Ferran Palau: “Sempre es pot escriure sobre l'amor o la mort perquè són misteris irresolts”

Des de la falda de la muntanya més nostrada i enigmàtica del país, Montserrat, Ferran Palau exporta el seu pop minimalista. També en diuen metafísic, una etiqueta que utilitza amb certa ironia. No ha omplert mai estadis i tampoc no ha parat de crear, ja sigui amb Anímic o en solitari. Amb cinc treballs publicats, Ferran Palau és un dels noms clau de l’indie català i un dels músics més actius en aquests temps convulsos per a la cultura. Recentment va visitar CaixaForum Lleida dins el cicle ‘Trobades amb...’.

Des que va publicar ‘Aigua de rierol’

el 2012 les seues produccions han tendit cada vegada a ser més minimalistes, més netes.

El minimalisme és un camí que m’he trobat i l’he seguit fins que he creat un món propi que em distingeix. Traient coses m’he adonat que hi ha més espai per a les meues lletres i la veu. Em sento identificat amb l’austeritat.

Fins on pot arribar aquest camí?

Tornar a l’arrel més pura de la cançó? Al primer confinament del març vaig gravar

Cel clar

i em vaig adonar que amb una sola guitarra també era reconeixible. Em va tranquil·litzar veure que no necessito els artefactes d’estudi per sonar a Ferran Palau.

També han evolucionat els temes sobre els quals orbiten les lletres, de la mort a l’amor.

De fet són una mica el mateix, no? Sempre es pot escriure sobre l’amor o la mort perquè són misteris irresolts. A mi m’agrada fer-me preguntes transcendentals, el que passa és que no tinc interès a trobar les respostes més enllà de la meua pròpia experiència.

No sembla, doncs, que visqui gaire obsessionat amb l’evolució de la pandèmia.

Gens, no m’interessa. Estic més o menys informat perquè és inevitable, però no hi presto atenció perquè em sembla que les veritats d’avui demà poden ser les contràries.

I com l’afecta a nivell professional?

Doncs millor del que era previsible. Molta gent no s’ho creu quan dic que el 2020 vaig fer un centenar de bolos. La situació de la cultura és un drama en general i la del sector musical no se n’escapa. Però fins i tot en aquest context hi ha qui s’ha mogut per mirar de fer coses i les condicions que imposa la pandèmia han donat més oportunitats a la música com la meua. De la mateixa manera que la música de ball està patint una forta davallada, la música més introspectiva funciona millor.

Això segur que es nota en les escoltes de streaming.

Sí, amb el confinament vaig notar una pujada molt bèstia a Spotify.

Parlant de plataformes. El condiciona el fet que avui en dia tot sigui tan immediat?

Mentiria si digués que no. No és conscient ni volgut, senzillament és normal que l’streaming

influeixi, l’important és no perdre la personalitat. Ser conscient que una cançó ha de tenir un ganxo i que els primers segons del tema són importants no és dolent, voler agradar és comprensible i natural. La música que fem és una barreja de moltes coses i el més important és tenir la sensació que no deixo de ser jo mateix.

I sap qui és realment?

La veritat és que no.

Fa un parell d’anys deia que tenir una feina l’alliberava en termes creatius perquè la pressió dels ingressos no requeia en la música.

Tenia por de fer el pas i finalment vaig veure que era el més lògic. Sí que tenia por: i si no em sortia una bona cançó mai més? Això m’impulsa a treure discos i aprofitar els moments d’inspiració.

Des del 2017 en treu un cada any. Com està vivint aquest ritme tan frenètic?

Té un punt d’alleujament perquè acabes una feina, però també em posa en alerta perquè, de sobte, el rebost és buit i necessito tornar-lo a omplir.