Núria Cadenes: “Ara som milers de Guillems. Ens volien imposar el silenci i no se n'han sortit”

No ha estat un bon any per a editorials ni llibreries per les restriccions de la Covid-19. Una de les excepcions és la novel·la de no-ficció Guillem (Amsterdam), de la periodista i escriptora Núria Cadenes. Han passat 27 anys de l’assassinat de Guillem Agulló i encara se li humitegen els ulls recordant el crim del jove independentista i antifeixista. L’emoció hi és, però al llibre manen els fets. Subratlla que no s’ha inventat res i que no ha volgut posar més pa que formatge ni més formatge que pa en una història dura que va marcar tota una generació i que ajuda a entendre els canvis socials i polítics que viu el País Valencià.

Parlem pocs dies després de l’absolució de Tamara Carrasco d’un delicte de desordres públics. La periodista, escriptora i llibretera Núria Cadenes es pot posar com ningú a la seua pell. Tot just tenia 18 anys quan la van detenir i acusar de pertànyer a una banda armada. Finalment, també va ser absolta, però després de passar quatre anys a la presó. Quan acabava aquest malson personal en començava un altre de col·lectiu. Un noi que no coneixia, però que, com ella, militava a l’organització juvenil independentista Maulets, va ser assassinat per uns neonazis. Vint-i-set anys després, Cadenes ha publicat una novel·la sobre la mort de Guillem Agulló.

Tamara Carrasco, com vostè dècades enrere, ha estat absolta.

Per un xiulet i una carota... Aquest cas és la constatació de la continuïtat en l’oxímoron que és la justícia espanyola. La diferència, per a mi, no ha estat la manera d’actuar de l’estat espanyol. La gran diferència –penso– som nosaltres. És aquesta majoria social que ara diu que ja n’hi ha prou.

Al seu moment es va sentir sola?

No em vaig sentir sola, a l’inrevés. Hi va haver una campanya, molt bonica, molt intensa, molt diversa de solidaritat que, al capdavall, és el que em va treure de la presó. Però és cert que ara som molts més, però moltíssims més! Fa cosa d’un any vaig participar en un acte amb Ramon Piqué, detingut i torturat el 1992, la Tamara Carrasco i jo mateixa. Dibuixàvem, justament, aquesta continuïtat en l’exercici de la repressió. Víctimes diferents, però amb un estat inamovible al davant. Només cal pensar que l’Audiència Nacional és el Tribunal de Orden Público franquista que li canvien el nom, literalment, i un dia es diu TOP i l’endemà, Audiència Nacional. La gran diferència, doncs, som nosaltres, aquesta gran majoria social. El cas de la Tamara, si no fos tan greu, si a aquesta noia no l’haguessin tinguda tancada i aquesta persecució ignominiosa no hagués afectat la seua vida, gairebé seria una caricatura. És que l’Estat espanyol, de fet, és una caricatura. És esperpèntic.

El 1993 a les manifestacions se sentia: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.” I així ha estat. El seu llibre Guillem ha coincidit amb la pel·lícula de Carlos Marquès-Marcet.

Ha estat una sorpresa en positiu, tant la rebuda del llibre, que va per la cinquena edició, que és una barbaritat, com la del film de Carlos Marquès-Marcet. Al canal À Punt la projecció de la pel·lícula ha estat l’audiència més gran que han tingut fins a la data. Són coses que et fan pensar. De vegades no som capaços d’adonar-nos de la força que tenim, de les conseqüències en positiu de la feina constant. Cada cançó, cada xerrada, cada mural, cada cartell enganxat ha comptat. Cada vegada que ho hem explicat als amics, que hem denunciat els silencis que ens volien imposar... Doncs resulta que sí que serveix, que hem picat pedra però, de cop, un dia coincideixen el llibre, la pel·lícula, i tot pesa i el que semblava que només era una remor és un crit molt fort i és molt emocionant. Diu molt de la capacitat que tenim els humans, quan ens unim, per avançar. Podem transformar una situació realment molt dura, com la que planteja el llibre, en una cosa que ens pot ajudar a tirar endavant.

Com diu vostè, explica una història molt dura, l’assassinat d’un noi de 18 anys. Com es transforma aquest material en una novel·la?

És una novel·la, però de no-ficció. Hi ha una frontera permeable entre la literatura i la no-ficció que ja han conreat molts abans que jo, no descobreixo la sopa d’all. En tot cas, no és un assaig, no és un treball periodístic. Hi ha moltes parts literaturitzades, però que parlen de fets absolutament reals. No volia posar més pa que formatge ni més formatge que pa. Els fets eren els que eren i havien de ser el cos central del llibre. Però, al mateix temps, li volia donar una forma de novel·la perquè fos llegidor i s’entengués. També hi vaig voler incloure fragments de documents judicials, policials... I, després, la veu directa de la família, que això va ser el desllorigador del projecte. Tenia clar que jo no volia entrar a explicar qui era Guillem Agulló, o què pensava. Això m’ho hauria hagut d’inventar tot i ni em venia de gust ni era el que necessitava. Llavors vaig fer una entrevista als pares i la germana de Guillem Agulló i ho vaig tenir clar. Aquesta gent és espectacular i quan parla diu coses, que no tothom ho fa. Quan transcrivia l’entrevista em preguntava com ho explicaria, fins que em vaig adonar que no tenia sentit modificar el que ells ja havien explicat tan bé.

A Catalunya el llibre ha funcionat molt bé. Al País Valencià, també?

També molt bé. El crim de Guillem Agulló va significar una sotragada molt gran, especialment al País Valencià. Va marcar tota una generació de joves que feia anys que patia la violència impune per part de bandes i grups facistoides espanyolistes que campaven al seu aire sense que els passés res. Vivien amb aquesta amenaça constant i un dia aquesta amenaça es va convertir en l’assassinat concret d’un noi de 18 anys. La resposta no va ser quedar-se tancats a casa, sinó sortir i on hi havia un Guillem Agulló n’hi va haver milers, com diu la cançó de Xavi Sarrià. Bona part del canvi que està vivint el País Valencià actualment, d’alguna manera, ve d’aquesta reacció. L’altre dia el diputat de Compromís Josep Nadal, que havia sigut cantant del grup La Gossa Sorda, explicava que ell havia estat als autocars que van anar a Castelló quan hi va haver el judici contra els assassins de Guillem Agulló. Eren joves que anaven a manifestar-se, a denunciar els silencis. Quan van tornar a València, els van detenir. La Policia Nacional els esperava amb metralladores, amb punxons a la carretera, com si fossin qui sap què i se’ls van endur a la Jefatura Superior i els van insultar, els van escorcollar, a les noies les van grapejar i els van retenir durant hores. Això és molt gros! Un d’aquells joves era el Nadal i assegurava que no ho oblidaria mai.

Com ho va viure, vostè?

Recordo un nus a la gola molt gros. L’havien matat! Que ens tanquessin a la presó, que ens perseguissin... això ja sabíem que passava... Però és que el van matar! Era insuportable. Jo no el coneixia, però teníem amics comuns. Va ser un dolor molt gros. Hi ha una escena en el llibre en què algú va caminant pel carrer i veu en un quiosc la notícia i es queda clavat a terra perquè no s’ho acaba de creure. Aquesta escena és real. És la metàfora del país, del que ens va succeir a tots. No ens ho podíem creure. I després va venir la ràbia perquè hi va haver una campanya per negar el que havia succeït i fer creure que l’havien assassinat en una baralla de bar. Es negava que havia estat un assassinat polític. I el van matar perquè era independentista i antiracista. S’ha de saber perquè si es nega això el missatge que es transmet a aquests grupuscles violents és que tu pots campar pels carrers i apallissar gent i acabar assassinant algú i no passa res porque esto te lo afinamos. Hi ha gent que ho compara amb el cas Altsasu on va passar justament el contrari: una baralla de bar que es fa passar per acte terrorista. Hauria d’haver-hi un judici internacional ja contra l’estat espanyol, perquè això és insuportable. Als assassins del Guillem ni tan sols els van detenir. Es van lliurar ells coordinadament al cap de tres dies.