Mònica Guiteras: “El públic ens dóna energia, el contacte amb la gent és essencial per a nosaltres”

S’està convertint en habitual presentar els músics com aquells artistes que havien de tocar en un concert que s’ha ajornat o suspès. Això és el que ha passat amb Uënsdei i les cites del Cafè del Teatre i del festival Marges de Corbins. La banda, que per majoria es podria considerar ponentina, és la metamorfosi natural de Wednesday Lips. Després de dotze anys i quatre discos, ara han decidit fer un pas endavant amb canvi de nom i de llengua. Mudança, íntegrament en català, és el primer treball de la nova etapa. Amb una formació que viu dispersa pel territori, la Mònica Guiteras exerceix de portaveu.

Des de gairebé els seus inicis que els membres de Wednesday Lips han viscut lluny els uns de les altres. Amb una banda escampada entre Solsona, Mollerussa, Lleida i Barcelona, era inevitable que la tecnologia fos una aliada per a la supervivència.

El confinament us ha agafat entrenats per al treball en línia?

Sí i no. La dinàmica de Wednesday mai no va defugir el contacte físic i els assajos presencials perquè sempre els hem considerat necessaris i imprescindibles. És cert que cadascú crea lletres, acords o melodies i ens les enviem per tal d’anar-hi treballant, però la construcció de les cançons sempre l’hem fet en directe, als assajos que sovint fem a Lleida.

Són una banda molt unida, capaç de mantenir més de dotze anys la formació original.

Amb Uënsdei hem incorporat definitivament la Núria Comas, que abans només havia col·laborat en algunes gravacions. Ara també hem sumat el Manu Brufau per als directes. Encara que tots tenim projectes

paral·lels

, la banda funciona perquè entre nosaltres hi ha molta sintonia, quan toquem es genera una màgia molt difícil d’explicar amb paraules.

Una energia que també es transmet als directes. Com esteu vivint l’aturada general per la Covid-19?

Mirant d’aprendre a conviure amb la incertesa. Aquest juliol teníem dos concerts programats a Ponent, un al Cafè del Teatre, que és un espai que ens agrada molt perquè sempre ens ha acollit molt bé, i un altre a la primera edició del Festival Marges de Corbins, una iniciativa que celebrem i esperem que tiri endavant. La nostra situació no és excepcional, això és general al món de la cultura en viu, així que tots hem d’estar apunt per aprofitar les finestres d’oportunitat que s’obrin, per si ens truquen i proposen de fer un concert demà passat. El públic és el que ens dóna energia, el contacte amb la gent és una part essencial de la nostra música i no ho volem perdre. Ens adaptarem als formats que convingui per tirar endavant.

Mudança

, el títol del disc, és una metàfora del canvi que heu fet de llengua?

Ha estat una evolució natural i alhora molt meditada. El disc surt ara, el canvi potser fa tres anys que es va començar a gestar. Amb l’anglès ens vam sentir còmodes durant molts anys, ara vam sentir la necessitat de cantar en català per acostar-nos més al públic, de fer més entenedor el nostre missatge. En català els missatges arriben d’una manera més transparent. Qui ens segueix i coneix no ho ha percebut com un canvi radical sinó com el que és: una evolució orgànica.

Uënsdei manté l’etiqueta de

pop íntim

, una denominació genuïna de la banda.

La vam crear per mirar de trobar el nostre espai. Bevem de molts referents, des dels grups de pop més o menys comercial amb veu femenina que petaven les radiofórmules dels noranta, com podrien ser Cardigans o Cranberries, fins a bandes i solistes que mantenien més al marge, com Ani Difranco. Tampoc ens sentíem còmodes amb la idea del

pop indie

, així que vam optar per una definició més propera, com de casa.

De fet, les lletres també reivindiquen aquesta sensibilitat per a les petites coses quotidianes.

Els temes, que vam compondre i enregistrar molt abans de la crisi sanitària, ara han agafat molta força perquè tenen més sentit que mai. Parlem de la importància que tenen els detalls del dia a dia que sovint donem per descomptat i no ens aturem a valorar. La memòria de la gent gran és un valor que no podem deixar escapar, i dels quals parlem a

Traç

, per exemple; i a

Sorra

parlem del suport mutu i la força col·lectiva.