Sala-Valldaura: “Si te'ns rius d'algú sempre ho fas des d'un complex de superioritat física o moral”

Poeta, viatger, assagista, conversador, professor, estudiós, observador i bona persona. Josep Maria Sala-Valldaura, nascut a Gironella el 1947, és d’aquelles veus que no calen excuses per escoltar-les. Ha estat catedràtic de literatura a la UdL i ha expandit els seus terrenys d’anàlisi cap al teatre i humor. El darrer llibre que ha publicat és

Les fotos les vam fer a l’entrada del bloc de pisos on viu mantenint les distàncies obligades i l’entrevista, com toca en els temps que corren, va ser una trobada virtual que va passar de missatges escrits com tuits a una conversa distesa que hauria allargat tota la tarda.

Una pregunta gairebé obligada: com porta el confinament?

M’hi resigno. M’ho prenc com viure en una gàbia d’or i aprofito per escriure. També és cert que ja estava acostumat a passar llargues hores tancat en un despatx treballant.

A

Trencadís amb mar de fons

alguns lectors hi han descobert un viatger que ignoraven. Ara seria possible anar-hi en les mateixes condicions que ho va fer vostè fa quaranta anys?

Diria que el Kurdistan ara fora més complicat i Síria, encara pitjor. Algèria deu ser més fàcil, però Turquia pateix una repressió molt forta que deu afectar molt la vida al carrer. Suposo que depèn de cada país.

Què pensa quan veu la sort que pateixen ciutats com Mossul, que va poder visitar amb normalitat?

Tant l’Iraq com Síria han destruït moltes ciutats. El riu Èufrates, on hi havia bastant de peix i la gent hi anava a rentar la roba i passejar, ara està ple de brutícia. És tot un desastre.

Té la sensació d’haver vist un món que ja no existeix?

No crec que hagi desaparegut del tot, sinó que viu en una continuïtat destructora.

Al llibre confessa que sempre viatjava sense càmera.

Una raó és que les càmeres pesen i una altra és que no tenia gaire diners. També penso que el que recordes és el que val. Les fotos no són, doncs, tan necessàries.

Al capítol de l’illa grega d’Astipàlea diu que, per una vegada, s’alegra de ser gran i haver pogut gaudir de segons quins llocs abans de ser envaïts.

Són llocs que han esdevingut molt turístics. Parlo de Petra, a Jordània, o les illes gregues com la que esmentes. Quan feia de professor a l’institut d’Eivissa, els estudiants de Formentera havien de dormir a Eivissa perquè només tenien un vaixell a la setmana. Això era l’any setanta i no tenia res a veure amb ara. És normal que el viatger de tant en tant faci de turista, però la majoria dels turistes no fan mai de viatgers.

Quines diferències hi ha entre uns i altres?

El turista mira un retrat de cartró pedra. No conversa, no mira les coses i només veu el que li sembla que ha de veure. Una ciutat com Barcelona, per exemple, no la pots fer en dos o tres dies. T’hi has de quedar, passejar, xerrar amb algú si pots, observar com es distreu la gent... Has de poder agafar el ritme de la ciutat i no veure coses una darrere l’altra i marxar.

Fa uns anys va escriure

Pensant el riure,

un assaig sobre l’humor. Com a viatger ha descobert un riure universal?

L’humor més comú és respecte al fet insòlit. Quan algú s’equivoca o li passa alguna cosa inesperada, la gent se’n riu.

L’acudit d’entrepussar amb la pedra i caure?

Aquest el trobes a tot arreu perquè és el riure més primari. Si vaig pel carrer i veig una persona que cau potser de bones a primeres me’n ric perquè és un fet insòlit, aquell riure primari que comentàvem. Però després hi poso pietat, compassió i sentiment i el riure desapareix.

Una cosa és aquesta reacció gairebé instintiva i una altra ja seria recrear-nos en el mal d’altri.

Seria el

riure’s de

, fruit d’un complex de superioritat, sigui moral o físic, respecte la persona que és objecte de la riota. És quan algú fa befa d’una persona que és geperuda o quequeja.

Ha vist

Tabús

, de TV3?

No, però em sona.

És un programa que fa humor a partir de col·lectius que, d’entrada, no està ben vist convertir-los en motiu per riure.

Però és que si no tinguéssim el riure no tindríem una vàlvula d’esbargiment. El riure té moltes facetes, una és poder sobreviure. A més a més, que la gent tingui problemes no vol dir que no rigui. De fet, n’hi ha que com més problemes tenen, més riuen.

Intueixo que el programa té èxit perquè aconsegueix

riure amb

en lloc de

riure’s de

.

Sense haver vist el programa suposo que es tracta d’un humor més sofisticat, més solidari, que és planteja d’igual a igual. Això em recorda el Charlot: a pel·lícules com

La quimera del oro

comences rient d’ell, després rius amb ell i al final gairebé plores amb ell. Amb el Quixot passa el mateix, comença provocant riure i quan portes cent pàgines ja no és possible perquè et solidaritzes amb ell. Li tens compassió.

Durant aquesta crisi, com porta l’humor?

Costa més, estem massa pendents de moltes coses que fan difícil obrir parèntesis.

En la gàbia d’or que comentava està aprofitant per escriure?

Sí, però ara tinc idees i no tinc paraules. Quan em passa això no puc escriure poesia. Si no surt, no la pots forçar. Puc escriure assaig perquè és una qüestió de posar-t’hi, té una part més artesanal. Continuo escrivint i llegint, ara sobre el fet poètic, una definició inassolible, però no escric poesia. Si no ve, és que ara no té ganes de prendre’m. La poesia no la domines, és ella que et domina a tu. No pots forçar el poema perquè es nota, acabes escrivint el que ja havies escrit o et surt un nyap. El poema no es pot enganyar perquè no l’escrius tu, en un percentatge molt alt és de la llengua, el ritme, la música. Després corregiràs el que vulguis, però el naixement no el provoques tu. Potser el pots provocar una mica escoltant una certa música, mirant unes certes pel·lícules o llegint poemes que t’agraden. Això és com un fòrceps en un part, potser sí que ajuda a sortir el nadó, però no pots forçar la situació.

Tots els poetes ho viuen així?

Hi ha poetes de tota mena. N’hi ha que a mi m’enfaden molt perquè diuen que només ho són les dues tardes que poden escriure. Això no és un poeta. Un poeta escolta i mira la vida sempre com a tal. Jo penso això i tinc clar que per a mi és una manera d’estar i de ser. D’altres pensen el contrari.

No és una visió molt mística?

Només sé que és una cosa que no controles, que no és racional. Així com escriure un assaig o, en bona part, una novel·la ho és, el poema no. És clar que té tota l’herència de tot el que s’ha escrit i has llegit abans, però no el domines.

Fins i tot quan ha escrit poesia per a infants?

No, és diferent, aquesta és més d’ofici i pots fer més broma. La poesia per a gent gran és mes seriosa, però la canalla creu en la màgia de la paraula sense que es plantegin res més. Es molt agraïda perquè tenen un contacte molt més net amb la paraula.