Óscar Enrech: “L'esperit que mou l'Orfeó Lleidatà és inconformista per naturalesa”

Després de deu anys treballant a la sala de màquines, Óscar Enrech va assumir la direcció de l’Orfeó Lleidatà el 2018 en substitució de Xavier Quinquillà, escollit diputat al Parlament de Catalunya. Des d’aleshores Enrech encapçala l’equip que pilota l’entitat, que viu un dels moments més delicats dels darrers anys a causa d’una crisi sanitària que ha deixat la cultura en una situació molt delicada. Sense perdre l’esperit crític ni l’esperança, l’Orfeó ha repensat les estratègies per continuar treballant per enriquir la societat lleidatana.

Fa uns mesos l’entrevista hauria estat al seu despatx. Ara aprofitem l’Espai Orfeó per mantenir les distàncies al voltant d’una tauleta de cafè. La llum tènue de la sala, amb el piano presidint l’escenari, convida a una conversa distesa sobre els projectes de l’Orfeó, la seua trajectòria personal i la manera com veu el paper de la cultura a la nostra societat.

Amb la pandèmia les autoritats van aturar la cultura fins a nova ordre. A poc a poc, amb molta incertesa, sembla que tornen a respirar i a poder avançar.

La crisi provocada per la Covid-19 va ser una sorpresa plena d’incertesa i entenem que els reponsables polítics van prendre les decisions que consideraven més encertades per a la salut de la ciutadania. També és cert que des de la cultura potser no vam acabar d’entendre com podia ser que els bars obrissin les terrasses i els equipament culturals no poguéssim oferir res quan, des del primer moment, vam demostrar que era viable fer les coses amb seguretat i sense riscos. Sigui com sigui hem de mirar endavant, la cultura és necessària i no ens podem aturar.

Necessària i fins i tot terapèutica. Vostès fa temps que treballen també en aquesta línia.

Des de l’Orfeó fa temps que estem treballant amb projectes de musicoteràpia amb professionals del tema. Abans de la Covid ja estàvem apostant per aquesta línia i amb el confinament encara vam prendre més consciència de la importància de la música per al benestar de les persones, que hi van buscar refugi en moments d’estrès. És necessària per a l’ànima i una via d’escapament per sentir-se millor. Si parlem de col·lectius vulnerables aquests beneficis encara es fan més evidents, parlem d’autoestima i de socialització. Cultura i salut són dos conceptes que van molt lligats i tenen molt recorregut. En el fons és un camí que acabem de començar.

Un camí nou en una fundació que frega els 160 anys d’història. Com s’ho ha fet l’entitat per sobreviure tant temps?

L’esperit que mou l’Orfeó és inconformista per naturalesa, és el propi que correspon a qualsevol entitat cultural. Actualment tenim uns 1.200 socis familiars i treballem amb més de cinquanta professionals de primer nivell en els molts projectes que tenim oberts. Aquestes són dues xifres que ens donen una idea de la dimensió de l’Orfeó en una ciutat com Lleida. El que segurament ha mantingut viva l’entitat és el fet d’estar atenta als temps que li toca viure. El compromís amb la cultura catalana és innegociable, així com el convenciment que l’Orfeó ha de trascendir els socis i ser una entitat oberta a la ciutat.

Vostè ha esdevingut director ‘per accident’.

Quan el Xavier Quinquillà va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya va deixar la direcció. Els estatuts de la Fundació parlen d’excedència forçosa.

Com es va plantejar aquesta etapa de parèntesi?

El que tenia molt clar és que el treball a l’Orfeó és en equip, així que d’alguna manera és un càrrec amb un poder relatiu. Les decisions es prenen de forma consensuada, per això la idea va ser una dinàmica continuista i proactiva.

El seu treball a l’Orfeó ve marcat per la gestió, que és el seu terreny professional. Tot i això no és una persona aliena a la música. Diuen que toca el piano.

Soc de Binèfar i vaig començar a estudiar piano a l’Escola Municipal de Música als sis anys. Per continuar vaig haver de baixar a Lleida, a l’acadèmia Pons Rosselló. Allà em preparava per als exàmens del conservatori. Tinc el títol de professor i ara hi he tornat a través del jazz.

No es va plantejar la carrera de pianista?

Aleshores, a mitjans dels noranta, el superior de piano s’havia de fer a Barcelona i no existia ni l’Esmuc ni el Taller de Músics. Ho vaig deixar estar per centrar-me en els estudis d’Econòmiques. La veritat és que el piano és un instrument molt solitari. La guitarra o el saxo són més socials, els pots portar a sobre i quedar amb els amics. Aleshores tampoc no estava tan estesa la música moderna o el jazz i el piano estava molt relacionat amb la clàssica.

Molta gent de la seua generació va acabar odiant aquest instrument perquè no suportaven els mètodes massa estrictes que aleshores es feien servir.

Sí, això passava i era una llàstima. La meua professora era eslovaca, era molt bona i també molt dura, molt bona tècnicament. Aquesta experiència també la viure el Xavier Quinquillà, que va estudiar el superior de cant, que també era molt dur. Suposo que això va influir en la decisió d’introduir el mètode Dalcroze per ensenyar la música d’una manera diferent. Aquesta part la tenim molt present, intentar fer projectes que siguin molt motivadors.

Això va passar per obrir-se al jazz i altres estils musicals. Va ser complicat en una entitat amb tanta tradició clàssica?

Va ser natural perquè no són estil contradictoris sinó complementaris, amdues són molt importants. L’any passat vam posar en marxa la Jove Simfònica de l’Orfeó i alhora col·laborem amb el Taller de Músics de Barcelona per impulsar l’Escola Jove de Jazz i Moderna. Hi tenim una seixantena d’alumnes.

Què aporta el jazz que no tenia la clàssica a l’hora d’aprendre?

La clàssica té una estructura molt ordenada, és bona per endreçar idees i construir fonaments. El jazz desperta la creativitat, mentre que amb la partitura clàssica el marge de maniobra és relatiu. El que tenim clar és que no ens podem tancar en nosaltres mateixos i hem d’estar sempre atents i oberts al que passa i demana la societat.

Això passa per mantenir les classes i els cors, també per oferir tallers, obrir l’Espai Orfeó amb una activitat permanent i sumar-se al projecte de les Cases de la Música.

Aquest darrer és una xarxa que ja existia a la resta de Catalunya i que necessitava un soci a les terres de Lleida. Ens hi hem sumat perquè casa amb l’esperit que movia la programció de l’Espai Orfeó: donar veu a músics que no tenen un ressò d’acord amb la seua qualitat o bandes que comencen. Les Cases de la Música és alguna cosa més que organitzar concerts, és una xarxa de suport als músics que comencen, facilitant-los gires i contactes, formació i cobertura. En aquest sentit nosaltres volem ajudar a potenciar una xarxa a partir dels espais que ja existeixen, coordinant accions i sumant esforços. A l’Orfeó tenim molt clara la dimensió social de la música, per això som una fundació que està federada amb les sales de concerts de Catalunya, els Ateneus i les Escoles de Música.

Un altre dels fronts que potencien és el teixit del Centre Històric de la ciutat.

El barri està patint molt per la crisi econòmica i la sanitària i l’Orfeó no en pot estar al marge. Tenim projectes amb l’escola Cervantes i altres entitats socials perquè la música pugui arribar a tothom. Potser no sempre sabem projectar la idea que estem oberts a tothom, però és una actitud que tenim molt present. L’Orfeó sempre serà un espai receptiu a les necessitats de la ciutat.