Carla Font: “Si pico molta pedra potser algun dia algú posa en valor el meu treball”

A les portes de fer vint anys la Carla Font es presenta com a actriu, cantant, model i escriptora. Quan en tenia tres la mare va matricular-la a l’Aula de Teatre i a l’Orfeó Lleidatà, entitats amb les quals va estar viculada fins que va decidir marxar a Girona per continuar estudiant interpretació a l’Escola Universitària ERAM. Els assajos i les gires amb la Inestable21 de l’Aula l’havien fet decidir-se per la carrera artística. Acaba de publicar un parell de cançons com a artista en solitari a través de les xarxes. Sap que el camí serà dur i no s’arronsa.

Quedem per telèfon perquè és a Girona, on ha començat el curs d’interpretació.

Com es presenta el curs?

Molt bé. Després de l’aturada obligada de l’any passat hem començat amb moltes ganes. A l’escola som molt pocs, només deu alumnes, així que és molt fàcil fer el grup bombolla i tot el curs serà presencial.

Estudia interpretació i també s’ha estrenat com a cantautora.

Quan tenia tres anys la mare em va matricular a teatre i a música i ja no vaig deixar-ho fins que vaig haver de marxar a la Universitat.

Tenia clara la vocació?

La veritat és que fins a segon de batxillerat la idea era fer Magisteri. Va ser quan vaig entrar a la companyia Inestable21 de l’Aula de Teatre que vaig viure en primera persona el que implicaria ser actriu que vaig decidir canviar de rumb. Tinc molt bon record de l’Aula perquè hi vaig aprendre molt.

També de l’antic director, l’Antonio López?

Sabia que sortiria el tema.

L’han denunciat per abusar d’alumnes i d’actrius de l’Aula.

Quan es va fer públic aquest afer tan desagradable vaig decidir conservar tot el que m’havia ensenyat del món de la interpretació i el teatre i evitar-lo com a persona pel tot el que havia fet.

És de mena optimista?

Diria que sóc optimista i, sobretot, intensa. Quan sento que em roben el cor i m’enamoro ho visc amb molta força i quan me’l trenquen em sento feta una merda. En general procuro ser una persona alegre, encara que també hi ha dies que tinc moltes ganes de plorar. Dels dies foscos i tristos n’han sortit les cinc cançons de l’EP que treuré a finals de tardor, temes amb molta nostàlgia.

Amb 19 anys de què es pot sentir nostàlgia?

De la família. A Girona hi estic molt bé i no tinc temps per avorrir-me. Això no treu que trobi a faltar els pares i el germà.

Els dos temes que ha fet fins ara són més aviat molt extrovertits i amb tonalitats alegres.

Són un reflex de l’estat d’ànim que sento quan les escric

És molt jove, com veu el futur enmig d’una crisi sanitària?

És tan incert que planificar res no té cap sentit. El que faig és treballar molt, llegir, absorbir tot el que puc de l’Escola i posar totes les meues energies en el que faig. Si pico molta pedra potser algun dia algú ho posarà en valor. No espero pas acabar la carrera i que em donin un paperàs, només poder tenir oportunitats per anar agafant experiència i combinar-ho amb les feines que convingui per tirar endavant. Segur que moltes coses no sortiran bé, el que cal és seguir endavant.

Estudia a Girona, és una ciutat que li recorda a Lleida?

M’he soprès enamorant-me’n. És petita i això la fa propera. El que potser em va sorprendre positivament és la vida cultural de la ciutat. Hi ha un circuit molt potent de sales i locals on veure teatre, cinema o música cada dia. Comparar-ho amb Lleida fa una mica de mal perquè tinc la sensació que aquí no hi ha tanta activitat i que els preus són més cars.

És més fàcil començar-hi una carrera artística?

Hi ha un circuit bastant sòlid d’espais petits, una altra cosa és que sigui fàcil començar res.