Sala i Cullell: “Als llocs de poder hi ha d'haver relleu, deixar entrar idees noves i mirades diferents”

Josep Sala Cullell va néixer el mateix any que la Constitució Espanyola, va estudiar Ciències Ambientals a la seua Girona natal i va acabar descobrint la vocació docent a Trondheim, al nord de Noruega, on viu des de fa catorze anys. Amb la perspectiva, i potser la seguretat, que li dóna la distància ha obert un debat que fins ara semblava tabú amb el llibre ‘Generació tap, l’herència enverinada dels fills de la transició’ (Ara llibres). Una anàlisi crítica i també irònica de la generació que va assumir el poder amb vint-i-pocs anys i encara no l’ha deixat.

El llibre s’hauria pogut titular

Aquella reflexió que tothom fa sobre el sistema i que ningú s’atreveix a dir en veu alta

. A la lluita de classes com a motor de la història Josep Sala i Cullell hi suma una perspectiva que “als altres països europeus fa temps que està normalitzada i que als Estats Units és motiu de novetats editorials cada dos dies”: la pugna generacional per l’hegemonia del poder i la construcció dels mites.

Al llibre juga amb la T de Transició i la de Tap per parlar dels nascuts en ple franquisme que s’incorporaven al mercat de treball en un país que estava per fer. Un país que es van fer a mida.

Si tens quaranta anys estem parlant dels nostres pares i mares, gent que amb vint-i-pocs aconsegueix places fixes als instituts, a universitats i a l’administració en general, una generació que mana a les empreses que es van creant amb les sinergies del nou règim. Són la generació que ha creat i consolidat el mite de la transició.

Els que han venut durant quaranta anys que havíem arribat al final de la història amb la construcció d’una democràcia liberal i que ara només es tractava d’anar reproduint el model.

El problema és que el món no ha acabat de girar com ells volien i davant les diferents crisis que hem viscut només han sabut trobar respostes per salvar els seus coetanis: blindar càrrecs públics, pactar la doble escala salarial a la privada per protegir els veterans amb la col·laboració dels sindicats i hipotecar el sistema per salvar unes pensions que, excepte les no contributives, sovint són més altes que els salaris dels seus fills, que són els que ara cotitzen. Hem heretat un sistema fallit i els joves nascuts als noranta i al segle XXI no tenen cap possibilitat de prosperar perquè el mercat laboral és lamentable i l’accés a l’habitatge, una odissea.

Com estan reaccionant al llibre els al·ludits?

Alguns s’excusen dient que no són així, d’altres s’ofenen i comencen a parlar que de joves van haver de treballar mentre estudiaven o que havien corregut davant dels grisos. En tot cas, van accedir a bones feines durant els anys vuitanta sovint amb menys mèrits que molts joves d’avui en dia i no s’han mogut ni una coma. Als llocs de poder hi ha d’haver relleu, deixar entrar idees noves i mirades diferents. Però molts creuen que són allà perquè s’ho han guanyat i mai no es plantegen que són fruit d’una casualitat històrica.

Van trobar un règim que moria i un model al qual emmirallar-se. Ara cap a on anem?

No sé com serà Catalunya, Espanya o el món els propers anys, només puc dir que ja no serem nosaltres, les generacions nascudes entre els seixanta i els vuitanta, les que protagonitzarem els canvis. El futur està en mans d’una joventut que ha crescut en un entorn digital total i en crisi permanent. Molts saben que res del que ens van fer creure per prosperar, i que en alguns casos ha funcionat, serveix de res. A nosaltres només ens quedarà cuidar-los els fills mentre fan la revolució.