Lucía Galán: “L'educació és un dret fonamental i els nens han de poder tornar a l'escola”

Té 700.000 seguidors a les xarxes socials i el seu blog rep infinitat de visites i consultes. No. No és una

És cert que força pares són (som) una espècie estranya –a voltes obsessiva i propera a la hipocondria– a qui els agradaria saber a què respon cada petit gest del seu fill, sobretot els primers anys. Potser és l’efecte pèndul que deia un amic al voltant de la seixantena: “Trobo que els pares d’avui en dia estan molt implicats, el meu no sabia ni com es deia el col·legi al qual anava, però, mira hem sortit prou bé.” Sigui com sigui, si qui aclareix els dubtes que sorgeixen al voltant de la criança és algú amb la sensibilitat i la proximitat de la doctora Lucía Galán no resulta estrany veure auditoris plens i que els seus llibres s’esgotin. Per alguna cosa ha guanyat multitud de premis, com ara a la Millor Divulgadora d’Espanya atorgat per l’Organització Mèdica Col·legial. El 2019 la llista Forbes la va incloure en la categoria Best Influencers en temes de salut i al rànquing de futurs líders econòmics d’Espanya. Acaba de publicar

El gran libro de Lucía, mi pediatra

(Planeta). A les xarxes és

Lucíamipediatra

.

S’ha parlat molt de com el confinament afectava els nens. S’ho comença a trobar a la consulta?

Sí. Comencem a veure infants amb més trastorns de son, rebequeries intenses, nois amb símptomes d’ansietat o apatia. Portaven molt temps tancats. És veritat que ens han donat una lliçó a tots però ha arribat el temps de vetllar per ells i que recuperin la seva normalitat.

Què els permet vincular-ho al confinament?

És molt probable que no es degui només al confinament, sinó també a l’haver trencat, de la nit al dia, les seves rutines. De cop i volta han conegut un món diferent, han conviscut amb uns pares que en major o menor mesura hem estat més nerviosos, ansiosos, i això indubtablement, afecta els nens.

Quins són els principals consensos, per ara, de com la Covid-19 afecta els nens?

És una malaltia nova, per tant, l’aprenentatge és continu i el ritme de publicacions, frenètic. Primer es pensava que podien ser grans contagiadors i s’ha vist que no. Encara estem en fase de coneixement de la malaltia. El que tenim clar és que presenten una simptomatologia més lleu, molts són asimptomàtics. Ha estat una pandèmia de persones majors de 75 anys i/o amb malalties de base. Per això és important seguir les mateixes mesures de protecció, tinguem l’edat que tinguem.

A què atribueixen aquesta simptomatologia més lleu?

Creiem que els nens poden tenir cert grau d’immunitat perquè el SARS-CoV-2, causant de la Covid-19, pertany a una família de coronavirus dins de la qual hi ha “uns cosins germans” que també són coronavirus i “vells coneguts” dels nens perquè els provoquen molts refredats comuns a l’hivern. És a dir, passen habitualment per múltiples coronavirus que els produeixen quadres de refredats sense importància. Això ens fa pensar que aquest tipus d’immunitat els protegeix en certa mesura davant del SARS-CoV-2. Ara, són aspectes que estan per demostrar, però hi ha prou afectats com per saber que no és una pandèmia infantil.

Com hauria de ser el retorn a l’escola?

L’educació és un dret fonamental i els nens han de poder tornar a l’escola. El joc també és un dret fonamental i tots dos van de la mà. Per tant, han de poder tornar, això sí, amb mesures de seguretat pertinents, per a ells i per als adults. Si tots els mitjans per on ens movem els adults: feina, restaurants... els hem adaptat amb mesures extraordinàries, els col·legis també els haurem d’adaptar.

Què seria pertinent?

Probablement no hi podrà haver 25 nens a l’aula; els grans hauran de portar mascareta si no es pot garantir la distància mínima de seguretat. Els professors també s’hauran de protegir. Caldrà intensificar les mesures d’higiene, evitar aglomeracions... Les mateixes normes que a la resta de la nostra vida, ni més estrictes, ni menys. Si podem anar a bars, restaurants i discoteques, no hem de poder anar a l’escola?

Centrant-nos en el seu darrer títol,

El gran libro de Lucía, mi pediatra,

vol ser una eina per desmentir falsos mites en un tema tan sensible com la salut infantil?

Un dels objectius és rebaixar el nivell d’angoixa que de vegades senten els pares, aportant coneixements basats en l’evidència científica i amb la serenitat i sensibilitat que moltes vegades necessiten. Al llarg de tot el llibre vaig tombant mites,

fake new

s, aportant informació verídica amb un llenguatge comprensible, amable i àgil per tal que tothom, amb una consulta ràpida, pugui resoldre dubtes.

Quins són els principals dubtes que li plantegen a la consulta?

Segons l’edat. Als pares primerencs amb nadons petitets els preocupa molt la mort sobtada del lactant, si menja suficient, guanya pes… A mesura que creixen, l’alimentació infantil. És fantàstic, perquè tenim una taxa d’obesitat infantil que ronda el 40% concentrada sobretot a partir dels sis anys. Els pares es relaxen, els nens comencen a estar exposats a aliments gens saludables, els demanen, els pares claudiquen... Cal posar-hi remei. A banda de les malalties, rebequeries i límits són una constant, i després entren en joc també tots els canvis dels adolescents, tant a nivell físic com emocional.

Parlava de rebequeries. On està el límit entre la permissivitat i passar-se d’autoritari?

Els límits són importants des del principi. Ells neixen en un món sense senyals de trànsit i els pares els hi hem de posar i ensenyar a respectar-los. No cal ser autoritari, cridar, castigar o posar conseqüències. Convé tenir molta paciència i poques normes però clares. Nens i pares han de tenir clar que posar límits i normes fermes però adequades no et converteix en pitjor pare, tot el contrari.

Com i quan cal enfocar el tema del sexe?

No podem esperar als 15 anys perquè segur que ja haurem arribat tard (riu). Se’n pot parlar des del primer moment que el nen pregunta, amb 3 anys, perquè el pare i la mare són diferents, o amb 5, quan et diu... “d’acord, els bebès surten per aquí, però com hi han entrat?”. Si no els donem respostes, quan arribaran als 10 o 12 anys i tindran necessitat de saber, ho buscaran en un altre lloc: s’hauran acostumat a no rebre resposta dels pares.

Com ha après més: a ser bona pediatra perquè és mare o a fer de mare perquè és pediatra?

Sens dubte, m’ha ajudat més ser mare en la meva faceta professional, que a la inversa. A través de la meva maternitat he descobert una altra manera de treballar i de connectar amb els pacients, crec que d’una manera més sensible i humil. T’adones que malgrat ser pediatra hi havia moltes coses que desconeixia. Molts errors que cometen els pares també els he comès. Per tant, et diria que per a un pediatre, ser pare o mare, és un bany de realitat.