Míriam Tirado: “El teu fill ha de patir per poder créixer, perquè patir és intrínsec a la vida”

Consultora de criança, escriptora i periodista, Míriam Tirado (Manresa, 1976) un bon dia es va adonar que a la seva feina anunciava massa males notícies, i volia posar un gra de sorra per canviar-ho. Té dues filles que bé s’ho valien. Es va endinsar de ple en la tasca de formar-se i assessorar els pares i mares –i tots aquells que ho desitgessin i estiguessin interessats en el tema–, en la criança conscient. Ara els ajuda a connectar amb els seus fills, fugint del paradigma basat en el control. De fet, avisa que el primer que cal fer és poder connectar amb un mateix. Acaba de publicar

Parlar amb la canalla d’aspectes i emocions com ara la separació, la mort o l’enyorança a vegades potser no resulta fàcil. I en un temps com el que ens ha tocat viure, es converteix en gairebé una necessitat. I més amb aquesta tornada a l’escola tan atípica, en què no resulta estrany que els petits vegin com, d’un dia per l’altre, ara van a l’escola, ara estan una setmana a casa i ara tornen a les aules... Aquest es només un dels motius pels quals el seu llibre,

El fil invisible

(BdeBlock), està d’actualitat. També ha publicat els volums infantils

Desconnectats

,

Benvingut Sr.Malestar

,

Baba. No vull dormir

,

Tinc un volcà

,

La FesTETA

, tant en català com en castellà. Per adults, ha escrit

Rabietas

,

Maternidad a flor de piel

i

Vincles. Gestació, part i criança conscients

.

El fil invisible parla

sobre la importància dels vincles. En temps com els que vivim, amb la Covid copant-ho tot, són més importants que mai uns vincles forts?

Crec que sí, perquè amb tot el que hem viscut i tot el que encara ens queda, hi ha molta separació. Molts nens poden veure els avis molt menys que abans. Alguns tenen besavis i no els han pogut veure més. El confinament els va portar una separació de molts mesos amb persones que estimaven, des dels seus companys d’escola fins als metres, avis, familiars, cosins… i a més a més, a uns quants nens se’ls han mort familiars per culpa de la Covid-19, i encara que no se’ls hagin mort, ho han sentit i això ha activat molt la por a la mort. En aquests moments, tenir clar que els vincles són més forts que tot i que no depenen de la distància ni del temps, és molt necessari. Als nens els dóna el reforç intern de sentir-se segurs, malgrat que a l’exterior tot estigui una mica remogut.

Com podem aconseguir que aquests vincles siguin forts, importants?

Escoltant els nens, tenint-los en compte, atenent les seves necessitats, posant-nos al seu lloc, empatitzant… tot això ajuda que el nen es vagi vinculant amb nosaltres i que aquest vincle sigui segur, fort, i tingui una bona salut.

També parla de la mort. Quan o en quines circumstàncies se’ls n’hauria de començar a parlar?

Més que començar nosaltres a parlar-los-en, crec que són ells els qui han d’introduir el tema, quan ells vulguin saber i estiguin preparats. Hi ha nens que ho treuen molt d’hora, als tres anys ja comencen a preguntar, ja sigui perquè han vist algun animal mort, han sentit campanes o bé ha mort algun familiar, l’avi o l’àvia i això els ha afectat. En canvi, en altres tot comença a sortir molt més tard, cap allà als sis o set anys. El que hem de fer és estar atents a les seves preguntes i curiositat i respondre sense por ni tabús.

Quin

feedback

ha rebut?

Molt bo. Molts pares m’han comentat que els ha emocionat, perquè els ha remogut, perquè de vincles en tenim i en necessitem tots, nens i adults. També m’han explicat que nens que havien tornat a l’escola amb certa por, un cop llegit el llibre, havien dit als pares “estigues tranquil, com que tinc el fil invisible, ja no tindré por”.

En termes generals, com diria que ha afectat els nens tota aquesta situació?

Dependrà molt de les circumstàncies, perquè no és el mateix estar confinat en un pis de 40 metres quadrats i sense balcó, que en una masia amb tot de camp per córrer. A més a més, en moltes ocasions els pares eren a casa, però havien de treballar, per tant, no eren unes vacances. Era una situació molt excepcional, nova, i els pares també estaven confosos. Hi ha qui ho ha portat molt bé i altres fatal.

Vostè és consultora de criança conscient. Què és això de la criança conscient?

Criança conscient és criar els nostres fills sent conscients que amb ells també creixem nosaltres. És molt difícil criar els nostres fills si primer no ens ajudem a créixer el nen interior que tenim a dintre i que potser també té algunes ferides per resoldre. Es tracta de veure quina part de mi encara no està a lloc per recol·locar-la i així poder criar el meu fill d’una manera lliure. És a dir, sense l’ombra de les meves històries que després enterboleixen la relació amb el meu fill. Per dir-ho ras i curt, tot i que podria ser molt més llarg [riu].

Quin és el seu paper?

Veure què senten els pares, què els passa, quines coses els preocupen i quins patrons de conducta estan portant a terme i que no volen repetir. També veure una mica quins problemes de relació hi ha amb els fills, quines coses els preocupen per ajudar-los a ser conscients de què està passant en realitat. A vegades ens sembla que està passant una cosa i n’ocorre una altra.

És periodista. Què la va portar a deixar la professió per dedicar-se a ajudar famílies?

La meva mare, que està a punt de jubilar-se, ja fa més de 30 anys que es dedica a ajudar parelles embarassades en el camí cap al part. Per tant, puc dir que des de petita a casa he viscut entorn a la maternitat, els bebès i la criança conscient. En la meva vida de periodista, jo sempre explicava moltes males notícies i pensava que l’única manera de resoldre-ho una mica era començant per les famílies. Si podem criar els fills d’una manera més conscient i fer-los més capaços i més empàtics, i més sensibles, potser tindríem un món una mica millor. I em vaig dedicar a a divulgar la importància de respectar la infantesa, de tractar-la bé, perquè els nens són el nostre futur i com millor estigui la infantesa, millor estarà el món en el qual viurem.

On està la línia entre aquest respecte i el que s’ha anomenat “pares helicòpter”?

Per això parlo de “criança conscient” i no de “criança respectuosa”. La criança respectuosa no sempre és conscient. Pots respectar molt el teu fill però abocar-li totes les teves pors. Per exemple, si tens molta por que el teu fill es faci mal o pateixi, és la teva por, no la seva i no li estàs permetent que aprengui les coses que ha vingut a aprendre en aquesta vida. La criança conscient no té res a veure amb la sobreprotecció. Protegim els nens mentre no es poden protegir per ells mateixos i no tenen eines ni maduresa suficient, però un cop ja ho tenen, fem capaç el nen perquè es pugui protegir i viure per ell mateix. A vegades em diuen: “No vull que pateixi.” Ho sé, però el teu fill ha de patir per poder créixer perquè patir és intrínsec a la vida. A vegades els volem estalviar coses que són inestalviables. I d’això n’hem de ser conscients.

En termes generals, quins són els principals errors que es cometen com a pares?

Un d’ells és creure que els nostres fills pensen o haurien de pensar igual que nosaltres. Ells tenen un altre cervell, una altra edat, una altra maduresa i un altre nivell de consciència, i és impossible que pensin com nosaltres. A vegades això ens fa enfadar molt. L’altre és que no ens hem resolt moltes coses nostres ni de les nostres infanteses ni de les nostres vides i a vegades intentem suplir-ho amb el fill. El fill em farà feliç. No. La meva felicitat no ha de dependre del meu fill, ha de dependre de mi. Aquesta és una altra, intentar omplir-nos dels fills.