Marc Artigau: “Dono gràcies per haver sigut adolescent en un món sense xarxes socials”

No para. Escriu novel·les sol i a quatre mans amb el periodista Jordi Basté.

Fa ràdio, fa teatre i té enllestit un musical amb els Amics de les Arts. És de Barcelona, però Arbeca forma part de la seua educació sentimental.

Marc Artigau va néixer quan al poble celebraven la festa major de 1984. “Un dia que va fer una gran tempesta i que va actuar Paloma San Basilio”.

Sa mare és arbequina i ell hi ha passat molts estius. També hi ha ambientat, canviant-li el nom, la novel·la ‘Jo era el món’ (Destino), la història de la desaparició d’una adolescent que fuig d’Arveda i que li serveix per parlar de la vulnerabilitat.

Diu que escriure a quatre mans amb el periodista Jordi Basté no li resulta difícil perquè ve del món del teatre, on es treballa en equip.

“Si no vull que em toquin res ja tinc les meues novel·les, tot i que també has de lluitar cada coma amb editors i correctors”, diu amb una mitja rialla. Amb

La vigília

va guanyar el premi Josep Pla el 2019 i ara ha publicat

Jo era el món

(Destino).

Diu que escriure a quatre mans amb el periodista Jordi Basté no li resulta difícil perquè ve del món del teatre, on es treballa en equip. “Si no vull que em toquin res ja tinc les meues novel·les, tot i que també has de lluitar cada coma amb editors i correctors”, diu amb una mitja rialla.

Amb

La vigília

va guanyar el premi Josep Pla el 2019 i ara ha publicat

Jo era el món

(Destino).

La vigília

tenia una arrencada que feia impossible deixar de llegir, però

Jo era el món

no es queda enrere.

Quins començaments! És un home de principis, si em permet el joc de paraules?

La vigília

tenia una arrencada que feia impossible deixar de llegir, però

Jo era el món

no es queda enrere. Quins començaments! És un home de principis, si em permet el joc de paraules?

Per a mi és important que una novel·la enganxi, que la lectura sigui un espai de plaer.

M’agrada que el lector dubti, pateixi i li passin moltes coses quan llegeix. I sí, sento una pau interior perquè de

Jo era el món

n’estic més content que

La vigília

i espero que el proper llibre que tregui, i que encara no he començat a escriure, sigui millor.

Per a mi és important que una novel·la enganxi, que la lectura sigui un espai de plaer.

M’agrada que el lector dubti, pateixi i li passin moltes coses quan llegeix. I sí, sento una pau interior perquè de

Jo era el món

n’estic més content que

La vigília

i espero que el proper llibre que tregui, i que encara no he començat a escriure, sigui millor.

Tots dos llibres comencen amb una desaparició, amb l’angoixa del no saber, però aquí s’acaben les similituds.

Tots dos llibres comencen amb una desaparició, amb l’angoixa del no saber, però aquí s’acaben les similituds.

Sí, no tenen res a veure.

A la primera hi ha una desaparició que es resol ràpid, però ha passat una cosa que no sabem què serà i a

Jo era el món

hi ha una desaparició que a les primeres pàgines, quan llegeixes la història del Genís, ja saps que a l’Ariadna no l’han trobada mai, però al mateix temps, tu vas llegint la història de l’Ariadna, per tant el lector sí que sap què va passar i pot omplir el buit. Per a mi, no saber, l’absència, és un tema fonamental.

Sí, no tenen res a veure. A la primera hi ha una desaparició que es resol ràpid, però ha passat una cosa que no sabem què serà i a

Jo era el món

hi ha una desaparició que a les primeres pàgines, quan llegeixes la història del Genís, ja saps que a l’Ariadna no l’han trobada mai, però al mateix temps, tu vas llegint la història de l’Ariadna, per tant el lector sí que sap què va passar i pot omplir el buit.

Per a mi, no saber, l’absència, és un tema fonamental.

El títol de la novel·la fa referència al moment de la desaparició de l’Ariadna, quan tot just és una adolescent, aquell moment en què et sents el centre del món i penses que tot gira al teu voltant.

El títol de la novel·la fa referència al moment de la desaparició de l’Ariadna, quan tot just és una adolescent, aquell moment en què et sents el centre del món i penses que tot gira al teu voltant.

És el moment de la vida en què sents que ets el món i, sobretot, que pots amb el món..

després ja ve el món i et col·loca a lloc. I si no et col·loca a lloc després també passa que trobes gent de quaranta anys que encara és adolescent.

Volia explicar com a l’Ariadna li queda petit el poble. Hi ha un personatge, el Llop, que està enamorat d’ella i a ella no li agrada.

Bé, li agrada tindre’l enamorat, però com que ja n’està, no ho valora.

És el moment de la vida en què sents que ets el món i, sobretot, que pots amb el món..

després ja ve el món i et col·loca a lloc. I si no et col·loca a lloc després també passa que trobes gent de quaranta anys que encara és adolescent.

Volia explicar com a l’Ariadna li queda petit el poble. Hi ha un personatge, el Llop, que està enamorat d’ella i a ella no li agrada.

Bé, li agrada tindre’l enamorat, però com que ja n’està, no ho valora.

Ha reflectit molt bé aquell sentiment ambivalent de qui ha assaborit la llibertat d’un nen criat en un poble que quan arriba a l’adolescència se sent empresonat.

Ha reflectit molt bé aquell sentiment ambivalent de qui ha assaborit la llibertat d’un nen criat en un poble que quan arriba a l’adolescència se sent empresonat.

És exactament així.

Jo passava els estius a Arbeca i tenia una llibertat que, evidentment, no tenia a Barcelona. És una llibertat que avui en dia pot semblar fins i tot estranya.

Però quan fas el pas de la infantesa a l’adolescència això canvia. Per a l’Ariadna és com passar de viure al paradís per sentir-se tancada en una presó.

He situat la novel·la a principis dels 2000 perquè no hi hagués xarxes socials. Dono gràcies cada dia quan em llevo per no haver tingut xarxes socials a la meua adolescència.

Si quan ets adolescent ja et construeixes a través de l’acceptació dels altres, imagina’t en un món on estàs escrutat constantment a través de pantalles. Jo volia col·locar l’Ariadna fora d’això, que visqués com ho vaig viure jo que sí, que ja hi havia mòbils, però gairebé no hi havia cobertura enlloc i si no donaves senyals de vida en un parell de dies tampoc no passava res.

És exactament així.

Jo passava els estius a Arbeca i tenia una llibertat que, evidentment, no tenia a Barcelona. És una llibertat que avui en dia pot semblar fins i tot estranya.

Però quan fas el pas de la infantesa a l’adolescència això canvia. Per a l’Ariadna és com passar de viure al paradís per sentir-se tancada en una presó.

He situat la novel·la a principis dels 2000 perquè no hi hagués xarxes socials. Dono gràcies cada dia quan em llevo per no haver tingut xarxes socials a la meua adolescència.

Si quan ets adolescent ja et construeixes a través de l’acceptació dels altres, imagina’t en un món on estàs escrutat constantment a través de pantalles. Jo volia col·locar l’Ariadna fora d’això, que visqués com ho vaig viure jo que sí, que ja hi havia mòbils, però gairebé no hi havia cobertura enlloc i si no donaves senyals de vida en un parell de dies tampoc no passava res.

Jo era el món

la llegim des de tres perspectives i amb tres narradors que utilitzen tres formes verbals diferents.

Més enllà d’una exhibició estilística, suposo que també era una manera d’explicar tres històries que són la mateixa i, a la vegada, són diferents.

Jo era el món

la llegim des de tres perspectives i amb tres narradors que utilitzen tres formes verbals diferents. Més enllà d’una exhibició estilística, suposo que també era una manera d’explicar tres històries que són la mateixa i, a la vegada, són diferents.

Completament.

La idea era explicar una fugida de casa (l’Ariadna marxa i deixa una nota) i, a partir d’aquí fer tot un viatge pel laberint amb ella. Després, com rep això el pare des del present, que és tota una altra història.

I finalment, la versió d’una amiga que al cap dels anys rep un missatge per Instagram en què l’Ariadna li diu: “Hola, Ester, com estàs? T’he d’explicar moltes coses”. Podrien ser tres novel·les diferents.

Podria explicar la història del Genís, com es construeix aquest home a través de la pèrdua de la seua filla, dels anys buscant-la. O explicar la història de l’Ester, una noia que ara viu a Sants, és professora i té una vida feta i que un missatge que l’esquerda.

A la novel·la també volia parlar de la vulnerabilitat, penso que tots en som més del que ens pensem. La rutina ens protegeix, però un fet inesperat ho pot capgirar tot.

Completament. La idea era explicar una fugida de casa (l’Ariadna marxa i deixa una nota) i, a partir d’aquí fer tot un viatge pel laberint amb ella.

Després, com rep això el pare des del present, que és tota una altra història. I finalment, la versió d’una amiga que al cap dels anys rep un missatge per Instagram en què l’Ariadna li diu: “Hola, Ester, com estàs? T’he d’explicar moltes coses”.

Podrien ser tres novel·les diferents. Podria explicar la història del Genís, com es construeix aquest home a través de la pèrdua de la seua filla, dels anys buscant-la.

O explicar la història de l’Ester, una noia que ara viu a Sants, és professora i té una vida feta i que un missatge que l’esquerda. A la novel·la també volia parlar de la vulnerabilitat, penso que tots en som més del que ens pensem.

La rutina ens protegeix, però un fet inesperat ho pot capgirar tot.

Posar-se en la pell d’una adolescent va ser difícil?

Posar-se en la pell d’una adolescent va ser difícil?

Vaig participar en un programa molt interessant que vinculava instituts amb artistes i durant tot un curs vaig anar un dia a la setmana a fer una classe de quart d’ESO.

Això em va permetre connectar amb nois i noies de quinze anys. L’Ariadna és una mica més gran, però la vaig esbossar aleshores.

No era cap alumna en concret, però la veia en les actituds, en aquest voler agradar, voler cridar l’atenció, sentir-se segura però al mateix temps poder-se esmicolar com un tarròs de sucre, aquesta insolència que com a professor et pot posar molt nerviós, però que si t’ho mires com un vampir literari és una meravella.

Vaig participar en un programa molt interessant que vinculava instituts amb artistes i durant tot un curs vaig anar un dia a la setmana a fer una classe de quart d’ESO. Això em va permetre connectar amb nois i noies de quinze anys.

L’Ariadna és una mica més gran, però la vaig esbossar aleshores. No era cap alumna en concret, però la veia en les actituds, en aquest voler agradar, voler cridar l’atenció, sentir-se segura però al mateix temps poder-se esmicolar com un tarròs de sucre, aquesta insolència que com a professor et pot posar molt nerviós, però que si t’ho mires com un vampir literari és una meravella.

L’Ariadna és d’Arveda.

Diu que li ha canviat el nom perquè mostrava un costat fosc d’Arbeca. Com s’ha rebut, al poble?

L’Ariadna és d’Arveda.

Diu que li ha canviat el nom perquè mostrava un costat fosc d’Arbeca. Com s’ha rebut, al poble?

Molt bé! La gent entén que escriure sobre Arbeca és un acte d’amor.

El que passa és que jo no volia ser paternalista, no volia mostrar una postal. Però sí, és Arbeca.

Almenys són els meus records, el que jo he imaginat, el que m’han explicat... Però al llibre hi passen algunes coses que no són agradables i per això li vaig canviar el nom.

La meva mare se’l va llegir amb curiositat i amb una certa tensió, però ara n’està contenta.

Molt bé! La gent entén que escriure sobre Arbeca és un acte d’amor. El que passa és que jo no volia ser paternalista, no volia mostrar una postal.

Però sí, és Arbeca. Almenys són els meus records, el que jo he imaginat, el que m’han explicat..

Però al llibre hi passen algunes coses que no són agradables i per això li vaig canviar el nom. La meva mare se’l va llegir amb curiositat i amb una certa tensió, però ara n’està contenta.

Fa ràdio.Escriu pensant en l’oralitat?

Fa ràdio.Escriu pensant en l’oralitat?

Conscientment, no.

Però la meua feina-feina és el teatre i també faig ràdio, així que l’oralitat la tinc present. Javier Marías, per exemple, explicava en una entrevista que mai hi pensa.

I es nota. Fa frases que poden ocupar pàgines amb subordinades i més subordinades.

Jo tinc en compte l’oralitat als diàlegs, perquè no vull que quedin postissos.

Conscientment, no.

Però la meua feina-feina és el teatre i també faig ràdio, així que l’oralitat la tinc present. Javier Marías, per exemple, explicava en una entrevista que mai hi pensa.

I es nota. Fa frases que poden ocupar pàgines amb subordinades i més subordinades.

Jo tinc en compte l’oralitat als diàlegs, perquè no vull que quedin postissos.

Aquesta oralitat, aquests començaments que enganxen..

a vostè li van explicar molts contes, de petit?

Aquesta oralitat, aquests començaments que enganxen... a vostè li van explicar molts contes, de petit?

Doncs no gaire.

Em porto gairebé quinze anys amb el meu germà gran i deu amb el mitjà. Vaig arribar a la literatura a través de la biblioteca del barri.

La xarxa de bilioteques sí que és una estructura d’estat!

Doncs no gaire. Em porto gairebé quinze anys amb el meu germà gran i deu amb el mitjà.

Vaig arribar a la literatura a través de la biblioteca del barri. La xarxa de bilioteques sí que és una estructura d’estat!

Com és escriure a quatre mans amb el Jordi Basté?

Com és escriure a quatre mans amb el Jordi Basté?

Ara estem acabant la trilogia.

És fàcil. No ens barallem gaire.

Jo vinc del món del teatre i el món del teatre és treball en equip. Diuen que el treball en equip consisteix en un 90% a dir-li a l’altre per què està equivocat.

La frase és enginyosa, però jo no ho penso, això. Jo crec que has d’escoltar molt i ser generós.

Ara estem acabant la trilogia. És fàcil.

No ens barallem gaire. Jo vinc del món del teatre i el món del teatre és treball en equip.

Diuen que el treball en equip consisteix en un 90% a dir-li a l’altre per què està equivocat. La frase és enginyosa, però jo no ho penso, això.

Jo crec que has d’escoltar molt i ser generós.

.