Emili Baldellou: “He dedicat mitja vida a escriure aquest llibre, vint-i-cinc anys”

Els que el coneixen dins el món del teatre afirmen que és un tipus amb caràcter, divertit i recargolat, de paraula fàcil i ànim provocador. Ha tardar vint-i-cinc anys a escriure el seu darrer llibre, La Pesta de Tespis un recorregut divulgatiu per la història del teatre occidental a través d’una trama policíaca i d’una descarnada denúncia social, no exempta d’humor, farcida de periples i paranys on es crea un joc entre ficció i realitat. És Emili Baldellou, director escènic, autor de teatre i advocat.

- Vostè ha fet molt teatre, però La Pesta de Tespis és una novel·la. Que potser volia fer una obra de teatre i li va sortir una novel·la?

És difícil de saber amb certesa, perquè quan algú té la intuïció de fer una cosa s’hi posa... La meva intenció amb aquest llibre era que s’aguantés en si mateix com una història. Que tingués una trama sòlida i que acabés en la mesura del possible en una tragèdia. És a dir, en una obra de teatre novel·lada que, a la vegada, expliqués tota la història del teatre. Aquesta era la intenció.

- És un projecte ambiciós...

Per això he tardat vint-i-cinc anys a escriure-la. Tinc 48 anys i aquest projecte m’ha acompanyat la meitat de la meva vida. A escriure el llibre he tardat dos anys, però els altres vint-i-tres els he dedicat a equilibrar-ho tot i aconseguir que La Pesta de Tespis fos una realitat.

- Quin ha estat l’objectiu d’aquesta obra?

És un llibre que s’ha pensat en diverses capes, en tres concretament. Una, evidentment és la divulgació de la història del teatre. Un altra la trama policíaca, en clau de novel·la negra, i la tercera capa, per mi la més important, una crítica, una denúncia ferotge i descarnada a la societat en la qual vivim, que en realitat és la pesta que estem patint, d’aquí ve el nom. Aquesta tercera capa és un constant en tot el llibre. Està per tot arreu i per mi és la clau d’aquesta obra, que està plena d’anacronismes, si fos una obra de teatre seria com fer un Shakespeare en texans. Totes les referències són actuals però tot està explicat cronològicament seguint la història del teatre.

- La cronologia comença al segle V abans de Crist i acaba amb Beckett, Déu n’hi do!

L’obra és molt complexa, pot semblar senzilla, però no, perquè té capes, la més important la denúncia que es fa sobre la societat en què vivim. Mira, hi ha un àmbit del llibre, del teatre en general, que és especulació, aquí cadascú que tregui les seves conclusions.

- Es refereix al concepte de pesta que inunda tot el llibre?

La pesta és el verí del teatre, però també la malaltia, la degradació social que patim, només cal engegar la televisió, des d’on dia a dia es manipula la població. El llibre és un reflex de tot el que vivim, però he d’afegir que té bastant sentit de l’humor.

- Per vostè què és el teatre?

Per mi és un instrument que et permet analitzar la realitat. El teatre és un reflex de tot.

- Vostè coneix bé el panorama teatral a Lleida, entre altres coses ha estat director de l’Aula Municipal de Teatre. Com veu la situació del teatre a la nostra ciutat i el seu futur?

Mira, jo no penso mai en el teatre pel nombre de companyies que hi ha, sinó en el públic que va al teatre. Què representa el teatre per a la gent? Aquesta és la pregunta a fer-se. A Lleida, el teatre troba un hàbitat inhòspit. El paisatge i la genètica no juguen al seu favor.

- Vostè no creu que ara, amb la que ens està caient, la gent va al teatre a evadir-se més que no pas que li expliquin la realitat?

La gent pot estar pendent del que sent a la tele i creure’s tot el que li diuen, les veritats i les mentides. L’únic que es fa és manipular la gent. Llavors qui vulgui saber ha de poder comparar amb altres fonts i això ho pot trobar al teatre.