Lluís Amiguet: “Una mala persona mai podrà ser bon professional, perquè no pensa en els altres”

Més de 20 anys d’entrevistes a gairebé 150 científics, Premis Nobel i experts en coneixement humà, publicades a La Contra

Lluís Amiguet és llicenciat en Periodisme a la UAB i en Filologia a la UB, així com en Relacions Internacionals a la Universitat de Nova York. En més de dos dècades les entrevistes que ha publicat, sobretot a

La Contra

de

La Vanguardia

, superen les 2.500. Entre elles, n’hi ha gairebé 150 a premis Nobel, científics i experts en coneixement humà, que li han servit per explicar l’home i la felicitat al seu darrer llibre,

Homo rebellis

(Debate). Té la sort de poder practicar aquell periodisme que es treballa en el temps necessari. Potser per això, el volum supera les 450 pàgines. “La mida no és gaire comercial, però és el que em sortia”, confessa. Explicar la felicitat i la conducta humana mai ha estat una tasca fàcil. El llibre no podia ser curt de cap de les maneres.

Abans de començar el llibre ja trobem tota una declaració d’intencions: la frase “Per ser, l’home s’ha de rebel·lar”, d’Albert Camus. Contra què cal que es rebel·li l’home?

Contra el seu destí com a espècie. Ja ho va fer fa milions d’anys contra el destí de ser un mico. Érem primats i continuaríem sent-ho si no hi hagués hagut una rebel·lió com a espècie. L’espècie s’ha rebel·lat i té molt poder, pot destruir el món, podem autodestruir-nos. Cap animal ho pot fer. Per ser feliços, és a dir, per trobar un sentit a la nostra vida, ens hem de rebel·lar contra l’espècie perquè a l’espècie només li interessa que passis la genètica als fills. Si no ens rebel·léssim seríem mers portadors de gens. Per això el llibre es diu

Homo rebellis

. Després hi ha un recorregut pel que s’ha dit, pel que s’ha escrit, gent que he entrevistat jo i els seus llibres. I començo amb la parella. La teoria que més m’ha convençut crec que és la de Desmond Morris i el seu llibre

El mono desnudo

. Aquest volum d’antropologia explica que l’home és, en realitat, monògam.

És una afirmació que m’ha sorprès en llegir-la.

El llibre comença desmentint la teoria que els homes siguin innatament polígams, però ho faig a través de bioevolutius, que en saben molt. Fins i tot, les societats polígames, en realitat, jerarquitzen. Sempre hi ha la primera, la preferida. Desmond Morris es va passar anys buscant un polígam de veritat, que estimés igual diverses dones. Com se sap això? Pels recursos que s’hi destinen. Desmond parla d’una tribu a l’Àfrica central on el cap té més de 30 dones, però en realitat només viu amb una. La resta és ritus, ostentació. Són com un trofeu.

Per què afirma que la parella és un intercanvi de debilitats?

Quan tu t’enamores, la química de l’amor dura uns quatre anys. Això està científicament demostrat. Té a veure amb el temps que –antigament quan vivíem en tribu–, el nen era totalment depenent de la mare. Després el petit passava a formar part de la tribu i ja el cuidaven entre tots. Aleshores ja no era necessària la parella. Fins aquell moment el vincle químic era necessari. L’home havia d’estar una mica enamorat per mantenir el nen i portar recursos. Dit això i tornant a la pregunta, quan s’acaba la dependència dels nens en una parella acostuma a haver-hi una crisi.

Els anomenats cicles de la parella.

Exacte. Però aquests cicles no són moderns, són evolutius. Primer tu t’enamores d’una sèrie de virtuts, que inclouen la simetria, perquè és reproductiva. Però quan s’acaba aquest període, la parella que no troba unes afinitats diferents a les biològiques s’acaba. Per això hi ha tants divorcis. El que jo he esbrinat és que la gent acaba enamorada dels defectes de l’altre. D’alguna manera, les parelles que aguanten són les que encaixen els seus defectes. El mecanisme de transició de la parella bioquímica a la purament afectiva és intel·lectual, és cognitiu i passa per estimar els defectes. Per això deia que la parella és un encaix de debilitats, perquè quan acaba l’atracció bioquímica, el que t’enamora de la teva parella són els seus defectes.

També parla de la bondat.

L’expert en intel·ligències Howard Gardner diu que la bondat d’alguna manera no deixa de ser un compendi de virtuts d’intel·ligència emocional. Tu ets bo perquè ets empàtic, no ets malvolent, vols que la resta de persones siguin felices i ets solidari amb l’espècie. Aquestes són les virtuts que necessita el líder o qualsevol persona que faci una feina per la resta. La bondat, des de Plató, que ja en parla als

Diàlegs

, no deixa de ser la bellesa. Equipara bellesa i bondat. Gardner ha trobat categories universals en la intel·ligència humana i jo me les crec. Això vol dir que al final, una mala persona no pot ser un bon professional perquè no pensarà en els altres quan treballa i per tant, el producte de la seva feina no serà bo per a la resta. Això no vol dir que sigui simpàtic o caigui bé a la resta, són conceptes totalment diferents. La categoria bondat, el desig que la resta estiguin bé és la bondat. I no hi ha cap bon professional que no ho sigui.

Per què diu que la humanitat necessita els bojos?

Aquesta és una de les coses que més m’han gratificat treballant. Parteix d’una relació d’amistat amb el psiquiatra Joseba Achotegui, professor titular de Tècniques de Psicoteràpia a la Universitat de Barcelona. Al Parlament Europeu va fer una intervenció magistral que va crear política europea d’immigració. En la seva explicació, ell deia que per adaptar-nos necessitem diversitat. Et posaré un exemple: la síndrome de Moisès. La pateixen aquelles persones que tenen l’afany de redimir la resta dels pecats, o les injustícies. La tenen alguns polítics que creuen que estan dirigint el poble a la salvació i que si no ho fan, morirem tots. Hi ha gent que la té i és polític i hi ha gent que la té i és un desgraciat en un manicomi. Està caracteritzadíssim al Vademècum psiquiàtric. Necessitem bojos que la tinguin. Tu imagina que ara, el virus ens mata i només quedem 4 gats. Necessitem el boig que es cregui que ell és la salvació i és capaç d’assumir el cost emocional i humà de portar el lideratge carismàtic per tirar endavant. El boig d’avui és el visionari de demà, són reserva genètica de genialitat. Per exemple, els Asperger, que eren considerats tontos, resulta que són imbatibles en programació informàtica. El P2P, que és la base de les xarxes socials, està fet per una persona amb Asperger. Ho va reconèixer ell mateix. En un moment donat l’adaptació va fer necessària una persona amb les capacitats matemàtiques que pràcticament només dona un Asperger.

El sentit de la nostra vida és buscar-li un sentit.

Cadascú l’ha de buscar rebel·lant-se. Segurament, la millor pregunta que pots fer a una persona és “Com troba sentit a la seva vida?”. Tothom té un moment de veure la llum, i si no, només de buscar-lo ja dona sentit a la vida. Com a espècie ens rebel·lem contra la genètica, contra ser un mico que encara és als arbres.