Tomàs Molina: “En els propers deu anys, a Lleida passareu molts cops dels 40º de temperatura”

És llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona, on imparteix classes de Pronòstic Meteorològic, i cap de meteorologia de la Televisió de Catalunya. Ara bé, si féssim una enquesta per definir Tomàs Molina (Badalona, 1963), segurament, la resposta que obtindríem seria: “És l’home del temps.” Més de 30 anys fent aquest paper a TV3 bé es mereixen aquest títol. En multitud d’ocasions ha deixat veure el seu vessant divulgatiu, així com també el seu tarannà artístic, i ara acaba de publicar un llibre per fer entendre als més petits què és la meteorologia,

És una de les cares més populars d’

El Temps

a TV3. Un dels que han aconseguit que la gent del carrer entenguem per què es produeixen determinats fenòmens meteorològics. Aquest vessant divulgador de Tomàs Molina arriba també als nens amb el llibre

Meteocuriositats. 50 secrets per entendre el temps

, (Montena) amb delicioses il·lustracions de Roger Simó. Membre d’un grup d’animació infantil (Julivert) abans de convertir-se en “home del temps”, ara fa més de 30 anys, no ha perdut el toc per arribar als infants. Ara bé, es posa seriós i quan parla del canvi climàtic i les seves conseqüències.

Començarem fent-li una de les preguntes que probablement més li deuen fer els infants. Per què el cel és blau?

Que sàpigues que és també la més llarga de respondre [riu]. Imagina el soroll de les campanes de les molècules de l’aire. Cada vegada que la llum del sol toca una molècula de l’aire, la fa vibrar. En una campana sonaria un so, en una molècula, com que és llum, surt un color. El color de les molècules de l’aire quan vibren és el color blau. Quan el sol toca totes les molècules de l’aire, les fa sonar amb un color que és el blau i per això es veu a tot arreu. Si fossin com campanetes que hi ha al cel, sonaria una nota musical. En aquest cas, la nota musical és blau.

Per què ens afecta tant el temps?

Perquè no som més que un animaló o una part de la natura, per tant ens influencia. Massa vegades ens creiem alguna cosa més del que som i oblidem aquesta vinculació. Quan un ocell pot viatjar des d’Àfrica fins exactament al mateix lloc on va sortir i no es troba la pluja ni res, diem, “caram quina cosa tan estranya!” No. És com nosaltres, però en forma d’ocell. Som una part de la natura i per tant, el temps ens influeix.

Com ha de ser un núvol perquè anunciï pedra?

Si tu vols saber si un núvol farà ploure, l’has de mirar per sota o pel costat. Si a sota se li veu una coseta gris com si fos un vel, allò és que està plovent. És una cortineta que els penja. Si a un núvol de tempesta, un d’aquests que són així com verticals, a un dels costats hi veus una mena de vel de color blanc, això és que està caient pedra, perquè la pedra en molts casos passa per fora del núvol. La pluja cau de la part inferior del núvol, mentre que la pedra, quan més gran sigui, més recorregut té per la part externa. A Lleida ho veieu molt sovint. Quan aneu cap al Pirineu és molt fàcil veure si un núvol té pedra. Si veus un núvol molt espès, també pots saber quan començarà a ploure. Si mires endavant i veus paisatge, paisatge, paisatge, si arriba un moment que no veus res davant teu, allò és que està plovent. La pluja fa com una mena de vel que impedeix veure l’horitzó. Quan arribis allà, plourà.

Què el va portar a escriure un llibre sobre meteorologia per als infants?

Divertiment. M’he divertit molt per partida doble. Primer per fer aquest exercici d’intentar simplificar al màxim coses que de vegades són física complicada. I segon, que m’ha agradat molt tot el tema de les il·lustracions. Jo feia un primer dibuix, i aleshores, l’il·lustrador ho feia bé i bonic. Ha quedat molt maco.

Per què creu que atreu tant la meteorologia a Catalunya?

És una cosa que m’he preguntat moltes vegades, perquè realment és així, agrada molt. És un tema que atreu i interessa. Hi ha qui diu que és gràcies a nosaltres, però crec que no, que nosaltres som el resultat de la passió que hi ha per la meteorologia a Catalunya. Es històric. A Catalunya sempre ha agradat. De fet, hem estat pioners en tot el món de xarxes meteorològiques, de les primeres xarxes meteorològiques que agafaven dades del temps. També hi ha qui diu que és perquè tenim molts microclimes, però a tot arreu n’hi ha. Tenim un temps molt variat, però això es pot trobar a tot arreu.

Sigui com sigui, els “homes i dones del temps” a Catalunya sou una mica estrelles. Ha canviat molt la professió des que vostè va començar?

Moltíssim. Quan jo estudiava a la Facultat hi havia coses com “l’art de predir el temps” o “l’ull del predictor”. Ara això ja no s’estudia. Tot són modelitzacions. I després hi ha el tema del pronòstic. Es basava bastant en el que deia de l’experiència, de l’ull del predictor. Avui en dia són les màquines les que ho fan. Han incorporat la nostra memòria i la nostra experiència al procés de pronòstic. Els mòbils ens diuen quina temperatura farà, fins i tot hi ha gent que es creu que és la temperatura actual. No és cert. El mòbil no té termòmetre. Si et diu, per exemple, que estàs a 33 graus, el que fa es donar-te una temperatura que no és mesurada, és pronosticada.

Reben moltes pressions de sectors com ara el turisme o l’hostaleria per les previsions?

Abans sí, ara no tant. En realitat, avui en dia, el pronòstic no el fem els homes el temps. Encara que miri el temps a la televisió, la gent fa cas i decideix en funció del que diu el mòbil. A més a més, actualment, tant el mòbil com nosaltres, fallem molt poc. Potser podem dir que plourà en un indret determinat i ho fa una mica més al nord, però són marges d’aquest estil. Ara potser es queixen més de la manera de dir-ho. Em refereixo que si diem: farà tempestes molt fortes, ells diuen que una tempesta és una tempesta, passa ràpid i després ja es pot tornar a fer vida normal.

Alguna queixa que recordi especialment?

Fa molts anys, ara no recordo exactament quan va ser, per un pont de la Puríssima. És quan més m’han

estomacat

. Vam anunciar una nevada important al Pirineu i hi va haver una ocupació del 7%. Al final, va nevar, però no el dissabte com dèiem nosaltres, 24 hores més tard, el diumenge, quan la gent ja hauria estat de retirada. El sector es va enfadar molt, molt. Fins i tot vam tenir preguntes al Parlament i sol·licituds d’acomiadament.

Veurem canviar molt el temps en una dècada?

Sí. I a Lleida ho notareu. El que et diré potser no t’agradarà [riu]. A Lleida, en els propers deu anys, fins al 2030 passareu sovint del 40 graus. Es parla de l’acord de París, d’aconseguir que la temperatura no pugi més de 2 graus i si pot ser, 1,5. Per tal que això passi, cal que la quantitat de diòxid de l’atmosfera estigui entre 430 i 480, avui estem a 415 i estem pujant a 2,5 per any. Això vol dir que el 2030 estarem a 440. És a dir, com hauríem d’estar el 2100.

Es pot revertir?

Per d’aquí a deu anys no, el mal ja està fet. Però sí que podem fer molt per intentar reduir les emissions de diòxid de carboni per als propers 30 anys, per exemple.