Josep Casadevall: “La tendència de l'Estat és el poder, que porta al poder absolut”

Fill d’un rellotger, el jutge Josep Casadevall (Girona, 1946) viu des dels 11 anys a Andorra, país que va representar des del 1996 i durant 19 anys al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara duu a terme una tasca pedagògica sobre la seva experiència a Estrasburg, on va ser sis anys president de secció i cinc vicepresident, en conferències i amb la publicació del llibre ‘El Tribunal de Estrasburgo. Una inmersión rápida’

C

onsidera que el poder dels estats a vegades pot representar un risc per als seus ciutadans.

El Conveni Europeu de Drets Humans i el Tribunal d’Estrasburg intenten protegir l’individu contra la força del poder de l’Estat. Per tant, la resposta posada en sentit contrari seria

sí

.

Com s’arriba a ser vicepresident del Tribunal Europeu de Drets Humans?

Primer has de ser jutge.

He he.

Els escull l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa a partir d’una terna que presenta cada estat quan hi ha una vacant. Per tant, primer hi ha una tria dins de l’estat però l’elecció final la fa l’assemblea parlamentària. És el Consell d’Europa qui paga als jutges i aquests dos fets permeten dir que el jutge és independent, que no ha estat nomenat per l’estat.

Quines funcions té?

Hauríem de començar pel Conveni Europeu de Drets Humans, 1950. És un catàleg de drets fonamentals, que són 14: vida, prohibició de tortura, prohibició de treballs forçats, dret a la llibertat, dret a un judici equitatiu, dret a casar-se, dret a protegir la vida privada, llibertat de consciència i de religió, llibertat d’expressió, llibertat de reunió, dret a un recurs i prohibició de la discriminació. No es va a Estrasburg per discutir litigis entre persones. Sempre és contra l’Estat. Per això ara podem tornar al començament, la grandesa del tribunal és que un individu en la seva petitesa pot portar davant d’un tribunal internacional un estat amb tota la seva força i arribar a condemnar-lo perquè li han violat un o més drets fonamentals.

Com veu la situació dels drets humans a escala europea?

He dit algunes vegades que els drets humans no es poden donar mai per adquirits. És una lluita contínua i si no se segueix lluitant per avançar es recula. Com vostè ha dit, hi ha el poder de l’Estat i la tendència de l’Estat és el poder i el poder porta més poder i finalment el poder absolut. Ja està tot dit. L’aportació dels drets fonamentals s’ha de fer dia a dia.

La llei sempre és interpretable i cada país té la seva pròpia sensibilitat. Com es casen totes aquestes maneres d’entendre la llei?

Hem de tenir en compte de quina llei parlem. El que m’ha passat és que m’arriba un cas, me’l miro, “de què es queixa aquest home?”, en els drets fonamentals, en la vida privada, i com que jo penso en el dret que conec i en el meu tinc una reacció immediata: això no pot ser, va malament! Segona anàlisi: què he de fer? De quin dret parlem? Quin país? Turquia? Què diu la llei turca? Potser la llei turca està ben feta i no hi ha cap violació. I després, la tercera anàlisi és: i què passa vist des del que imposa el conveni europeu? Perquè és el dret que ara hem d’aplicar. Vist com ha actuat l’Estat, de quin es tracta, quin dret ha aplicat, ara ho mirarem des de l’òptica dels drets fonamentals i del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest és l’exercici que s’ha de fer. El tribunal, quan aplica el conveni, que són unes 30 pàgines, s’ha de llegir en el conjunt de la seva jurisprudència.

Va qüestionar el Suprem espanyol amb la doctrina Parot, que no permetia l’excarceració de presos que no haguessin complert la condemna íntegrament.

És més complicat que això. Però sí, el cas es diu Inés del Río. Presidia la sala i vaig firmar la sentència.

I també va condemnar l’Estat espanyol en el cas d’Otegi.

Arnaldo Otegi ja té dos casos, en el primer jo hi era.

Per violar la llibertat d’expressió.

Sí, quan era parlamentari.

A l’Estat espanyol hi ha presos polítics i exiliats?

No ho sé. Crec que no l’hi respondré i li faré la pregunta al revés.

A veure.

Li diré: normalment es considera que hi ha presos polítics quan una persona està privada de llibertat o detinguda per qüestions ideològiques. Si algú està tancat per qüestions ideològiques es podria considerar que és un pres polític.

Des de l’exterior, com s’ha percebut aquest judici als polítics independentistes?

No ho sé, jo li puc dir des d’Andorra, on fa quatre anys que vaig tornar. És aquí al costat i l’hem seguit.

Com l’ha seguit doncs vostè?

L’he seguit perquè m’interessava molt. Em limitaré a dir que els advocats, que ja saben el que han de fer, tenen matèria per preparar unes demandes ben maques i presentar-les a Estrasburg.

Que en un mateix procediment es jutgi representants polítics que governaven en el moment que es van produir els fets juntament amb representants de la societat civil que van participar o liderar un acte de protesta, té algun sentit?

A mi no em preocupa això, que els jutgin. Com si volien posar-hi també metges. Del que es tracta és de si van cometre els delictes que se’ls imputen. El fet que fossin de la societat civil, o persones amb càrrec públic o no, si realment van cometre uns delictes determinats jo a priori no veuria cap problema perquè els jutgessin tots junts.

Per tant, quan ara el Tribunal Constitucional s’hagi pronunciat sobre els recursos que s’han presentat d’aquesta sentència del procés, el cas pot arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Com es pot acabar?

Jo no ho sé, com acabarà. Si m’ho pregunta li diré que hi ha matèria per presentar la demanda, sobretot el del judici equitatiu, que és l’article 6 i regula tot el procés, la llibertat d’armes, la igualtat d’armes, la igualtat entre les acusacions i les defenses, el dret a la defensa, la imparcialitat dels tribunals. Tot això dóna per a molt. Per tant, de matèria per presentar-ne, n’hi ha. El recurs no sé si serà admès, em permetria dir que sí. Del resultat, però, no en puc dir res.

Un tribunal té competències per marcar l’agenda política d’un parlament i decidir el que es pot debatre o no?

A priori jo respondria que no.

Un llaç groc o una pancarta demanant llibertat d’expressió són símbols partidistes?

No ho sé, no m’ho faci dir. A priori també diria que no. Després si ho compliquem i diem que va estar penjada al balcó d’una entitat pública... Aquí hi pot haver opinions i s’han d’admetre totes. Ara, el dret d’una persona a portar el llaç aquí a la solapa... s’hi porten coses molt pitjors que un llaç groc i no passa res. Això forma part de la llibertat d’expressió.

Fins i tot ara hi ha un jutge de Barcelona que prohibeix que hi hagi aquests símbols a l’ajuntament fora de període electoral.

Pot ser discutible, això.

També s’ha estat celebrant un procediment inèdit, que és el que afecta la plana major dels Mossos d’Esquadra.

No l’he seguit, aquest.

Estan acusats d’un delicte de rebel·lió que la mateixa sentència del procés diu que aquest delicte no es va produir. És un contrasentit, això.

Jo pel que he llegit podria ser una estratègia processal per poder mantenir la competència a l’Audiència Nacional. Si ja abaixen el llistó ara, teòricament n’hauria de tenir la competència el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Tot i sabent o intuint que el fiscal en el moment de qualificar rebaixarà, el judici ja s’haurà fet.

La majoria de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans són desfavorables a Espanya?

No. Per poder dir això hauríem de saber quantes demandes es presenten i quantes són desestimades. Efectivament, si arriba a admissió i segueix el procés i surt sentència, quasi quasi podem dir que sí. Però no passa amb Espanya, amb tots els països. Perquè en l’estadi previ es declaren ja inadmissibles moltes demandes, moltíssimes. Tingui en compte que només se n’admet un 5%, el 95% és refusat inadmissible, sigui per jutge únic, comitès de tres jutges o sales. Aquest 5% que és admès vol dir que té substància si són les demandes que tenen més possibilitats de tirar endavant. Espanya té 500 demandes a l’any, que no són moltes, però de condemnes potser en té 10, 12 o 15.

Recentment hem vist un canvi de criteri del tribunal, que és aquesta sentència que avala les devolucions en calent dels immigrants que creuen les tanques de Ceuta i Melilla.

Jo he tingut una gran decepció i no hi estic d’acord.