Gerard Quintana: “M'he vestit de miner per introduir-me a les meues pròpies cavernes”

El gironí sempre serà el cantant dels Sopa, i d’aquest títol vitalici no se’n podrà desprendre ni guanyant premis literaris com el Ramon Llull de novel·la. Fa dos anys, Gerard Quintana es va estrenar en el món de les lletres amb ‘El cel i la terra’ i ara, amb ‘L’home que va viure dues vegades’, acaba d’endur-se un dels guardons més cobejats de la literatura catalana, el Ramon Llull. De gira promocional, una de les primeres en temps de pandèmia, Quintana va venir a Lleida per parlar del seu llibre, un joc de miralls vitalista amb dosis de realisme màgic.

- Els homes de la família del protagonista, Salvador Martí, viuen i moren literalment dues vegades

He construït un relat que té aquest component màgic perquè em permet elaborar un joc de miralls. Aquesta herència familiar és enverinada, condiciona la seua vida. El que passa és que en el fons no és gaire diferent de la que han viscut les persones durant molts segles: néixer amb deute heretat, carregant amb el pecat original a l’esquena dels primers home i dona que havien traït Déu.

- No deixa de ser, però, un llibre vitalista.

Sí, perquè en el fons afronta la vida més enllà de la dualitat enganyosa que hem construït. És un cant a la vida i a la mort que vol superar aquesta realitat basada en la cultura cristiana i la generació Disney; aquesta dualitat constant entre el bé i el mal, els nosaltres i els altres, el dolor i el plaer, la vida i la mort i la felicitat i la desgràcia. La vida és un trenat i no sabràs si ets feliç si no has tastat la tristesa, per això no pots comprendre la mort sense la vida.

- El protagonista diu que està avergonyit del món que li ha tocat viure. La literatura és una manera d’evadir-se?

També per mirar d’incidir-hi. Fa molt de temps que ens fem aquestes preguntes. L’art ha de ser decoratiu? La literatura ha de ser només entreteniment? Ens ha d’incomodar i interpel·lar? No és un llibre inofensiu, hi ha lectors que em diuen que han hagut de parar perquè algun passatge els ha remogut profundament. L’esperança sempre és que l’estona de lectura, a banda d’entrenir, canviï el lector. El mateix que vol qualsevol artista, que la seua feina serveixi per a alguna cosa.

- Què hi ha d’autobiogràfic en aquesta novel·la?

En l’anterior llibre vaig anar a buscar una biografia molt allunyada de mi, un home nascut a Bilbao que arribava a Girona tres dècades abans que jo nasqués. Aquesta vegada m’he vestit de miner per introduir-me a les meues pròpies cavernes i mirar de trobar una veta, que no deixen de ser experiències viscudes, per trobar pedres i tallar-les amb les meues paraules.

Per tant, he posat molt de mi en el personatge principal. Té un recorregut vital semblant al meu entre Girona, Barcelona, Eivissa i Formentera; també un bagatge cultural i literari similar.

Segurament he jugat amb aquests espais comuns, podria ser algú que sempre ha estat allà, o també podria haver jugat a l’“i si?”. Si jo hagués pres altres decisions o la vida hagués anat d’una altra manera, què hauria passat?

- S’hi veu, en aquesta vida paral·lela?

No diré que no sigui engrescador, però prefereixo la meua, no hi ha tant dolor ni trauma.

- Isona Passola, membre del jurat, deia que el llibre era molt poètic i que vostè, de fet, ja havia demostrat ser un gran poeta amb Sopa de Cabra.

S’ha de matisar. He escrit molts anys per a la música i ara és molt diferent. Per començar hi ha el silenci. Jo fins ara partia de la melodia, amb els Sopa sempre hem construït les cançons a partir de la idea musical i l’emoció que hi havia a dins. És cert que la poesia és la literatura més musical, però el plantejament és diferent.

- Dos llibres en dos anys. Podrà mantenir el ritme?

No ho crec, ha sigut circumstancial, un calendari també marcat per l’aturada musical de la pandèmia. Amb els Sopa parats, vaig veure que era el moment.

.