Vicenç Villatoro: “A través de qualsevol família es pot explicar el món”

Els successius confinaments li han complicat la vida, com a tothom, per això l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro va aprofitar la presentació del seu llibre ‘La casa dels avis’ al Cafè del Teatre de Lleida per seguir fent recerca sobre el canal d’Urgell. “No hauria de parlar d’aquest projecte perquè només porto una seixantena de pàgines escrites”, reconeix, però se’l nota entusiasmat. En certa manera, vol regalar una vida literària a un dels seus avantpassats Lamolla (Lammoglia), que van arribar del Regne de Nàpols al segle XIX i es van establir a Lleida i a Agramunt.

A

Un home que se’n va

Vicenç Villatoro va fer un retrat del seu avi patern que, a la vegada, explicava tota una època i posava nom i rostre als centenars de milers de persones que van venir a Catalunya des del sud de la península.

La casa dels avis

és l’altra cara de la moneda. La família arrelada, la d’aquí: els Lamolla. Però no són tant d’aquí com semblava. Van venir a començaments del segle XIX de Nàpols. Eren dos germans. El gran es va establir a Lleida i de seguida li van anar bé les coses. El segon, el besavi del seu avi, va començar a Agramunt l’aventura catalana. L’escriptor i periodista treballa ara en una novel·la de ficció sobre la construcció del canal d’Urgell amb els Lamolla d’Agramunt de protagonistes.

Explica la història de la seua família materna, però a la vegada hi llegim la història de les nostres pròpies famílies, d’un país sencer.

Tant quan vaig escriure

Un home que se’n va

com en aquest llibre parteixo de la meua família perquè em serà abastable, perquè hi tinc una curiositat, però la meua vocació no és parlar estrictament de la meva família, sinó de temes més abstractes. Em semblen triables les històries de la meua família, tant d’una com de l’altra, per una raó: perquè són normals, no excepcionals. Tot i que des d’una perspectiva contemporània tota la seua generació viu coses excepcionals. I per tant, a partir de la meua família, puc explicar el segle XX.

I ho fa amb personatges que, d’entrada, no són heroics.

Efectivament. ¿El meu avi era el general que va dirigir...? [s’interromp a ell mateix] No! El meu avi era tropa. No puc oferir el punt de vista de qui estava a primera línia. Però, a la vegada, la gent de la seua generació té una vida excepcional. L’avi del primer llibre: condemnat a mort i dos anys esperant l’execució. Aquests avis: exili, camps de refugiats que no són camps de concentració, però gairebé... Són vides d’una intensitat extraordinària.

La casa dels avis

complementa

Un home que se’n va

. De fet, formen part d’una trilogia, juntament amb

El retorn dels Bassat

. Per què una trilogia?

És una trilogia perquè ho vaig concebre així, però cada llibre és independent. No és una trilogia en el sentit que entenen ara els més joves, en què hi ha seqüeles i preqüeles [riu]. El primer i el tercer estan més emparentats perquè parlo de la meua família, però els tres naixen de la mateixa matriu teòrica: migració i identitat. A través de qualsevol família es pot explicar el món.

A totes les famílies hi ha gent que marxa i gent que es queda. Amb quin perfil s’identifica més?

Amb tots dos. Escric aquesta trilogia perquè no sé què vull. Si ho sabés ho faria. Dono voltes sobre el que no tinc resolt. Per a mi, aquesta és la funció de la narrativa. L’assaig dona respostes, la història dona respostes, el periodisme dona respostes... però la narrativa no. Expliques històries perquè no tens una solució. En el diàleg que hi ha a

La leyenda de la ciudad sin nombre

abans de cantar

Estrella errante

algú li diu al Lee Marvin que el món es divideix entre els que se’n van i els que es queden. I ell contesta: “No! El món es divideix entre els que saben on van i els que no ho saben”. No és una dèria meua, és un tema que va de la cultura popular a la poesia de Zagajewski.

Anar-se’n o quedar-se t’acaba definint. A

Un home que se’n va

explica que va conèixer un veí del poble de Còrdova del seu avi que en saber que era de Terrassa li va explicar que sempre s’havia preguntat com hagués estat la seua vida si en comptes de baixar de l’autocar que l’hi havia de portar, fent cas a sa mare, hagués seguit endavant amb el viatge.

La decisió de la vida és anar-se’n. Però amb el pas del temps t’adones que quedar-se és una decisió no menys rellevant, sobretot quan la vida t’ha portat a cruïlles en les quals tan senzill era anar-se’n com quedar-se. Per traslladar-ho a l’actualitat: Hasél i Valtònyc. Un es queda i un marxa. O els membres del Govern del 2017: uns se’n van a l’exili i els altres decideixen quedar-se. No sempre és una tria ideològica o d’estratègia política.

El besavi del seu avi matern és dels que decideixen marxar. I comença una nissaga que ve de Nàpols, els Lammoglia, que passen a dir-se Lamolla.

Van fer molt ràpidament la transcripció fonètica. En el naixement d’un fill a Agramunt ja fan constar als papers del bateig que “Vincenzo Lammoglia, ara Lamolla...” Aquest llibre que teòricament anava de la família d’aquí, l’arrelada, la de tota la vida, resulta que és d’aquí de fa quatre dies, de començaments del segle XIX. Fins i tot la part que representa els que decideixen quedar-se, són els descendents dels que un dia van anar-se’n.

I són d’aquí i d’allà.

El fill del germà que va venir a Lleida va muntar una ferreteria i li va posar El Regne de Nàpols. És d’aquí, ja, però a la vegada reivindica els seus orígens amb aquest nom. O, per exemple, si tu busques a Google informació sobre Maratea, el poble d’on provenen, et surt una bibliografia en la qual, sorprenentment, hi ha un llibre escrit en italià però editat a Lleida. És un llibre que paga la família Lamolla quan ja feia setanta anys que eren aquí. Aquesta sedimentació no és d’un dia per altre. És lenta i té un període llarg en què ets dos coses a la vegada. Ets un napolità a Lleida i ets un lleidatà d’origen napolità.

A aquesta família lleidatana li van bé les coses.

El germà gran, que és el primer que va arribar, es va casar amb una noia del Priorat que feien vins i es va instal·lar a Lleida. Segueixen amb la tradició familiar de Nàpols, on eren calderers, amb una gran ferreteria, però també destil·len licors. Els van anar bé les coses. D’aquí venen el pintor surrealista, els arquitectes... Seria una mica com a

Hombre rico, hombre pobre

. Aquest germà és el que es va assentar, va viure molts anys, va tenir molts fills, mentre que l’altre germà del qual vinc jo, que passa per Agramunt inicialment, que és on neixen els fills, viu més en precari, mor jove i va deixar menys rastre.

I arribem al seu avi, un manyà que es casa amb una nuadora. Què és una nuadora?

A la indústria tèxtil, una nuadora és la que fa els nusos que permeten que la peça no es trenqui. Havien de ser molt hàbils i tenir els dits petits, per això començaven a treballar de nenes. Ella, amb nou anys. Això no és buscat, perquè és l’àvia que tenia, no me l’he inventat, però representa un perfil molt important al nostre país, el de la gent que ve del món rural i desemboca en el món industrial. La primera fornada de treballadors tèxtils de Terrassa són els dels pobles dels voltants que tenen una vinya, i la mantenen. I aquesta gent que venia del món rural enyora molt la terra. Tenen dèries laterals que remeten a aquest passat. La meua àvia, per exemple, ens feia callar a tots quan feien el temps a la televisió... Era una obsessió gairebé tel·lúrica. O el veu avi, que quan plovia anava a buscar caragols. Era un obrer metal·lúrgic que es passava el dia entre ferros i greixos, i trobava a faltar la terra.

Aquesta família té un compromís polític. Quan vostè era petit i la guerra era relativament recent es parlava d’aquest passat?

Aquest tòpic dels avis explicant batalletes de la guerra, no és que no l’hagi vist a casa, és que no me l’he trobat enlloc. Ni en aquesta família, ni en la de Còrdova, ni en la del Bassat, supervivents de l’holocaust. S’ho van quedar tot a dins i ho van encapsular. I ho van fer amb la voluntat de preservar fills i nets de l’empremta del dolor. És un silenci més íntim que polític.

Fa una recerca important. La casa de Canet és l’excusa, el punt de partida, però li serveix per explicar un segle llarg, fins a l’1 d’octubre del 2017, quan l’avi ja és vostè.

He remenat uns quants arxius, he fet molta recerca, també a Lleida, amb l’inconvenient afegit que la gent comuna deixa poc rastre. La principal sorpresa ha estat saber que el meu avi va anar al front. En la història familiar havien aparegut titulars com que se’n va anar a l’exili, però no sabia que havia anat al front. I crec que la meua mare no ho va saber mai. L’esforç d’ocultar-ho té a veure amb un tret psicològic de l’avi i amb un fet sociològic de tota una generació, que és aquesta mena de portar la processó per dins i ser una persona extrovertida, balladora, vitalista i no tenir cap interès a subratllar els episodis dramàtics de la vida.