Noemí Rebull: “Instagram no és Youtube, i tenir 'followers' no vol dir poder pagar el lloguer”

Amb un estil underground i amb l’habilitat de pervertir grans icones clàssiques contemporànies a través dels seus dibuixos, Noemí Rebull, publicista i il·lustradora, s’expressa a les xarxes socials a través del seu àlter ego La Mandanga. Els seus jocs de paraules il·lustrats acumulen més de 140.000 seguidors a Instagram i li han obert portes al món de la publicitat per treballar amb tot tipus de suports, realitzant un gran nombre d’encàrrecs per a diferents marques i, fins i tot, fent un llibre que es pot considerar l’obra definitiva dels dilemes extrems: Lo que descubrirás a continuación te sorprenderá. 500 preguntas envenenadas.

Vinyetes farcides d’humor negre i textos plens de retòrica i cinisme. Aquest és l’estil que caracteritza l’obra de Noemí Rebull, una artista polifacètica que es dedica a reinterpretar els mites de la cultura pop i que recentment va ser a CaixaForum Lleida. Des d’un Tom Hanks amb moltes mans (Tom Hands) a un Muhammad Ali amb un bigoti dalinià (Muhammad Dalí), són només alguns dels acudits gràfics que formen part d’un projecte que ja té més de set anys.

Com va començar La Mandanga?

Va néixer una mica per avorriment. Fa cosa de set anys treballava al departament de comunicació d’una clínica privada. Em sentia una mica frustrada per la feina i quan arribava a casa em posava a dibuixar acudits que compartia a Facebook sense cap intenció més que la de divertir els meus amics. A través d’un article que em van fer a la revista Playground em vaig donar a conèixer més i em vaig començar a fer viral. Diria que allò va ser el punt d’inflexió. No va ser res premeditat ni pensat. Tampoc res ambiciós. Simplement, anava fent.

Viu exclusivament de La Mandanga i el marxandatge que ha creat al voltant?

No. El que faig son malabars. Tinc projectes com a freelance vinculats al món de la publicitat, ja que realment soc copy. Ara, per exemple, estic fent un guió per a una agència que ha de fer un documental. Faig estratègia de xarxes, vinyetes esponsoritzades per a marques, il·lustracions per a línies de roba, marxandatge... I també tinc una marca de bijuteria que es diu @orella_design. Instagram no és com Youtube, que et remunera segons la teua audiència, i tenir followers no vol dir poder pagar el lloguer.

Amb quin tipus de clients treballa?

M’agrada molt el món de la restauració. Un projecte recent que he fet és el d’una empresa que es diu News & Coffe que es dedica a rehabilitar els quioscos de la ciutat que s’estaven traspassant o que haurien quedat en desús fent-los un rentat de cara amb vinils, amb personatges inspirats en el barri. Per crear al final un espai de trobada per anar a fer el cafè i de premsa especialitzada, ja sigui en disseny, arquitectura... En definitiva, li donen una altra vida a fi d’atraure un públic més jove.

En què consisteix el seu humor?

És humor caspós, cutre. Em dedico a pervertir icones populars de la infància o del cinema. Des de l’E.T. que es converteix en el Tete, o l’Alf que se’n va d’àfter. Tot i que cada cop m’estic allunyant més d’això i m’estic centrant més a desenvolupar idees més profundament o experiències més vitals i no tant l’humor de polígon que feia abans.

Té línies vermelles a l’hora de crear?

No. Penso que si l’humor es fa des del respecte no té per què tenir límits. Els límits són la meva ètica. Ni racisme, ni masclisme, ni fomentar els estereotips de bellesa. Jo mateixa sí que em puc riure del meu cul però una altra cosa és que em rigui del cul dels altres. Ha tingut mai algun problema per alguna il·lustració? No en recordo cap en concret però sí que sempre rebo alguna crítica, sobretot quan em comprometo amb el missatge o dibuixo coses més profundes.

Quins són els seus referents en el camp de l’humor i la il·lustració?

Cada any tinc referències noves. Fa temps m’agradava molt la feina d’un artista anglès que es diu David Shrigley. També m’agrada molt, a nivell conceptual, un il·lustrador francès que es diu Jean Jullien. A més, soc fan de la Roberta Vázquez, que fa còmic, o la Irene Márquez.

D’on sorgeix la idea d’escriure un llibre sobre preguntes incòmodes?

Tinc una secció fixa a la revista Yorokobu que es diu Mandanga Mondays i que són com preguntes possibles i jocs interactius a través de stories. Era moltíssim contingut que havia fet durant tots aquests anys i a través de l’editorial Temas de Hoy, del Grupo Planeta, va sorgir la idea de fer aquest llibre. És un llibre per jugar o per fer preguntes compromeses a la teva parella. Un llibre per reflexionar amb un mateix o per conèixer la gent que tens al voltant.

En la línia de les preguntes que surten al seu llibre, què prefereix, uns peus amb gust de formatge o un formatge amb gust de peus?

Crec que formatges amb gust de peus ja n’he menjat, perquè m’agrada molt el formatge, així que aquesta.