Antoni Bolinches: “Un cop acabi el confinament per la pandèmia, augmentaran els divorcis”

Psicòleg clínic, terapeuta de parella, escriptor de llibres d’autoajuda, professor de postgrau en diferents facultats de Medicina i Psicologia... són només alguns dels mèrits que descriuen Antoni Bolinches (Barcelona, 1947). Aquest inquiet llicenciat en Filosofia i Ciències de la Comunicació és també vicepresident de la Societat Catalana de Sexologia amb més de 40 anys de carrera. Està convençut que, en general, el confinament provocat per la pandèmia serà més una font de conflictes que no pas d’estabilitat emocional per a la parella. Tot dependrà de l’estat de la relació i la capacitat de gestionar-la

Li encanten els aforismes. Tant n’escriu de propis a les xarxes socials com n’utilitza d’altri per explicar una situació i és capaç de fer esclatar un somriure telefònic quan afirma que Petroni deia que “et pots casar o romandre solter... de les dos coses te n’hauràs de penedir”. Segurament sap de què parla. Per la seva consulta com a psicòleg i sexòleg hi han passat milers de parelles durant més de quatre dècades. Creador del que anomena La Teràpia Vital i pensador humanista, acabava de publicar

La síndrome de les superdones. Per què les dones d’èxit tenen més dificultats amoroses

(Amat Editorial) quan la pandèmia va obligar al confinament, així que ha aprofitat per fer públic un decàleg per a parelles confinades, que ell mateix assegura que “no és res més que lògica psicològica aplicada a la situació d’estrès que estem vivint tots plegats” i una ramificació específica del seu llibre

Amor al segon intent

.

En quins casos creu que les parelles sortiran reforçades del confinament i en quins altres, al contrari, acabaran debilitades?

Les situacions crítiques tenen dos tendències i aquelles parelles que estan més o menys bé, en poden sortir enfortides, però les que ja tenen una determinada problemàtica o manca de qualitat relacional, això s’agreuja. De tota manera, com que la situació actual és tan ansiògena, tenim més possibilitats que la cosa giri en negatiu. És a dir, que parelles que estiguin bé vagin cap a malament. Gestionar una situació ansiògena enmig d’un entorn de confinament forçat, en què hi ha una variable incontrolada, que és el perill de contraure el virus i que alhora resulta que els membres de la parella no sempre estan d’acord amb les mesures de precaució, afegeix un potencial de conflicte suplementari. A això s’hi ha de sumar que els dos estan en una situació de tensió, de frustració i d’ansietat. Per tant, per a la parella és un còctel molotov.

Això explica l’afirmació que ha fet durant aquests dies, que el confinament disminueix el desig tot i que a priori podria semblar el contrari. Sense horaris, estrès per la feina...

Exacte. Si el confinament fos voluntari seria diferent. No té res a veure a anar un mes a una cabana de la muntanya per desconnectar del món per decisió pròpia. En aquest cas sí que és un motor per augmentar el desig. En aquest cas, no és que el confinament l’inhibeixi, són les seves raons, perquè és obligat, indefinit i ansiogen. De fet, per això vaig escriure el

Decàleg per a parelles confinades

.

Quin

feedback

n’ha tingut?

Malauradament, el que tinc són força parelles que estaven en tractament i la situació els ha agreujat el conflicte, així que moltes estem fent seguiment per videotrucada o per telèfon. Algunes han aprofitat per fer una separació cautelar, perquè és millor trobar-se a faltar que estar junts barallant-se. Han fet de la necessitat virtut i estan passant el confinament separades, precisament perquè intueixen que junts és un factor de risc superlatiu per als conflictes.

Amb aquest panorama, creu que un cop acabi això augmentaran els divorcis?

Sí. Malauradament… o sortosament, perquè, esclar, com deia Petroni: “Et pots casar o romandre solter però… de les dos coses te n’hauràs de penedir” [riu]. Bé, és una variable incontrolada que farà més mal que bé. Això no vol dir que un petit percentatge en puguin sortir enfortides per l’adequada gestió de la situació. Ara bé, la meva previsió contestant específicament la pregunta és que pujaran els divorcis i les separacions, però sortosament també augmentaran les teràpies: les parelles que s’adonaran que han de treballar alguns aspectes, perquè la parella, com la terra, també és per a qui la treballa.

Quan és necessari acudir a teràpia?

A nivell personal, hi ha tres criteris. El primer, la necessitat subjectiva, quan tu creus que ho necessites. El segon, quan massa gent t’ho diu. I el tercer, quan t’adones que la vida no et va com vols i les coses no et surten com desitjaries. Si parlem de les parelles, la reflexió és la següent, tota parella pot tenir conflictes, però no ha de ser la font del conflicte. Què vol dir això? Poder estar amb l’altre sense deixar de ser tu mateix. En aquest sentit hi ha un aforisme meu que s’ha fet popular, en el qual dic que “el secret de la felicitat de la parella és casar-se amb l’altre sense divorciar-se d’un mateix”.

Aquest seria el secret per a l’èxit de la parella?

Exacte. Has de poder ser tu i estar amb la teva parella. Una altra cosa és que t’adonis que et diu coses que et fan pensar que té raó. Això pot ser un bon referent per a l’automillorament. Ara, el tema és que si tu has de renunciar a la teva identitat com feien les dones fins fa un parell de generacions, que deixaven de ser elles per poder complaure el marit, evidentment, no és una bona inversió relacional.

Això em porta a pensar en el seu darrer llibre,

La síndrome de la superdona

. Què és una superdona?

El concepte l’he creat a partir de 112 dones que han passat per la meva consulta amb un perfil determinat: són guapes, intel·ligents, tenen un bon nivell d’estudis, potencial econòmic, una professió rellevant i entre 40 i 60 anys. Però paradoxalment, com a conseqüència de tants valors i virtuts, tenen dificultats per trobar homes adequats per a elles. Aquesta és la tipificació de la superdona.

Un home amb similars característiques no té aquestes dificultats. Al contrari. Per què?

Totalment d’acord. Perquè venim d’una cultura sexista en què la dona ha estat educada per admirar l’home. Per tant, ell vol ser l’admirat, no l’admirador. Se li crea un greuge comparatiu. En canvi, per a ella sí que pot ser un factor d’enamorament. És una paradoxa. L’excel·lència masculina optimitza l’èxit amorós i l’excel·lència femenina el dificulta. Aquesta és la síndrome. Per això, malauradament cada cop hi ha més dones que se senten identificades amb aquest perfil.

Tornant a la situació actual, la gent serà més reticent a l’afectivitat i el contacte físic després d’aquesta experiència?

Conjunturalment i de manera immediata, sí. Però com que suposo que a curt termini tindrem vacuna o estarem immunitzats, aquesta por a la intimitat desapareixerà. Som éssers socials que necessitem el contacte humà i estimar-nos. Primer hi haurà una fòbia reactiva, evitarem el contacte fins que no tinguem garanties. Es podria comparar al que va passar, d’una altra manera amb la sida: durant un temps la gent va tenir una certa prevenció. Ara sabem que l’allunyament físic evita el contagi. Per tant, durant un temps anirem amb mascareta, que crec que és necessari, i evitarem el contacte fins que, o bé perdem la por per saturació de prevenció, o bé perquè ja tindrem mitjans de prevenció i tractament eficaços.

I la necessitat de suport psicològic, incrementarà?

La necessitat, sí. Una altra cosa és si la gent utilitzarà aquest recurs o no. Estic convençut que si volem que el món millori hem de fer un pas enrere. Estem en un moment crític del nostre model de societat i l’hem de repensar: ser menys egoistes, menys consumistes, menys contaminants... La natura ens està avisant a tots els nivells. Una altra cosa és si l’ésser humà en farà cas o la continuarà agredint.