Araceli Segarra Roca: “El gran alpinista fa l'activitat per a ell, no per demostrar res a ningú”

Enguany fa 25 anys que l’alpinista lleidatana Araceli Segarra Roca es va convertir en la primera dona de l’Estat que escalava l’Everest. Va ser l’any 1996, mentre filmava un documental en format IMAX i després de participar en el rescat de la pitjor tragèdia de la història al cim més alt del món, on un total de 8 persones van morir el 10 de maig d’aquell any atrapats en una tempesta de neu mentre intentaven coronar la muntanya. Aquesta esportista mai no s’ha allunyat de les muntanyes, amb les quals sempre ha mantingut una estreta relació . Ha participat en més d’una trentena d’expedicions.

L’alpinista Araceli Segarra Roca (Lleida, 1970) és un inspirador exemple de determinació i èxit. Des de ben jove s’ha dedicat al muntanyisme i, concretament, a l’alpinisme, coronant diversos cims superiors als 8.000 metres, entre els quals l’Everest, i ha escalat vies de gran dificultat. Al llarg dels anys ha estat capaç de combinar l’escalada amb un gran nombre de diferents feines, incloent-hi les de model, escriptora, conferenciant i presentadora de televisió.

D’on va sorgir la seua afició per la muntanya?

Va ser una cosa progressiva. Vaig començar fent espeleologia a través d’un curs al Centre Excursionista de Lleida i arran d’això vaig anar descobrint altres esports. Amb l’espeleologia vaig agafar la base de tècniques amb cordes i maniobres. Més tard vaig complementar amb esquí de muntanya, escalada esportiva, escalada amb gel.. Tot i que a casa no es feia muntanya.

No ha tingut mai patrocinadors de manera fixa. De quina manera s’ha finançat les expedicions?

No he treballat mai amb esponsoritzacions i quan he aconseguit diners per un projecte ha sigut per pagar les despeses. M’ho he hagut de construir tot jo mateixa. He treballat en botigues d’esports de muntanya, com a secretària, cuidant nens, a la fruita, dibuixant plans aeris.. Hi havia èpoques que tenia tres feines alhora i estudiava a les nits.

Entre d’altres ocupacions, també escriu contes infantils en els quals la protagonista és una nena alpinista que es diu Tina.

Tot el que explico als contes és fruit dels coneixements que he anat adquirint o he viscut a la muntanya. La idea dels viatges de la Tina era intentar que la canalla no perdi aquest esperit i aquesta intuïció i curiositat innata que té. La gent adulta que encara té esperit d’aventura és la que s’aconsegueix alliberar dels estereotips, dels dubtes, del que diran... Els nens no en tenen, d’això. Encara no han estat coberts per aquestes capes.

Enguany fa 25 anys de la seua ascensió al cim de l’Everest. Com ha canviat d’ençà l’alpinisme?

Pujar muntanyes a l’Himàlaia amb portadors, cordes fixes i traça oberta no és ben bé alpinisme, és un altre tipus d’esport. A vegades els mitjans de comunicació no transmeten correctament els conceptes. L’alpinisme és una altra cosa i jo crec que no ha canviat. És obrir una via nova o repetir una via on la progressió la portes tu, on l’activitat té un nivell tècnic i sobretot un compromís, el compromís de la dificultat. El gran esportista fa l’activitat per a ell, no per demostrar res a ningú, sinó per rebre una joia, aconseguir una satisfacció personal.

Durant la seua expedició a l’Everest per rodar el documental IMAX va tenir lloc aquell fatídic accident en el qual van morir vuit persones el 10 de maig del 1996. Creu que la pel·lícula ‘Everest’ (2015) reflecteix la realitat del que va passar?

El rescat el vam dur a terme nosaltres, que no sortim pas a la pel·lícula. No hi havia ningú més a la muntanya. Bé, hi havia una expedició sud-africana que no va col·laborar en el rescat, i després estàvem nosaltres que vam pujar i vam oferir el nostre material posant-nos en perill nosaltres i el nostre projecte, que era fer el documental sobre una ascensió a l’Everest i que vam haver d’aturar.

Hi ha hagut algun moment en què hagi pensat allunyar-se del muntanyisme?

No realment. Saps que pots morir o que pots tenir un accident, és un tema que saps que existeix. M’hauria plantejat retirar-me si hagués vist que soc una persona negligent, és a dir, que cometo uns errors que són qüestionables o que no tinc prou habilitat i les meves actuacions poden tenir conseqüències per als altres. M’he retirat de moltes muntanyes perquè si hagués continuat posaria la meva vida en perill i podria necessitar un rescat. El fet de portar-me jo mateixa a aquesta situació implica que hi haurà persones que hauran de venir a rescatar-me, posant la seua vida en perill.

Quina és la seua expedició preferida de les que ha fet fins ara?

Això és com demanar-li a un pare que triï quin fill s’estima més. Però sobretot les que més m’han agradat són les que no he pogut fer cim. Estar al K2 completament sols en un campament a 7.000 metres d’alçada sense cap mena d’ajuda, sense portadors, cordes fixes ni oxigen i no fer cim em va deixar un record molt bo. Em deixa la satisfacció de saber que m’he atrevit a trencar una barrera psicològica. Més de la meitat de projectes que he provat no els he assolit, però hauria pogut, fent-los per la via fàcil.

Perquè va triar la Cerdanya per viure-hi?

M’he anat movent molt a la vida: he viscut als Estats Units, Mèxic, Barcelona... A poc a poc em vaig allunyar de la civilització urbana i ara visc aquí. La vida a la Cerdanya és caríssima, però m’agrada perquè estic a tocar de la natura. Quan no treballo m’entreno, i intento sortir cada dia. Esquí de muntanya, esquí de fons, bicicleta, escalada..

Té alguna expedició en ment de cara al futur?

Sempre tinc projectes i viatges al cap. Fa cosa de tres setmanes érem als Alps escalant, ara marxarem a Picos de Europa.. Fins fa poc ho teníem tot una mica parat per la Covid. Com que m’ho pago jo i els projectes són autofinançats no tinc necessitat d’anar-los promovent. Un cop ja he fet una activitat, com just abans de la pandèmia, que vam anar al Txad a obrir unes vies a unes parets que no coneix ni la tieta, doncs ho explico.