Roser Caminals: “Garbo va ser un espia doble, però era l'anti-James Bond, un home molt normal”

El darrer premi Sant Joan de novel·la, ‘Garbo parla’ (Edicions 62), posa d’actualitat un personatge fascinant. L’escriptora barcelonina establerta als Estats Units Roser Caminals ofereix un retrat amb llums i ombres de qui per a molts va ser el millor espia de la història, Joan Pujol García. La informació falsa que Garbo va proporcionar a Alemanya va ajudara convèncer Adolf Hitler que el desembarcament de Normandia seria més tard i en un altre lloc, un engany decisiu per al triomf aliat. Però, qui era realment aquest català d’aspecte afable i vida de pel·lícula?

És un personatge de novel·la, però no la tenia. Roser Caminals (Barcelona, 1956) va guanyar el premi BBVA Sant Joan per Garbo parla, un retrat de Joan Pujol García, de nom en clau britànic Garbo i de nom en clau alemany Arabel, un agent doble que seria decisiu en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. L’escriptora, que des del 1983 viu a Maryland, als Estats Units, va més enllà del personatge i ens descobreix la persona, aparentment normal, que s’amaga al darrere. Fins a cert punt, tenen moltes coses en comú. La imaginació desbordant de Garbo és com la d’un novel·lista. Ell també es dedica a crear personatges. En el seu cas, per muntar una falsa xarxa d’espies.

Què la va atreure de Garbo?

A mi els projectes em troben, més que no pas buscar-los jo. I així va ser en aquest cas. Es pot dir que Garbo va trucar a la meua porta. Estava fent recerca de la novel·la anterior, Els aliats de la nit , que també té la Segona Guerra Mundial com a rerefons, tot i que no té res a veure amb aquesta. El nom de Garbo, lògicament, apareixia. Era un personatge de qui havia sentit a parlar, com tothom, però de manera molt superficial. I em va començar a intrigar. Vaig buscar vídeos i em vaig trobar amb la persona, no amb l’espia. Em va semblar molt atraient, molt difícil de desxifrar... i de seguida vaig tenir clar que la propera novel·la seria sobre Garbo, però que no seria una novel·la d’espies convencional, sinó del personatge. Ell era un agent secret però m’interessava, sobretot, l’aspecte humà.

O sigui que no és una novel·la històrica?

Almenys no és una novel·la històrica tradicional, que segueix una cronologia... No, és molt diferent, tant pel que fa la tècnica narrativa com l’estructura.

Què porta un català a convertir-se en agent doble i ser un personatge decisiu en el triomf aliat a la Segona Guerra Mundial?

Coses enterament personals determinen un destí. Joan Pujol era una persona encantadora, afectuosa, exactament el contrari de l’estereotip de l’espia fred. Sempre dic que era l’anti-James Bond. Ell era el tiet, el pare o el germà que tots tenim a la nostra família. La pregunta era ¿com passem d’aquesta personalitat tan plana al Garbo extraordinari? Ell va fracassar en moltes coses: com a estudiant, a les feines.. No hi havia res que el motivés prou, no es concentrava, era neguitós... El seu pare va morir quan ell era molt jove, amb vint-i-pocs anys, i això li va doldre molt perquè l’admirava profundament i li va semblar que l’havia decebut. Va ser la figura determinant de la seua joventut. Es va sentir molt perdut. A la Guerra Civil no acabava de trobar el seu lloc, perquè el seu pare era un republicà, però l’esquerra li va prendre la fàbrica, el cotxe... Pujol no veia clares les aliances. En canvi, quan esclata la Segona Guerra Mundial no dubta gens. Té clar qui són els bons i qui són els dolents. En part pren partit pel deute que sent que té amb el pare: per fi pot fer una cosa de la qual se sentiria orgullós. I també hi ha un idealisme romàntic, molt ingenu. Crida l’atenció que aquest espia, que per necessitat ha de ser calculador, a la vegada, fos tan romàntic. Així és que ell entra a la història per una confluència de factors.

Des del punt de vista narratiu, que trenqués esquemes el feia encara més engrescador com a personatge. S’ha pres alguna llicència o l’ha retratat amb fidelitat?

Procuro ser fidel a la veritat, tot i que ja sé que és un concepte molt problemàtic. Soc fidel a la meua veritat, a com veig els fets. Procuro no trair les regles del joc que estableixo quan escric. És a dir, no he falsificat la història i he respectat els fets històrics que hi ha de rerefons. He ficcionalitzat el personatge, però no és una ficció arbitrària, sinó que es desprèn dels fets que coneixem. No puc assegurar que sigui una ciència exacta, però crec que m’hi acosto molt. La feina del novel·lista és connectar els punts que la història no connecta.

Partia d’algun document (cartes, diaris...) que li aportés informació per entrar a la ment, ja no de Garbo, sinó de Pujol?

Vaig llegir la bibliografia que hi havia disponible, que tampoc és tanta, cinc o sis llibres. Però un era molt valuós. El va publicar pòstumament el seu controlador –es diu així– dels serveis britànics, que el coneixia molt i van ser amics. Aquell llibre em va ajudar molt per saber com treballava, quin era el seu modus operandi . Després em vaig capbussar a l’internet i vaig trobar l’entrevista amb Espinàs que, per a mi, va ser un punt d’inflexió. Era una entrevista d’una hora feta als anys vuitanta on, per primera vegada, vaig veure l’expressió dels ulls de Garbo, la mirada... la seua presència enviava molts missatges. Hi ha poc material, de totes maneres.

Garbo sempre va ser el protagonista de la seua novel·la o va ser a mesura que el coneixia que va anar creixent?

De bon principi vaig veure Garbo com el centre de la novel·la. No la guerra, ni tan sols la història.. No volia escriure ni una novel·la bèl·lica ni d’espionatge. Volia escriure sobre ell. Sobre el seu misteri. Sobre l’espia que va enganyar els alemanys sempre, sense fallar mai. Però també sobre la seua vida privada. De fet, el gran misteri és saber qui era.

Un personatge de novel·la... però que no la tenia fins ara.

No té precedent el que va fer. Va crear una xarxa fictícia de subespies que no n’hi havia cap de real. Cap existia. Treballava sol i no en el camp de l’acció, sinó en el despatx d’una asseguradora de Londres que era una tapadadora, però a la vegada era una asseguradora legítima des d’on escrivia aquestes cartes dobles amb tinta invisible... I creava aquests falsos espies que tenien nom, cognom, família, personalitat, professió... cobraven vida! Això era tan paral·lel a la meua feina com a escriptora! Aquí va venir la seducció irreversible.

Fins a cert punt va crear una novel·la, amb una trama, uns personatges..

De fet, ell ho diu. Al final, quan li pregunten qui és diu: “un escriptor fantàstic”. Això fa que jo l’interpel·li de tu a tu, per això empro la segona persona. És un monòleg, esclar, perquè ell no em contesta mai, però arriba a crear la il·lusió que és un diàleg. Els punts en blanc el lector els pot omplir.

Des del punt de vista estilístic, això era un repte?

Sí, però un cop hi entres s’estableix aquesta dinàmica entre el personatge i la narradora. El veus i el sents. Ell acaba cobrant vida, com els seus agents. Per a mi l’estil sempre és molt important, i el punt de vista, també. Va ser una decisió presa molt a consciència.

Viure als Estats Units l’ha ajudat a mirar-se la història amb la perspectiva de Pujol, que també era lluny de casa?

En part sí. La distància facilita l’escriptura. Té altres inconvenients, esclar. La promoció del llibre, per exemple, és molt difícil, però té un cert avantatge, és cert.

I què hi fa una barcelonina a Frederick (Maryland)? Vostè també té una novel·la?

La meua és la història més vella del món. Mai m’hauria pensat que aniria als Estats Units. De viatge sí, esclar, però a viure-hi? Ni se m’hagués ocorregut. Però el meu home es va creuar a la meua vida... Estava de professor visitant a la Universitat de Sevilla i ens vam conèixer a Santiago de Compostel·la, o sigui que era bastant improbable que ens arribéssim a trobar, però va passar i aleshores el guió que jo tenia escrit per al meu futur es va trencar i en vaig començar a escriure un altre.

Escriure és una feina molt solitària que no requereix grans infraestructures, però ser una escriptora en llengua catalana als Estats Units deu ser una mica complicat.

Tot és més difícil, però no em dol. És un repte i és un estímul. Aquest estiu he hagut de venir dos vegades: quan vaig guanyar el premi i quan ha sortit el llibre, però no m’importa. Ho vius tan intensament! Potser els escriptors que viuen a Catalunya poden fer les coses més gradualment. Jo no, jo les visc encapsulades. I he tingut experiències increïbles. He volat per anar a una presentació a Terrassa, per exemple. El mateix a Mallorca.. Jo sempre dic que si m’ho posen fàcil vinc, encara que després els dies sembla que tinguin més hores del compte de tantes coses com faig. Però m’agrada. M’agrada moure’m per diferents ciutats. No em quedo només a Barcelona.

Guanyar el premi Sant Joan deu ser una satisfacció, però no sé si també li ha afegit pressió, responsabilitat.

Una mica sí, perquè crea unes expectatives i jo no sé si podré escriure un altre Garbo parla. Però això no em preocupa. El premi ha sigut una sorpresa positiva pel reconeixement i un estímul per al futur.

També la farà arribar a més públic. Ha notat aquest feedback?

Tot just portava una setmana a la venda el llibre i ja ho he començat a notar, sobretot a Twitter. M’han sortit nous seguidors i rebo missatges molt agradables. A més, la visió dels lectors és molt interessant. De vegades veuen coses de les quals jo no m’he adonat i sempre tenen raó. Fa anys una lectora em va dir que un llibre meu, El carrer dels tres llits , era un tribut al cine negre. Jo no ho havia fet conscientment i vaig pensar que anava errada, però li vaig donar tombs i tenia raó. A mi el cine negre m’entusiasma i n’he vist molt i allò va quedar reflectit en el llibre d’alguna manera i la lectora se’n va adonar, legítimament. Que jo no hagués vist no vol dir que no hi fos. Hi era, però inconscientment. Les mirades del lectors són molt enriquidores.