Jordi Muñoz: “Hem avançat molt, el suport a la independència fa vint anys era anecdòtic”

Ara fa deu anys de la manifestació contra la sentència de l’Estatut, la que molts han apuntat com tret de sortida del procés. El politòleg Jordi Muñoz acaba de publicar ‘Principi de realitat’, un assaig al voltant de l’independentisme contemporani que va més enllà de les dates històriques. Assenyala corrents de fons, intenta comprendre el perquè de la profunda transformació de la societat catalana, apunta sense manies els errors comesos pel sobiranisme i reflexiona sobre les possibilitats de futur. Actualment és professor a la UB i està especialitzat en política comparada.

No és un d’aquells experts que donen titulars enginyosos. Per vocació professional –és doctor en ciències polítiques– i tarannà personal necessita matisar els raonaments i ponderar totes les possiblitats, així que tendeix a defugir les sentències fàcils i a mirar d’ordenar els arguments per no perdre la perspectiva. Jordi Muñoz acaba de publicar

Principi de realitat

(L’Avenç, 2020), un assaig sobre el moviment independentista en qual diu en públic algunes de les veritats que alguns líders sobiranistes només confessen en privat.

L’opinió pública tendeix a reclamar que els polítics siguin sincers i alhora la sensació és que tots ho defugen. És un error o en el fons saben del cert que dir la veritat és poc popular?

El que em sembla una idea prou estesa entre els polítics independentistes és que dir les coses que plantejo al llibre, en el cas que les comparteixin, tindria costos personals i electorals molt elevats. És probable que tinguin por a perdre votants, a ser linxats a les xarxes i a haver de respondre preguntes incòmodes. Autojustificar-se és normal i ho fa tothom, però seria possible, i desitjable, un equilibri més raonable entre un relat de justificació i alhora parlar obertament i sincera sobre qüestions que són incòmodes, algunes de les quals el moviment no ha fet una reflexió a fons.

Un és l’excés d’optimisme en les possibilitats del procés, necessari per avançar i amb un alt potencial per generar frustració.

Qualsevol moviment polític que vol provocar transformacions profundes necessita generar expectatives de canvi. Si tu dius a la gent que intentarem fer la independència i automàticament els adverteixes que pràcticament serà impossible perquè tot ho tenim en contra, és molt difícil mobilitzar ningú. Per contra, si fas un relat en què la independència no té cap cost i és gairebé un tràmit burocràtic de la llei a la llei, si no passa és lògic que hi hagi frustració. L’eqüació no era fàcil.

Hi havia molta ingenuïtat?

Menys de la que sembla. Quan miraves les enquestes durant tots aquests anys, el percentatge de gent que volia la independència sempre era més gran que el de la gent que creia que s’aconseguiria. Hi havia un decalatge important de persones que en el fons no s’havien deixat arrossegar per tot el relat.

Iceta deia que Catalunya estava dividida en tres blocs –sobiranistes, unionistes i indecisos– i que entre els dos primers guanyaria qui aconseguís convèncer el tercer per fer una majoria sòlida.

Conceptualment segueixen existint els tres blocs. Hi ha un sector de la societat descontent amb l’statu quo que vol més autogovern, que pensa que això s’ha de resoldre democràticament i fa una valoració molt negativa de la repressió. Una gent que tampoc no són independentistes. Aquest grup potser s’ha reduït per la polarització, però segueix existint, és significiatiu i són la clau de la resolució.

El gran consens és una majoria al voltant del dret a decidir?

La capacitat d’aconseguir un ampli acord en aquest sentit, que abasti com a mínim el sobiranisme i aquest sector, és imprescindible per a la solució del conflicte. L’independentisme va gestionar malament tot això, va confondre la deslegitimació de l’estat durant el referèndum amb una adhesió incondicional al projecte sobiranista. Va pensar que tothom que es va manifestar el 3 d’octubre volia una DUI i recolzaria la via unilateral. Van infravalorar les dificultats de tota aquesta gent, que racionalment pensa tot això, per fer el pas. Hi ha una dimensió emocional molt difícil de gestionar perquè és gent que té vincles personals i familiars a la resta d’Espanya, que se senten espanyols d’alguna manera, que parlen castellà, que s’alegren amb les victòries de la Roja…

El component emocional està poc analitzat perquè és molt volàtil i subjectiu. Alhora és, també, molt important en la presa de decisions.

El sobiranisme va pensar que en tindria prou amb deixar de banda el discurs cultural i identitari i fer-ne un de més social i integrador. Però no és fàcil fer un pas d’aquesta magnitud, sobretot si els incentius en la relació entre guanys i pèrdues per assumir el projecte no són molt evidents. El sobiranisme no va fer prou, i potser no podia, per penetrar en segons quins barris i compensar tota la maquinària medàtica espanyola, que va treballar intensament per tensar aquesta dimensió. Bombardejaven tot el dia sobre la persecució dels castellans, la violència, el supremacisme nacionalista…

Electoralment d’això es va beneficiar, sobretot, Ciutadans.

El sobiranisme ocupa el carril central de l’estructura social i l’unionisme ha sabut articular el rebuig en els dos extrems, entre els més rics i entre els més pobres. Els dos districtes on Cs va treure els millors resultats són Pedralbes i Torre Baró, i en ambdós casos els voten per motius diferents. En bona part Cs va poder penetrar en els barris obrers perquè estava desvinculada de la dreta tradicional espanyola, molt estigmatitzada pel franquisme a Catalunya. Ara veurem què passa a les properes eleccions.

Al País Basc van mirar de salvar els mobles anant amb el PP. Aquí, en el món sobiranista encara hi ha molta gent que defensa la idea de les llistes úniques.

Deixant de banda que són realitats molt diferents, si ens centrem en l’independentisme, el problema de les llistes úniques és que ni uns ni altres poden defensar obertament els seus plantejaments en tots aquells temes que difereixen. El que em sembla més lògic és que els partits sobiranistes arribin a consensos en la qüestió nacional i puguin discrepar en altres dimensions. Ara, però, sembla que tots volen convergir en l’espai del centreesquerra i posar de relleu les discrepàncies en el tema nacional.

El mantra que no sembla que cap líder vulgui posar en dubte és la lectura ‘oficial’ de l’1-O. Vostè sempre ha defensat i raonat que és erroni donar per fet que var ser un mandat democràtic legítim.

D’alguna manera aquesta dinàmica comença el 2015, quan la nit electoral Junts pel Sí no accepta que han perdut el plebiscit perquè no han superat el 50% dels vosts. Deixo d’entendre moltes coses quan mantenen el discurs de la victòria.

Ho era en termes de lògica autonomista, però no si es plantejava com un plebiscit nacional.

Molts dels que ara parlen del mandat de l’1-O aleshores deien que no calia un referèndum perquè ja tenien la majoria parlamentària suficient per fer un procés constituent i declarar la independència.

Va fallar la via institucional i la insurrecció al carrer no es va produir amb prou força com per fer trontollar l’estat. Malgrat les acusacions d’aixafaguitarres, el llibre està ple de lectures optimistes.

És que hem d’anar més enllà de la immediatesa. Voler resoldre un conflicte tan antic en divuit mesos és un error. El suport a la independència fa només vint anys era anecdòtic i ara és l’opció amb més adhesions, encara que no sigui la majoria. Amb la sentència va demostrar una forta capacitat mobilitzadora i les enquestes diuen que el suport es manté. Jo només apunto aquells factors que són a l’abast de l’independentisme per intentar-ho, la qual cosa no vol dir que sigui una recepta infal·lible per aconseguir-ho.