Josep Ramon Ibarz: “Hem treballat molt dur perquè la Urbana fos un cos policial respectat”

És inquiet, xerraire, educat, amb sentit de l’humor, i té clar que el seu objectiu és el compliment de la llei. Li agrada treballar en equip i està totalment bolcat en la seva feina. Josep Ramon Ibarz (Lleida, 1963), intendent en cap de la Guàrdia Urbana de Lleida, porta catorze anys al capdavant d’aquest cos, que ha modernitzat i ampliat, però abans s’ha recorregut tot el territori com a mosso d’esquadra. Ha estat zelador a l’Arnau de Vilanova i en la seva joventut va ser “una mica pendó”. Després de fer el servei militar a la Legió, on diu que va aprendre el sentit de l’esforç, el sacrifici i el treball en equip, es va treure la llicenciatura de Dret i en el transcurs de la seva carrera, de nou oposicions a les quals s’ha presentat, totes les ha aprovat. Porta 25 anys sent professor de l’Escola de Policia de Catalunya.

Se’l veu segur de si mateix i en plena forma, tot i que a finals de març de 2020 va agafar la Covid, que el va tenir ingressat un quants dies i fins fa ben poc no s’ha pogut desfer de les seqüeles que li va provocar el virus. Però ara assegura que està “perfecte” i que té “un munt d’anticossos.”. S’ha recuperat totalment.

Quan decideix fer-se policia?

De petit ja volia ser policia, militar o bomber. De

crio

sempre volia anar a veure les processons de Setmana Santa perquè desfilaven els soldats i m’entusiasmava. Des del balcó de casa de la padrina a la rambla de Ferran jo seguia el pas i amunt i avall pel balcó. Quan sortia dels Maristes passava sempre per davant de la caserna de la Policia Municipal, que llavors estava on ara hi ha els jardins de Pau Casals, després seguia ruta i cap al Parc de Bombers al carrer Bonaire. M’encantava veure’ls. El tema del servei públic sempre l’he tingut molt present des de molt petit. M’agradaven els uniformes i l’acció.

Però quan pren la decisió definitiva?

Mira, jo amb el tema dels estudis sempre he fet com una muntanya russa. He passat cursos amb matrícula d’honor i d’altres m’estavellava. Mentre anava als Maristes la cosa tirava bé però a segon de BUP al Joan Oró em vaig desmadrar. I allí em vaig estavellar. Deixo els estudis i reconec que vaig fer el pendó, però amb moderació. Tenia amics al barri (Balàfia) que van acabar molt malament. Amb tot, als 18 anys trec una oposició de zelador a l’Arnau de Vilanova, però quan realment dono un tomb a la meva vida és quan me’n vaig a fer el Servei Militar Voluntari a la Legió.

A la Legió?!

Sí, a Fuerteventura i de voluntari. He de reconèixer que en vaig treure una magnífica experiència. És un cos dur. El que hi va malament acaba pitjor però el que hi va amb uns valors saben treure el millor de tu. Vaig aprendre a treballar en equip, a donar importància a l’esforç i el sacrifici i, sobretot, a agafar molta confiança en mi mateix i aquests valors me’ls he aplicat durant tota la vida.

Quan torna de la mili es reincorpora a l’Arnau?

Sí, i estant allí vaig aplicar-me tota la disciplina que havia après, m’ apunto al Batxillerat Nocturn del Màrius Torres, acabo el BUP, faig el COU i la carrera de Dret. Soc advocat col·legiat. El 1990 entro a l’Acadèmia de Policia de Catalunya. Uns amics que ja eren mossos, com el company Monclús, que ara és comissari, em diuen que faci l’oposició, que la Policia de Catalunya és el futur, etc., i la faig i aprovo. Al llarg de la meva vida professional he hagut de passar per nou oposicions i les he aprovat totes.

El seu primer destí com a mosso és Lleida?

Sí, vaig poder triar. A la quarta promoció de l’Escola érem uns quaranta de Lleida. Lleida sempre ha estat una pedrera molt important en aquest cos. Quan m’incorporo als Mossos el meu primer destí va ser Sort, on aquell estiu (1991) la màxima era el control de les acampades il·legals. Després vaig tornar a Lleida a Telecomunicacions. No era el meu fort, jo volia carrer.

Dels destins que ha tingut, on n’ha après més?

Sens dubte, a Figueres. És la millor escola que pot desitjar un policia. Figueres ho té tot: té frontera amb França; té autopista AP-7 amb la Porta Catalana, que és el tram més conflictiu d’autopistes de tot Espanya; hi havia una presó petita; tenia una barri molt conflictiu, el Bon Pastor; hi ha el segon museu més visitat de tot l’Estat; hi havia l’aquarterament militar de Sant Climent; hi havia l’N-II, que passava pel mig amb 4.000 camions al dia; tenia el primer punt de mercaderies perilloses de Renfe (Portbou); tres passos fronterers, i hi havia tots els cossos, Policia Municipal, Guàrdia Civil, i sota el meu comandament tenia 340 mossos.

Caram amb Figueres!

Mira, no hi ha escola millor, ni Barcelona ciutat, com l’escola de Figueres per a un policia. El que s’aprèn en aquesta ciutat no s’oblida mai i és on realment em vaig formar com a policia integral. Ah, i no oblidem que havia de despatxar amb 58 alcaldes [rialles], com a cap de Seguretat Ciutadana.

Vostè després torna a Lleida ja com a intendent i treballa amb la Policia Nacional.

Vaig estar vuit mesos treballant amb ells per conèixer bé la delinqüència de Lleida i saber com treballaven els diferents cossos. Hem de tenir en compte que Lleida en aquella època era dels punts més calents de tot el desplegament dels Mossos. Lleida tenia caliu. Hi havia molts homicidis. Ara no n’hi ha tants però en comparació amb la població hi havia uns índexs elevats de delinqüència. A més, Lleida sempre ha estat al mig, logísticament parlant, és un encreuament de camins molt important i no podem oblidar que hi ha una presó també gran. La ubicació de Lleida fa que tot passi per aquesta ciutat.

Vostè, com a intendent a Lleida, tenia 80 investigadors, el que podríem dir l’elit dels Mossos. En aquest temps van haver-hi molt homicidis?

Sí, en vam tenir vuit i he de dir que els vam resoldre tots. El primer, el que es va anomenar del carrer Companyia, va ser fàcil, es va lliurar a la Policia Nacional [rialles], i el darrer, aquest va ser el més complicat, vam tardar disset dies... disset nits sense dormir!!! Vam tenir obertes fins a cinc línies d’investigació. La premsa el vàreu batejar com el crim del carrer Bonaire.

I després, el 2001, torna a marxar ja com inspector a Manresa com a cap de l’Àrea Bàsica Policial del Bages. La família com ha portat tant amunt avall?

La meva dona sempre ho ha tingut molt clar. M’ha animat sempre en la meva carrera però la família sempre ha estat a Lleida. Perquè, fixa’t, després de Manresa el 2005 torno a Lleida i després cap a Barcelona en aprovar l’oposició d’intendent de Mosso. M’he voltat tot Catalunya, menys Tarragona. Sempre amb les maletes amunt i avall, tornava a Lleida els caps de setmana.

La família d’un policia pateix?

La família d’un policia pateix. Et diré una cosa, tingues present que som la segona professió al món amb més divorcis, després dels actors/actrius... És difícil tenir com a parella un policia...

Al final, però, aterra a Lleida i sembla que definitivament.

Jo sempre m’he sentit molt lleidatà. Ser lleidatà per a mi està al davant d’altres conceptes. Tinc l’oportunitat quan es jubila l’anterior cap de la Urbana, el senyor Astudillo. Em presento a l’oposició i la guanyo. Ha estat la darrera oposició de les nou que he passat

Des del 2007 vostè és l’intendent en cap de la Guàrdia Urbana de Lleida. Tothom està d’acord que va ser el que va modernitzar aquest cos a Lleida...

Home, està malament que ho digui jo, però ho diu tothom. Es van fer canvis radicals en tot el sistema organitzatiu. Vam treballar durament per tal que la Guàrdia Urbana fos una entitat respectada i que a la vegada fos un cos policial, de proximitat, sí, però policial. He de dir que es va invertir molt en equipaments, amb la nova caserna, etc. Hi va haver un moment que la Guàrdia Urbana es va fer molt atractiva per a altres cossos. En aquests moments tenim 219 urbans i 70 provenen dels Mossos.

Són suficients els urbans que hi ha per a una ciutat de 140.000 habitants?

No, hauríem d’arribar als 250 agents. Aquest seria el número per prestar un servei òptim per a una ciutat com Lleida.

Vostè des que és intendent en cap de la Guàrdia Urbana ha hagut de despatxar amb tres alcaldes: Àngel Ros, Fèlix Larrosa i Miquel Pueyo. És difícil la relació entre un professional policial i un alcalde que és un polític?

[Riu] Jo ja portava experiència en aquest tipus de relació. Pensa que a Figueres despatxava amb 58 alcaldes i a Manresa amb 35.... [rialles].He de dir que m’he entès molt bé amb els tres, malgrat que són totalment diferents. M’han respectat, professionalment parlant, i crec que he tingut la seva confiança. Mira, hi ha una qüestió que és certa: tots els caps de policia local estem marcats per la proximitat al polític de torn i per la proximitat al ciutadà. El ciutadà d’arreu és exigent i apreta molt l’alcalde i l’alcalde vol que el seu cap de la policia local li solucioni tots els temes per abans-d’ahir. Hi ha problemes que es poden solucionar i altres que no tenen solució, i aquí comença el nerviosisme i, a vegades, el conflicte.