Màrius Serra: “No volia un personatge que s'assemblés a l'expert en jocs Oriol Comas, el volia a ell”

És un home de paraula. De paraules.

Màrius Serra és més que un escriptor. Des que Tísner el va nomenar el seu hereu per fer els mots encreuats a La Vanguardia, s’ha instal·lat a Verbàlia, des d’on ha alternat els enigmes lingüístics amb una sòlida carrera literària.

Acaba de publicar la tercera novel·la de la sèrie Comas, ‘Fora de joc a Montserrat’. El seu amic Oriol Comas i Coma, un erudit en jocs, torna a convertir-se en personatge (de fet, en coautor) per resoldre uns crims que succeeixen a l’abadia de Montserrat.

Una novel·la que defineixen com ludocriminal.

Es podria dir que Màrius Serra és un escriptor joganer, fins al punt d’haver-se inventat un nou gènere literari, la novel·la ludocriminal.

Fora de joc a Montserrat és el tercer llibre de la sèrie d’Oriol Comas i Coma, l’expert en jocs, convertit en personatge i coautor, “no a quatre mans, però sí a dos cervells”.

El Màrius Serra personatge s’ha mort. De fet, el va matar vostè mateix a La novel·la de Sant Jordi, així que va tocar fer un canvi de registre per seguir amb la sèrie Comas i Coma, que ja suma una trilogia.

N’hi haurà més?

Fa quatre anys, quan vaig demanar a l’Oriol si volia ser un personatge d’una novel·la meva, li vaig dir si volia ser el meu Carvalho. I clar, de carvalhos n’hi ha vint! La voluntat era fer una sèrie aprofitant els recursos del registre ludocriminal –criminal, vaja–, però que en comptes d’un detectiu o un policia qui es trobés als mig dels casos fos un expert en jocs, que és el que és l’Oriol Comas i Coma, amic meu des fa dècades i tot un personatge.

Ara li anava a dir: sort que fa les presentacions amb ell, perquè és un personatge tan singular que no sembla real.

Tothom que el coneix diu “quin personatge!”. Ell és molt peculiar com a persona i, alhora, la seva dedicació, la seva vocació i la seva passió ha estat el joc.

A la presentació a Lleida a la llibreria la irreductible va explicar que s’acabava de jubilar. “Jo fins ara he cobrat per jugar i a partir d’ara penso continuar jugant tot i no rebre diners per fer-ho”.

És a dir que la passió era prèvia a la professió, però va fer una professió de la seva passió. Per això li veia possibilitats com a personatge.

No volia crear algú que s’assemblés a ell, el volia a ell, a Oriol Comas i Coma. Vam pactar unes condicions per deixar fora la vida més privada, i vam decidir crear el personatge de la seva neboda, la Sol, que és fictici.

I ha funcionat. En portem tres i ja veiem clar que n’hi haurà més.

Són novel·les amb una coautoria estranya: som coautors intel·lectuals de les novel·les, però l’escric jo. És a dir, no treballem a quatre mans, però sí a dos cervells.

Discutim la trama, em fa de documentalista, perquè és un erudit del món del joc i, fins i tot, li vaig encarregar que se n’inventés un a l’anterior novel·la. Som un tàndem.

Diu que han pactat unes normes.

En certa manera, aquesta sèrie de novel·les també és un joc.

Exactament. L’Oriol té una neboda de veritat, que es diu Marta, i que es va emprenyar després de la primera novel·la perquè li havíem posat Sol a la neboda de ficció.

Però és que jo no en tenia ni idea que la Marta existís! El personatge fictici de la Sol és més jove i ens dona més possibilitats d’acció, ens permet que sigui molt desacomplexada... De fet, ens ha crescut tant que a la tercera novel·la li hem donat la veu.

Ella és la narradora, qui explica la història.

Aquests ulls joves amb què es mira el món la Sol permeten autoparodiar la seva generació.

Sí, els boomers. Això ens donava molt de joc.

Primer, perquè en situar la novel·la a l’abadia de Montserrat, en un patriarcat en el sentit literal, ens anava molt bé la mirada d’una dona jove. La diferència generacional funciona molt bé, en aquest sentit.

A més tinc una filla de 26 anys i, per tant, tinc on documentar-me.

Han convertit un espai de tant simbolisme espiritual com l’abadia de Montserrat en escenari d’una novel·la negra i no defugen temes com els abusos a menors... Aquí també van pactar les regles del joc?

Ho vam ambientar a Montserrat gairebé per atzar.

Si ho explico, gairebé sembla un gag. La primera novel·la de la sèrie, quan vaig morir jo, passava el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril; la segona, Jugar-s’hi la vida, estava molt centrada en l’experiència de l’Oriol, que va viure en primera persona la revolució dels clavells de Lisboa, que va ser un 25 d’abril.

Llavors un bon amic que fa mots encreuats, el Senyor Ventura del diari Ara, ens va dir “heu fet 23 i 25 d’abril, ara toca 27 d’abril, que és la Moreneta”. I d’aquesta manera absolutament atzarosa vam dir “per què no? plantegem-ho”.

La novel·la també és un gran homenatge a Montserrat, que té una dimensió religiosa evident, però també una dimensió cultural i política molt vinculada al catalanisme, a l’antifranquisme; una dimensió esportiva d’escaladors, una dimensió turística i fins i tot una dimensió friqui dels que hi van a veure ovnis. Un cop decidit que ens ubicaríem a Montserrat i pensant en la trama, vam veure que hi havia llocs on hi podia morir algú espenyat a la creu de Sant Miquel, per exemple.

I quan ja ho teníem ubicat ens vam adonar que no podíem obviar el tema dels abusos que havia denunciat Miguel Hurtado, que havia estat prou valent per explicar-ho, dècades després. És absurd defugir-ho perquè forma part d’un problema estructural de l’Església, d’aquest patriarcat que criminalitza la dona i la carnalitat.

Tenen una relació malsana amb la sexualitat. De la seva aparent negació i demonització n’acaben sortint molts monstres que són abusos de poder vehiculats per una violència insidiosa, la violència sexual.

No és el tema principal de la novel·la. De fet, hi ha un gir argumental perquè també m’interessava el bullying, que és una activitat que jo havia experimentat com a espectador, com a patidor i com a infractor i tot, ho reconec: jo vaig fer bullying quan no sabia què era.

El 1970, quan tenia set anys i anava als salesians d’Horta, només de nens, a un li dèiem que feia pudor, a un altre una altra cosa.... Tot aquest ambient és al rerefons de la trama que succeeix als anys setanta, la de l’Escolania.

Vaig voler que aquest apartat contrastés molt amb l’estil més aviat humorístic, divertit, de la Sol, que es refereix als monjos com a “bragueta llarga”...

Aquesta part dels anys setanta no la pot narrar la Sol, perquè no existeix, però el Màrius Serra personatge tampoc, perquè ha passat a millor vida, i fa servir una veu molt interessant que no sé fins a quin punt estava prevista.

No, no, no estava prevista, però va ser imprescindible crear aquest narrador omniscient.

Al primer capítol dels anys setanta fan unes cantarelles inspirades en l’inici de la novel·la Laia d’Espriu, vaig voler agafar aquell to. Hi ha una certa voluntat estilística d’abaixar les revolucions.

El motiu que porta l’Oriol Comas a Montserrat és l’elaboració d’un ludocànon, triar els 100 millors jocs.

Ens hem inventat la paraula! Aquesta és una obsessió del Comas i de molta gent del sector.

Forma part de la reivindicació del joc com a obra cultural. De fet, ara estan tots indignats perquè en el bo cultural del ministeri de Cultura, aquell en què va ser polèmica si hi entraven els toros o no, i al final van quedar a fora, no s’hi inclouen els jocs.

El xec se’l poden gastar en teatre, en llibres, en música, però no en jocs. Fer un cànon legitimaria aquesta dimensió cultural.

Cada literatura nacional té el seu cànon que és el seu sistema educatiu, les lectures obligatòries. En cinema fa molt de temps que trobem llibres tipus les 100 millors pel·lícules del segle XX o coses així.

I ja no diguem en música, que es fan les llistes dels més escoltats, descarregats o venuts... I en jocs? Ens vam imaginar que per fi es feia aquest cànon que reunia a Montserrat quinze experts que majoritàriament són experts reals.

Durant tres dies han de discutir quins són els millors jocs... però mor el primer monjo i s’acaba el cànon.

És inevitable fer referència a El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

El nom de la rosa és una novel·la d’una ambició i d’una erudició irrepetibles. Un honor ser-hi comparat, però sent realistes és una proposta molt més modesta.

Les lectures que abocava l’Eco en aquell llibre jo necessitaria tres vides per fer-les. Més que les comparacions m’ha sobtat que no hi ha o no he sabut trobar gaire literatura ambientada a Montserrat, com si fes respecte.

Doncs és curiós perquè molta gent hi va a escriure.

Jo mateix hi havia anat bastant, de jove.

Normalment em quedava a les cel·les de fora, però quan anava a les de dins, on menges amb ells, en silenci, al refrectori, mentre et llegeixen en veu alta, és tota una experiència. Hi havia molta gent que hi anava a fer la tesi doctoral i a escriure.

Però ja fa temps que vaig deixar de fer-ho, que vaig deixar de buscar llocs idíl·lics o aïllats per escriure perquè és quan no escric. La segona de la sèrie Comas la vaig escriure gairebé tota al metro escoltant música.

Em fa una mica de por tancar-me a escriure, necessito estímuls. Tinc la sort que em sé aïllar bastant si tinc música.

Si la trio jo, és clar.

.