Rafel Nadal: “Potser el que defineix millor el Mediterrani és el gest de treure la cadira i seure al pas de la porta”

Rafel Nadal (Girona, 1954) va descobrir el poder d’atracció del mar en els seus estius d’infantesa a la platja de Palamós. Des de llavors ha format part del seu paisatge vital, com explica al seu darrer llibre, ‘Mar d’estiu’ (Univers). De Stromboli a Hidra, d’Ítaca a Xipre, passant per Portlligat, aquest és un viatge sensorial pels paisatges i les cultures compartides entre els pobles que vivim a l’entorn de la Mediterrània. Un viatge que l’autor no concep sense el contacte directe amb la gent.

La col·lecció que estrena aquest llibre, en el segell editorial Univers, es diu

Joie de vivre

.

Ho trobo oportú, perquè és això el que expressa vostè.

És un cant a la manera mediterrània d’entendre la vida, a viure-la intensament i amb els sentits desperts, a deixar-se portar per olors, colors i gustos. Potser amb el confinament prenia un aire nostàlgic, però ara el lector el trobarà vital, que a mi és el que m’agrada que tingui. Hi ha el record dels viatges fets, però sobretot una finestra oberta als somnis dels viatges que hem de fer, dels estius que han de venir, dels menjars que tastarem.

La memòria personal ha format part de la seva obra literària des dels inicis. En això es basava

Quan érem feliços

o

Quan en dèiem xampany,

per exemple. Aquí és més marcat encara...

Sí, aquí torna a ser la literatura de

Quan érem feliços

. Més personal, més íntima, però feta amb una voluntat literària, gens històrica. Cuidant la llengua o el ritme, perquè la gent s’ho passi bé llegint-la. Aquest tipus de literatura és la que m’interessa més, encara que en la ficció tracto el mateix tema de fons, les passions humanes.

Encara que parli de fa temps, tenim la impressió d’un record viu i fresc, com si el viatge l’acabés de fer aquest estiu mateix. Pren notes quan viatja?

Tinc moltes llibretes escrites. Quan viatjo escric molt, però també la ficció l’escric prèviament en llibretes. Els que ens hem guanyat la vida com a periodistes, amb la màquina d’escriure primer i amb l’ordinador després, sabem que això ens obliga contínuament a anar aixecant la vista per corregir-ho al moment. I que quan acabem d’escriure el text estigui a punt, no en brut. Quan vaig començar a fer literatura professionalment em vaig adonar que això em trencava el ritme. Per això vaig començar a escriure a mà, en llibretes. Per tant, sí que hi ha una memòria instantània i detallista, però igual com a la ficció em documento però no rellegeixo mai les notes, aquí faig el mateix. Prenc notes de tot, però quan em poso a escriure acostumo a partir del que he assimilat, del que està gravat a la memòria.

De petit, vostè estudiava en un internat durant el curs. A l’estiu, vacances a Palamós, concretament a la Fosca. Associa el mar a la llibertat?

Sí. La gent de la meva generació m’entendrà. Sóc de la Girona grisa d’aquella època, i estudiava en un internat. Amb disciplina anglesa: dinar i sopar en silenci, tancats a l’habitació cada vespre, a casa només per Nadal i Setmana Santa... i tot de cop, al voltant de Sant Pere, els pares t’agafaven i et plantaven a la Fosca de Palamós. Et despertaves al matí i el primer dia aquella llum blanca t’encegava els ulls. La sorra, la sal a la pell... una bogeria dels sentits. Vius formant part de la natura que t’envolta.

“Tota la badia, un univers sencer.” El món començava i s’acabava allà.

Era l’estiueig d’abans: dos mesos a la platja i un a pagès. Crec que li passava el mateix a tothom que ho hagués viscut, val per a qualsevol lloc de la costa, o qualsevol poble del rerepaís. En lloc de la badia de la Fosca podria ser la gorga d’un riu. El Mediterrani no és la línia de la costa, són també els cent quilòmetres cap a l’interior. El que defineix la personalitat mediterrània –la vinya, el blat i l’olivera– es planta terra endins. Segurament la cosa que defineix més el Mediterrani és aquest gest d’agafar la cadira al vespre i sortir al pas de la porta. A parar la fresca, a l’estiu. Això passava a la costa o a Osona, però no passa a Noruega.

En parla com d’“una revelació” que té a Súnion, a Grècia, on hi ha el famós temple de Posidó: “Aquelles eren les nostres vinyes, les nostres oliveres, els nostres blats.”

Al Mediterrani hi ha unes dotze mil illes i illots, mig centenar d’habitades. Són moltes, amb noms i personalitats. Totes diferents, amb alguna cosa fins i tot exòtica que et posa els sentits en alerta com et passa només quan estàs viatjant. Però al mateix temps en totes t’hi reconeixes i t’hi sents com a casa, hi veus coses familiars. Quan cau el sol i puja l’escalfor del dia, amb aquella olor de palla seca, que precedeix l’entrada de la fresca... Fins i tot passa amb la llengua, on acabes reconeixent el nom d’un vent o d’un peix que sona com en català.

Les paraules són realment essencials. Al primer capítol, quan parla de la infantesa a la Fosca, ja diu que és important posar noms a cada lloc i cada cosa.

Sense nom no hi ha possibilitat de compartir. Quan ets en un poble concret, només pots compartir amb aquells que saben el nom dels llocs. Perquè estàs parlant de tot el que gira al voltant d’aquests llocs, de tot allò que et recorden. Haver après de petits el nom de cada lloc fa que quan arribem a l’illa grega més allunyada siguem conscients que cada lloc i cada cosa tenen un nom, i si no el preguntem no podem parlar-ne amb la gent.

Per tant, és important no només el viatge sinó la forma de viatjar. Vostè no ens parla dels llocs més coneguts, sinó de petits descobriments.

És que moltes vegades és aquesta cosa petita la que més t’omple, la que t’evoca més records i t’omple. És molt important obrir la mirada per veure-hi lluny, però després tornar-la a tancar per entrar en el detall del paisatge i de la gent. L’illa de Lipari, a les Eòlies, pot ser molt bonica vista des de dalt, però al cap i a la fi el més important és estar a casa d’un moliner i compartir un sopar amb ell.

És l’antítesi dels viatges d’avui: veure moltes coses en poc temps i mirar de viure experiències que ens semblin intenses.

És la tesi que intento defensar aquesta altra manera de viatjar, tot i que no critico els viatges exòtics. També he anat a veure aurores boreals i he estat a la illa de Pasqua. Però la sensació la pots tenir igual descobrint un racó de casa nostra que no coneixes perquè sempre hi passes de llarg.

La solitud es fa més palesa en canviar el mar d’estiu pel mar d’hivern...

El Mediterrani, per a nosaltres, és un espectacle lluminós, però també existeix el de l’hivern, i és duríssim. Cada any aquestes illes i alguns pobles de la costa es confinen durant vuit mesos.

A Icària, veu el moment en què les famílies que han passat l’estiu a l’illa s’acomiaden dels que s’hi queden. Des de la costa, els saluden fent la rateta amb un mirall.

És molt poètic, i a la vegada és trist. Reconforta veure l’amor que hi ha darrere d’un intercanvi de llum, però saps que al setembre, dels ferris en baixen tres o quatre persones i en pugen més d’un centenar, els fills i néts que han anat a passar-hi uns dies i se’n tornen a Nàpols o a Salònica o Atenes, i se’n van fins l’any següent.

Vàreu intentar seguir el rastre de la família que se saludava amb els miralls, al cap d’uns quants anys. Què els va passar?

He deixat una mica obert el final, perquè vull acabar destacant com la gent d’aquestes illes entén el temps d’una altra manera. Que si vols arribar a la seva ànima no pots anar amb una llibreta, fent preguntes i de pressa. Per això em va semblar sensacional el que em va dir un home: “Aquí les preguntes són molt fàcils i les respostes volen temps.” A les illes no et pots acostar a la gent i preguntar, perquè se’t tanquen en banda. Has de viure amb ells uns dies perquè de manera natural i sense que tu preguntis se t’obrin. Quan tu hagis acreditat el respecte al seu orgull, mai observant-los com si fossin un experiment antropològic. Això passa amb els pagesos de les illes gregues o amb els pescadors de Portlligat, que tan fills dels semidéus clàssics són uns com els altres. I aquest és el seu atractiu.

Aquests pescadors de Portlligat, molt crítics amb Salvador Dalí, per cert.

Perquè el senten com un dels seus. Posseeixen prou coneixement de les coses per mirar-te a la cara i fer-te entendre que tu pots tenir més coneixements teòrics, però allà depens dels seus coneixements del medi. Et poden deixar pla amb una sentència, perquè la saben llarga.

Vostè sap què en deien els pescadors, d’en Dalí, però també el va tractar com a periodista.

En diversos moments. El Dalí estel·lar i el Dalí crepuscular. Quan mira passar els camions de porcs –de

cerdos

, diu ell– per la Rambla de Figueres. Però tenia una gran deferència amb els periodistes gironins. Quan deixava de parlar amb aquella entonació (“ja en tens prou?”) es podia posar a preguntar per la gent de la seva generació de Figueres, com en Canet llibreter. El que volia era saber què feien i potser retrobar els amics d’infantesa. I no li deixaven fer.

Un dels episodis més curiosos que narra és com l’erupció d’un volcà, l’Stromboli, es pot viure com un espectacle operístic.

A mi no m’agrada gaire aquesta moda d’aplaudir una posta de sol, que em sembla una mica impostada. Però allà a Stromboli, la gent sopava de cara al volcà, que és actiu, i aplaudia cada erupció. I quan n’hi va haver una d’extraordinària, es va aixecar per aplaudir i van cridar “bravo!”. Vaig ser incapaç de sostreure’m a ser copartícip d’aquest moment delirant. Era tan fantàstic l’espectacle del volcà com el de cent persones que menjaven un plat d’espaguetis posant-se drets com si fossin a la Scala de Milà.

En contrast amb aquesta grandiositat, la senzillesa. A l’illa de Naxos, un lloc carregat d’història. Què tenen a veure unes escultures amb unes cebes?

El més important acaben essent les cebes, que és el que menjarà el pagès. Unes cebes d’aquestes tan petites, que estava lligant. I al costat, en un tancat sota un roure, hi havia un curos, una d’aquestes estàtues gegants de tres metres, abandonada allà. La grandiositat del món clàssic amb l’home que lliga cebes. I tots dos són fruit de la mateixa cultura, tota resumida en un hort. Li dic a la dona del pagès que, si ho arreglessin, seria un lloc extraordinari perquè a prop hi ha una altra escultura d’aquestes. I ella em diu: “És que els déus no volen ser molestats.” No sé si es referia als déus clàssics o a l’home.

Xipre seria una més d’aquestes illes magnífiques, però aquí hi treu el cap el conflicte: és una illa dividida des de fa molts anys per un mur entre la part grega i la turca. Ens recorda que el Mediterrani és, també, lloc de conflicte?

És un símbol més d’aquest mar d’hivern. Un mur de formigó amb tanca de filferro que separa en dos Nicòsia, la capital. Una mica com passava a Berlín amb el mur. Li he volgut posar com a mostra d’aquest Mediterrani que també és el del conflicte, el de les guerres o de les pasteres. Hi ha coses que no surten en el llibre, com tampoc el de les grans ciutats, o el de la riba Sud. Encara hi ha moltes històries per escriure.