Cristina Vila: “Hem de treballar amb els nens perquè no quedin atrapats en rols queno els representen”

Aquest cap de setmana Cristina Vila participa en el nou festival Treubanya de Torrefarrera amb la xerrada espectacle ‘Prou! Surto del conte’ amb la companyia de titelles Anatomia del Cactus. Llicenciada en Sociologia per la UAB, Vila i la també sociòloga Mireia Selva fa temps que impulsen el projecte educatiu ‘Cambia el cuento’. A partir de les faules populars, sovint metàfores de realitats preocupants, proposen que fem una reflexió col·lectiva sobre la violència masclista i la construcció dels rols de gènere en la infància i l’adolescència.

−−Hem de canviar el final de ‘La Caputxeta Vermella’?

No es tracta de reescriure els contes que coneixem, que també és un exercici creatiu molt interessant, sinó prendre consciència dels missatges que hi ha implícits en moltes d’aquestes històries.

−−Un masclisme inherent al sistema?

Fins fa poc s’explicaven amb naturalitat històries com la Ventafocs o la Blancaneu i ningú no es preguntava quines lliçons i idees transmetien de manera inconscicent: les noies només assoleixen la felicitat quan són rescatades per un home, que sovint les besa sense el seu consentiment. No es tracta de silenciar-los, sinó de reflexionar sobre aquests temes perquè ens expliquen moltes coses de la societat que els ha creat i reproduït durant segles.

−−A partir de quina edat la canalla comença a comprendre i raonar sobre aquestes qüestions?

La societat va reproduint rols i models, que sovint es reforcen amb els contes que explicàvem. No només el paper de les noies als contes, sovint princeses passives que han de ser rescatades, sinó també l’ocupació dels espais públics. El futbol és de nens i a les escoles tendeixen a monopolitzar el centre dels patis. Els jocs tradicionalment femenins sempre han quedat als marges, en zones que no molestaven. Això va creant imaginaris inconscients, i és als nou, deu o onze anys, al darrer tram de Primària, quan pots introduir debats per fer-los reflexionar sobre el tema. Fins fa uns anys hi havia la idea que no calia tractar-ho a les escoles perquè estava superat i el temps ha demostrat que no era així.

−−Es donava per fet que la batalla estava guanyada?

Es considerava que les noves generacions ja pujaven en igualtat de condicions i que no calia treballar aquests temes a l’escola. Després a l’institut, en plena adolescència, explotaven els conflictes i es van adonar que calia fer un treball previ.

−−La ultradreta espanyola, que ara està envalentida, us acusaria d’adoctrinament feminista i de voler imposar la dictadura de gènere als infants.

La veritat és que notem, sobretot als instituts, que el masclisme continua molt estès en la nostra societat i que l’auge de formacions com Vox i la difusió de certes idees retrògrades als mitjans i les xarxes està fent que molts joves, sobretot nois, se sentin valents per expressar el seu masclisme obertament i sense reserves.

−−És la conseqüència directa del pas endavant que ha fet el feminisme els darrers anys?

El feminisme posa en dubte l’statu quo que ha imperat en la nostra societat des de fa tant de temps que jo no recordem. I quan poses en dubte certs privilegis hi ha qui reacciona en contra. Notem una certa polarització, el reforç dels discursos feministes en favor de la igualtat ha despertat la reacció d’un masclisme que fins ara, com que vivia còmode, no tenia la necessitat de ser tant bel·ligerant ni de reivindicar-se obertament.

−−A vegades sembla que la igualtat passi perquè les noies facin allò que sempre ha sigut per als nens.

El repte pendent és reivindicar allò que sempre ha estat relegat a l’espai privat i ha estat tradicionalment femení. Està molt bé que les noies juguin al futbol, però també hem de mirar com posar les cures al centre i que no quedi encara més com una cosa de nenes que es pot menystenir perquè no té cap valor. Hem de continuar empoderant les nenes i alhora treballar amb els nens perquè no quedin atrapats en rols que tampoc no els representen.