Marc Parrot: “Les lletres són el més important, sempre he pensat la música com un vestit a mida”

No es va presentar a la primera cita virtual per a l’entrevista perquè estava tancat a l’estudi component. Marc Parrot és un dels músics més polifacètics i lliures d’aquest país. Difícil de classificar, tant el pots trobar fent gira del seu darrer disc espectacle com a la producció dels Blaumut, fent la banda sonora d’una sèrie de televisió o portant el pes musical del Club Super3. Acaba de publicar el seu primer llibre,

Quan per fi ens trobem es disculpa: “Em vaig tancar a l’estudi i estava tan concentrat que me’n vaig oblidar.”

Desconnecta totalment del món exterior i posa tots els sentits i l’ànima en la música?

Depèn dels projectes. Quan mesclo o estic component em pot passar, en el moment de producció tinc el cap més obert. En composició sé que si em concentro ho resolc. Ara estic escrivint per a una sèrie audiovisual sobre música i he de fer una cançó cada setmana, em llegeixo el guió, el paeixo i quan m’hi poso, la trec.

És molt polifacètic, això l’està

salvant

en aquests moments que la música en directe s’ha aturat?

Però també visc de fer concerts i m’han anul·lat gravacions perquè els grups no poden invertir en produccions que després no podran portar de gira, que és on recupera la inversió. És dur des del punt de vista econòmic i també espiritual. Els músics ens nodrim molt de la interacció amb la gent, ho fem per necessitat, i estar privat dels concerts és frustrant. Atures una manera de viure i no és fàcil. La sensació és de frustració i incertesa i ens afecta personalment a tots els nivells.

L’espectacle

Refugi

, en una tenda iurta, era precisament una experiència que ara seria impossible.

La Covid ens va agafar a la recta final de la gira i vam cancel·lar el que ens quedava.

Refugi

era molt experimental, buscàvem la proximitat i els resultats a cada concert eren meravellosos. La idea d’obrir-nos tant i experimentar el flux de donar i rebre amb el públic era tan real que ho feia màgic.

A les lletres del disc buscava més comunicació amb el públic, no ser tan críptic. Això també passa amb els poemes de

Cançons impossibles

?

He procurat seguir aquesta línia. Sóc conscient que les reaccions a les impossibles seran molt diferents, entre la connexió i la indiferència. Fa trenta anys potser tot era més

random

, que diuen els meus fills, més pretensiós i alhora una mica artificial, agafant d’aquí i d’allà. Ara hi ha un fons, sé què vull dir i com ho vull dir. Puc ser més juganer però sóc menys pretensiós, no faig connexions atzaroses de coses ni utilitzo imatges perquè sonen més o menys bé. Espero que alguna cosa del que m’ha motivat escriure cada poema arribi tal qual, que s’hi respiri l’essència.

El llibre són lletres que ja veia que no tindrien recorregut musical?

Quan em van trucar de Rosa dels Vents per si tenia cap projecte literari vinculat a la poesia hi vaig pensar. El punt de partida va ser el material que havia anat acumulant en una llibreta que havia titulat així:

Cançons impossibles

. El procés de fer el llibre ha estat una experiència reveladora que va passar per moltes fases: vaig descobrir que no calia que els versos tinguessin una estructura gaire concreta i això em va fer sentir lliure. En altres fases vaig trobar a faltar la guia de quan compons una cançó, que té una estructura que dóna seguretat perquè ja saps què funciona i què no.

Ha descobert el poeta que porta dins?

No ho sé, però escriure m’ha fet més conscient de la meua sensibilitat i he seguit escrivint lletres, o poemes, com si no haguessin de ser musicades. En els meus discos les lletres són el més important, sempre hem pensat la música com si fos un vestit a mida. Ara escric sabent que no les vestiré i això és nou.

És un artista que costa de classificar.

Amb els anys fins i tot mola, però al començament és molt més complicat si no formes part d’un corrent o una escena. Això et pot penalitzar. Però mai m’ha preocupat, he tingut sempre la sensació d’anar per lliure.