dies que em trobava malament, abans que em fessin el test, i d’anar a l’hospital. Existeix un paral·lelisme molt clar al principi de la pel·lícula, quan el cap de la policia va advertint que hi ha un tauró i l’alcalde i els empresaris insisteixen que no n’hi ha cap, que el poble ha de continuar obert i tothom ha d’anar a treballar. També em fa gràcia

Infection

, d’Steven Soderbergh, rodada de manera molt realista sobre una pandèmia. Fins fa dos setmanes apareixia a IMDB etiquetada com a “ciència-ficció” i ara ho han canviat a “drama”.

Què busca reflectir al cinema?

Una de les gràcies del cinema és que serveix per mil coses: entreteniment, poesia, coneixement... A mi, m’interessa de manera molt omnívora, em fixo en molts temes, com a espectador i com a director. Pel que fa a temes, quan les faig no en sóc conscient, però després vaig veient que n’hi ha que reapareixen, tot i ser films de gèneres diferents.

Com ara?

La identitat, sobretot amb relació a si tenim la possibilitat de ser diferents, refer la nostra vida, canviar-nos, començar de nou.

Personalment, què creu?

Jo ho reivindico. Crec que, al final, tots tenim moltes persones a dins i ho hem d’intentar sempre que ho necessitem. El dia que vaig fer la conferència a la Setmana de la Comunicació a la UdL, els estudiants em preguntaven sobre què els aconsellava, i va lligat amb això que parlem: quan fas una carrera no és definitiva, pots estudiar una cosa i canviar la professió mil vegades. Si pensem que la nostra vida està encarrilada i és definitiva, malament.

Aconsella als joves que els interessi dedicar-se al cinema?

Els aconsello que facin el que els agradi. Que no tinguin por i no especulin. De vida només en tenim una i hem de fer el que creguem que farem amb més passió. Tot el que fem amb passió ho aconseguirem.

Veu futur a les sales de cinema o creu que cada cop tendim més a mirar-ho des de casa?

Què passarà no ho sé, però el que m’agradaria és que fos compatible. De fet, ja em passa. Hi ha pel·lícules que vull veure en una sala i unes condicions d’acústica i projecció que mai tindrem a casa i altres, prefereixo veure-la a casa. És comparable al fet que no és el mateix escoltar un disc que anar a un concert.

Ha treballat amb artistes de la talla de Miquel Barceló o Frederic Amat, entre altres, i alhora fa videoinstal·lacions. Quina importància té l’art a la seva vida?

Ha estat molt important des de sempre, igual que la literatura. Són coses que et fan feliç veure-les i fer-les. Moltes vegades tinc la sensació que hi ha hagut una mena de separació entre el que se suposa que és l’art i la cultura i la societat. Es parla massa poc de l’art i de la cultura amb relació al plaer que et proporciona fer-lo, veure’l. Només se n’acostuma a parlar amb relació a altres coses, economia, coneixement... però poques vegades es recorda com de xulo és estar a terra amb uns

plastidecors

i unes tisores.

Partint d’aquesta base, com va rebre que el Pompidou de París programés una retrospectiva de la seva obra?

Amb sorpresa i molta il·lusió. És un lloc on acostumava a anar i on vaig descobrir artistes com Dan Graham, que em van fer volar el cap, o les obres de Duchamp. De fet, havia de rodar-hi una seqüència de

Kravan vs Kravan

i no vam poder perquè era molt car, així que també va ser una mena de revenja [riu].

Què és per a vostè el Festival de Cinema de Sant Sebastià?

Un cacau mental. Per un costat, la meva família es d’allà. Hi he viatjat de petit. Després vaig començar a anar-hi com a periodista cultural. I finalment hi he portat les pel·lícules. Me l’estimo molt i hi tinc una especial il·lusió, però a la vegada em sobrepassa perquè em trobo amb totes aquestes vides passades acumulades.

Té algun projecte entre mans?

Diversos. En el que més concentrat estic és un llargmetratge de ficció per rodar entre França i Espanya. És una pel·lícula amb vocació internacional, produïda per Bambú i en teoria hem de començar a rodar a la tardor. A dia d’avui es manté la data. Quan s’acosti ja veurem si és possible o s’ha d’endarrerir.

Què me’n pot avançar?

És l’adaptació d’una novel·la basada en fets reals que passa sobretot a París i implica un repartiment internacional.