Jordi Marcos: “Faig la peça que em ve de gust, segurament no podria treballar per encàrrec”

Jordi Marcos (1977) resideix des de fa anys a Santa Linya i és allí on una de les passions que l’acompanyen des de sempre ha esclatat en tota la seva esplendor. Li encanta manipular el ferro. De fet, es considera ferrer de vocació, encara que professionalment es dediqui a l’empresa familiar. Li encanta passar bona part del seu temps lliure al taller, on han nascut un bon nombre d’escultures. Tot i que els seus familiars i amics ja en coneixien aquesta faceta , ara s’ha decidit a donar-la a conèixer al públic. Ho fa amb la seva primera col·lecció,

Ell diu que no es considera artista, que simplement fa allò que li agrada. Ara bé, segurament, molts de qui el coneixen no estarien d’acord amb la seva primera afirmació. Jordi Marcos (1977) és balaguerí d’origen, però fa anys que viu a Santa Linya, on ara ha presentat la seva primera col·lecció escultòrica. Titulada

Faunia

, aquesta mostra amb una vintena de peces és sens dubte una bona plasmació de com ha ajuntat dos de les seves grans passions: el ferro i els animals. I és que a més de ferrer per vocació, Marcos també és caçador. No és estrany, per tant, que en la seva primera presentació

en societat

, els protagonistes de les seves obres siguin els animals.

Diu que és autodidacte, d’on li ve la seva passió per l’escultura i modelar el ferro?

No t’ho sabria dir. M’ha agradat des de sempre i no puc recordar un dia, un motiu o un referent, simplement, sempre ha estat present a la meva vida. Al matí treballo a l’empresa familiar i a les tardes m’hi poso. És una afició que cada cop ha anat a més. Ara m’han convençut per ensenyar-ho, però si hagués estat per mi, no sé pas si ho hauria fet [riu].

A banda d’animals, esculpeix altres motius?

Sí, el que em passa pel cap, tant et puc fer un arbre com una flor o el que sigui. Ara bé, és cert que sóc caçador i els animals sempre m’han agradat molt. També et diria que si m’encarreguessis alguna cosa, segurament diria que no. He de fer el que em ve de gust en aquell moment.

Sabeu més o menys quantes peces teniu a casa?

No et sabria dir el nombre exacte però deuen ser al voltant d’una quarantena.

Quant podeu trigar a fer una escultura?

No tinc una mitjana, depèn molt del tipus de peça o el temps que tingui. A més a més, en puc estar fent unes quantes alhora i pensa que tenen mides molt diverses. N’hi ha que fan 30 centímetres i en canvi, altres arriben als 1,5 metres. Tot plegat influeix.

Heu volgut fer alguna peça que se us hagi resistit especialment?

No, perquè si veig que han de poder amb mi les deixo, no ha de ser una càrrega [riu].

Heu pensat a exposar en alguna sala o galeria?

La veritat és que sí. Ara exposo a casa, però un cop hem endegat el projecte se m’ha despertat el cuquet, així que ja ho hem decidit, que quan acabi això buscarem alguna sala o espai per començar a moure-ho i que la gent ho conegui. Ara en tinc ganes.

Com acostumeu a treballar, les dibuixeu primer, en feu un esbós o les teniu al cap?

Em baso molt en els materials que tinc. És el primer que miro. A partir d’aquí la imagino i la creo. La tinc al cap. No acostumo a dibuixar perquè això em condicionaria i prefereixo que no sigui així.

Recordeu la primera que vau crear?

No! Ja fa molt temps, i mira que alguna vegada he intentat fer memòria, però no t’ho sabria dir pas.

I alguna que us agradi especialment o n’esteu més satisfet?

M’agraden totes. Si he de destacar-ne alguna potser et diria la llebre i la cabreta, però no, la veritat és que m’agraden totes si les acabo. Si no em fan el pes ja no les arribo a acabar. Les deixo, les desmunto o en faig una altra cosa.