“Als aldarulls de la tardor hi van confluir moltes frustracions i la sentència en va ser el detonant”

Encara que ho sembli, el món anterior a la pandèmia no forma part d’un passat llunyà. Dels centenars de detinguts durant els aldarulls postsentència de la passada tardor n’hi ha sis que encara són a la presó i la resta esperen judici amb molta incertesa. Pagès Editors ha publicat ‘Del procés a la revolta’, una reflexió polièdrica a partir de tres mirades diferents. L’antropòleg Eduard Ballesté ens acosta als perfils humans, el periodista Albert Mercadé analitza el moment polític i el fotògraf Pau Venteo en fa una exhaustiva memòria gràfica.

El llibre és necessari per recordar els dies que l’independentisme català va deixar de ser un gran somriure per “homologar-se a tots els moviments polítics i socials que canalitzen el descontentament amb el sistema i s’expressen amb foc i violència”, diu Albert Mercadé.

Quin és l’objectiu de

Del procés a la revolta

?

[Eduard Ballesté] En té dos de principals: per una banda, donar testimoni als joves que van estar al carrer durant cinc dies plantant cara a la policia, per tal de poder entendre qui eren i per què hi eren; i d’una altra banda fer reflexionar la gent que s’ho va mirar des de casa sense comprendre ben bé que passava.

Va ser una reacció que va agafar tothom despistat.

[Albert Mercadé] Ens havíem cregut tant el personatge del moviment cívic i ghandià que aconseguiria la independència sense tirar ni un paper a terra que, de sobte, se’ns fa difícil processar un esclat de violència contra les forces policials que era absolutament inèdit en tot el procés. Els líders independentistes i el mateix Govern de la Generalitat són incapaços de consensuar una resposta eficaç i versemblant a la sentència. Amb aquesta manca de projecte i lideratge, quan fracassa la política el caos s’apodera del carrer.

Aleshores es va voler fer córrer la idea que no eren joves catalans sinó anarquistes italians.

[Eduard Ballesté] Un rumor que ha estat sempre present en els disturbis de Barcelona, com si el jovent català fos incapaç de tirar una pedra. Als aldarulls de la tardor van confluir moltes frustracions, la sentència del procés només va ser-ne el detonant. El que podies copsar aquells dies pels carrers de Barcelona i moltes ciutats del país era que aquella primera mobilització per la sentència condemnatòria dels líders independentistes s’hi van anar sumant gent que rebutjava la violència policial absolutament desmesurada. En general van ser unes manifestacions protagonitzades per una generació molt jove, crescuda en la crisi i sense perspectives, que va veure com tot el procés independentista es va resoldre per part de l’estat amb una repressió sense miraments. Aleshores diuen prou.

El llibre conté unes dues-centes imatges fetes enmig del caos. Unes fotos molt potents.

[Pau Venteo] Durant els cinc dies que va durar la tempesta vaig estar cobrint el conflicte d’una manera molt intensa. Dormia unes tres hores diàries, no em volia perdre res. Calculo que vaig tirar més de quatre mil fotos. No diria que ha estat complicat decidir la tria, però sí que hi he dedicat moltes hores.

Com a periodistes, vau patir per la vostra integritat física enmig d’aquella batalla campal?

[Pau Venteo] Tot i portar el braçalet acreditatiu, la veritat és que allò va ser una situació bastant caòtica. Com que va durar dies s’hi van viure moments de tot. La gent tenia molta cura els uns dels altres. Sí que em va caure algun objecte als peus que havien llençat els manifestants sense que jo en fos l’objectiu. El que puc assegurar és que la majoria dels cops de porra que vaig rebre van ser absolutament premeditats i conscients per part dels antidisturbis, que no paraven de picar tot i mostrar-los el braçalet de periodista.

Creu que era per això que li pegaven?

[Pau Venteo] Durant aquells dies la nostra feina era cobrir el que passava al carrer, i una de les veritats que calia testimoniar era la brutalitat policial.