Xènia Vives: “Després d'una crisi t'adones que les calamitats, al final, són una benedicció”

Anar a buscar les oportunitats sense esperar que et caiguin del cel i mantenir una actitud positiva davant la vida és la síntesi del llibre que ha escrit Xènia Vives basat en el mètode Happy-Go-Lucky, Tenir sort a la vida depèn de tu (Columna), que pretén donar un seguit de pistes i claus per tal de poder afrontar el dia a dia i, al final, ser més feliços deixant de banda els pessimismes i treient lliçons de cada entrebanc que ens puguem trobar. El llibre planteja al principi una mena de test per saber en quin grau de felicitat estem i, a partir d’aquí, planteja un seguit d’accions.

Ha fet un llibre que, d’entrada, ja sorprèn amb el títol: Tenir sort a la vida depèn de tu... Una mica agosarat, no?

Sí, perquè és l’essència del mètode que explico i de tot el llibre. En un principi s’anava a titular Happy-Go-Lucky, que és el mètode que descric per arribar a ser feliç, però al final els editors tant en català com en castellà es van decidir pel Tenir sort a la vida depèn de tu per tal que tothom ho entengués.

En què consisteix el mètode Happy-Go-Lucky que descriu en el llibre?

Aquest mètode engloba molts conceptes. Però si hem de sintetitzar diria que una persona Happy-Go Lucky és algú optimista, amb actitud positiva, proactiva. És una persona que va a buscar les oportunitats, no espera que li caiguin del cel, perquè aquesta no és la sort de la qual es parla en el llibre, sinó de la sort que es crea. També és una persona que es preocupa pels altres i això també fa que als altres els agradi estar amb aquesta persona. I també i sobretot és algú agraït perquè al final, l’agraïment, el que potencia és ajudar-te a veure les coses bones que t’envolten.

Atesa la situació que estem vivim des de fa més d’un any i de totes les crisis mundials que tenim al damunt, resulta una mica difícil posar-se en pla Happy-Go-Lucky, no?

Mira, al començament del llibre es planteja un test, i quan el fas pots saber el teu grau d’optimisme davant la vida. El llibre pot ajudar tothom: els que ja són optimistes com els que són totalment pessimistes o negatius. I sí, tot i que actualment la situació és més dolenta del que era fa dos anys, també penso que depèn de cadascun de nosaltres el fet de sortir-ne millor o pitjor. Al final la realitat és neutra per a tots i nosaltres decidim si veiem el got mig ple o mig buit.

Vostè al llibre defensa que una desgràcia pot acabar sent una benedicció perquè al final ens ajuda a evolucionar.. 

Sí. I defenso molt la idea que mirant enrere, després d’una crisi, ens podem adonar que les grans calamitats que vam patir, les coses que ens va semblar grans desgràcies, al final han estat benediccions encobertes perquè gràcies a allò hem pogut evolucionar i som qui som avui en dia. Jo, per exemple, ho vaig viure amb el meu divorci. Clar, per a mi va ser un daltabaix, i ara m’adono com era jo abans i com soc ara i l’evolució personal que he fet, gràcies al que vaig patir. Ara soc una dona molt més empoderada, més forta..

Com vostè mateixa explica, no fa gaire es va separar.Va ser el divorci, el tret de sortida d’aquest llibre?

Sí, però no va ser només el divorci. Van ser un cúmul de coses... Ja des de sempre he pensat que aquest mètode m’ha acompanyat sense saber-ho. És a dir, al llarg de la meva vida he anat veient que quan seguia uns principis les coses em sortien bé i quan em desviava una mica, doncs es començava a torçar tot. El divorci i totes les meves experiències de vida m’han ajudat una mica a corroborar tot el que he intentat explicar al llibre. No només és teoria, sinó que jo ho he experimentat i contrastat a través de les circumstàncies que he viscut.

I què es pot fer per veure la vida amb més optimisme, malgrat qualsevol circumstància negativa que puguem tenir?

Doncs us recomanaria dos exercicis molt senzills i que podem realitzar sense cap problema. Un seria evitar les queixes, és a dir, les queixes són l’enemic del mètode Happy-Go-Lucky, perquè es impossible ser una persona optimista i estar-te queixant tot el dia. De fet, les queixes són com la benzina pels pessimistes, és el que els alimenta. Al llibre cito Yoko Ono quan va dir “intenta no queixar-te durant tres dies, després 45 i després tres mesos”. No cal que comencem amb tres dies, podem començar amb un. Identificar cada moment que ens anem a queixar és important per canviar el xip i veure les coses des d’un vessant més positiu. Una altra eina seria la de fomentar l’agraïment, la gratitud. Cada nit, abans d’anar a dormir, s’escriuen tres coses per les quals has d’estar agraït. Això el que fa és que t’entrena el cervell durant el dia per buscar aquelles coses que escriuràs a la nit i que al final et resultaran molt gratificants perquè són sempre positives.

Això de no queixar-se, no criticar els altres i ser positiu és difícil en aquest país...

Doncs sí i d’això també en parlo al llibre i descric el que anomeno la dieta antipessimisme i ho escenifico com un triangle. Un dels vèrtexs d’aquest triangle són les persones, que et treuen energia, no tenen per què ser tòxiques, però tu ja saps que quan estàs amb aquella persona la teva energia vital va disminuint. Són persones que es dediquen a parlar malament dels altres i a tafanejar. A aquests tipus d’amistats jo intentaria posar-hi un límit. No vull dir que hagis de defugir sempre de la seva presència però sí dosificar-la. En aquest triangle també hi ha els llocs esgotadors. Són llocs físics, per exemple un poble. Al que hi viu li pot suposar un gran estrès anar a la ciutat. Un lloc esgotador també són els indrets que hi anem pel que diran, per no quedar malament, per exemple anar cada dia a prendre alguna cosa després de la feina, fins i tot quan no en tenim ganes. L’últim vèrtex del triangle són els objectius extenuants, seria el contrari de fruir de la vida. Al final, l’univers ens va enviant senyals i de vegades estem molt entestats a arribar a un lloc i fer-ho d’una determinada manera, tot són traves, tot són pedres al camí. Està molt bé voler una cosa, tenir uns objectius, però el com ho fem o hi arribem ha de ser flexible perquè al final aquí hi ha una de les claus de tot plegat per aconseguir ser positius i, per tant, feliços.

Aquesta mena de solucions o dieta antipessimisme que vostè proposa per ser més feliç, pot ser també extenuant...

Mira, al llibre també parlo d’un altre concepte japonès que s’anomena kaizen. El que ens ve a assenyalar és que hem de fer les coses a poc a poc. Jo sempre defenso que els hàbits han de ser minihàbits.Has de començar d’una manera senzilla per alguna cosa que, per a tu, no sigui gaire complicada. Al final els hàbits els has de fruir... anant a poc a poc.