Gregorio Luri: “L'escola està perdent la funció d'ascensor social, anem enrere en l'equitat”

Gregorio Luri és un dels pedagogs i filòsofs més prestigiosos de l’Estat espanyol. Com a docent, ha donat classes a Primària, a Secundària i a la universitat, on ha estat, a més, formador de docents. Nascut a Navarra, fa més de 40 anys que viu a Catalunya, concretament al Masnou. Ha publicat més d’una vintena de llibres i ha rebut premis com el de Mejora tu Escuela Pública. Es mostra molt crític amb els constants canvis de les lleis educatives, avisa que l’escola perd cada cop més la seva funció d’ascensor social i que un de cada quatre alumnes no entén un text una mica complex quan acaba l’ESO.

Parlar sobre educació amb Gregorio Luri és un aprenentatge en si mateix, perquè en sap molt i, a més, combina dades i sentit comú, cosa que cada cop és més excepcional.

Aquest curs es comença a implantar una nova llei educativa. A què atribueix que els polítics siguin incapaços de pactar un model educatiu? Aquesta és una qüestió essencial per una raó molt senzilla. Quan es canvien tant les normatives, resulta que el docent no se’n pot creure seriosament cap, perquè sap que serà provisional. Nosaltres estem en un ball de lleis totalment insensat. Per què? Perquè hem fet de l’educació un debat ideològic permanent que ens amaga els acords pràctics que serien molt possibles.

Ara es podrà aconseguir la titulació d’ESO amb diversos suspensos i la repetició serà molt excepcional. Quina opinió li mereix? Estic molt preocupat, però per una altra raó. Fins ara, la promoció de curs i la titulació era una qüestió que decidia la junta d’avaluació del centre i molt sovint s’aprovava alumnes fins i tot amb 3 suspensos. Per què? Perquè valores la seva situació. Això és el seny, el que fa de l’educació un art. Ara se’ns diu que no ens hem de refiar del criteri dels professors i ho hem de convertir en llei. Els alumnes aprovaran per llei, amb la qual cosa es diu als docents que no es refien gaire del seu criteri i als alumnes, que al començar el curs ja poden prescindir d’una matèria. Pel que fa a les repeticions, els polítics encara no s’han adonat que fa temps que hem deixat de tenir un únic sistema educatiu. El que passa a Castella i Lleó és molt diferent del que passa a Múrcia. La repetició a Castella i Lleó dona bons resultats i és una de les regions capdavanteres de l’OCDE a nivell educatiu. En altres comunitats la repetició no dona resultats. Abans de decidir hauríem d’estudiar què passa. Legislar sense estudis previs és el luxe de la ideologia.

Creu que la intenció és augmentar el percentatge de titulats i reduir el fracàs escolar per llei? El reduirem formalment, però no millorarem les nostres dades, que ens diuen que un de cada quatre alumnes acaba l’escolarització obligatòria sense ser capaç de comprendre un text mínimament complex. En els informes PISA les dues franges superiors són les dels preparats per integrar-se en un món complex, mentre que les dues inferiors són les dels que tindran seriosos problemes per fer-ho. A Catalunya, a l’últim PISA tenim un 9% en les superiors i un 22% en les inferiors. Això és el que em preocupa. Discutim sobre si aprovar o no i el que ens hauria de preocupar és que a Catalunya, des del 2009, el nombre d’alumnes en les dues franges inferiors ha crescut del 19% al 22%.

Els polítics es preocupen més per l’accessori que pel bàsic? Cada polític, quan arriba a la conselleria o al consell de ministres, té molt poca voluntat de recollir l’experiència dels que l’han precedit i vol marcar terreny. Sobretot en educació hi ha una gran quantitat de bones intencions que després mai s’avaluen. Què pretenen amb la Lomloe? Si diguessin que és reduir el fracàs escolar sense reduir els coneixements seria un objectiu noble i el podríem avaluar, però mai ens comprometem a confrontar les intencions amb els resultats.

Ara està en auge l’aprenentatge per competències. És una metodologia ben fonamentada? El treball per conceptes es va iniciar als EUA fa més de cent anys. Tots els mètodes poden ser útils. Si mires les dades de PISA, els països amb millors resultats no comparteixen ni metodologia, ni ràtios, ni altres factors. De mètode, no n’hi ha cap superior al bon mestre. El de per projectes pot ser bo, si com a equip docent li dediques totes les hores que calgui. La clau és garantir la millor formació per als futurs mestres? És essencial. Cap sistema educatiu pot ser superior als seus mestres.

Què pensa de la resolució del Suprem que obliga a impartir un 25% de les classes en castellà a Catalunya? Aquest és un tema que s’ha de treballar mirant la realitat i intentant cridar al menys possible. Al meu parer, continua sent important, si volem la integració real a Catalunya, intentar facilitar l’aprenentatge de la lectoescriptura en la llengua materna. Quan es parla del català sempre es diu que l’escola catalana és una escola d’èxit. No crec que ho sigui, hi ha escoles que són d’èxit, però l’escola catalana en conjunt no ho és. Hauríem de comparar-nos amb les regions europees amb les quals ens volem equiparar i veuríem que estem una mica lluny. Tant de bo els alumnes sortissin de l’escola parlant un bon català. Sobren crits i ideologia i falten anàlisis acurades. Jo que soc castellà i em considero espanyol, crec que la llengua espanyola és un capital important per qui la parla i m’agradaria que no hi hagués cap oposició entre català i castellà.

Parlant de llengües, fa anys que es parla que cal millorar el nivell d’anglès però no ens en sortim. Aquest tema és el més important, perquè des de fa anys les famílies que poden fer-ho incrementen el pressupost que dediquen a activitats extraescolars. Si les famílies veuen que els seus fills no tenen uns coneixements a l’escola d’acord amb el que consideren necessari, van a la iniciativa privada. Els nostres alumnes passen 13 anys de la seva vida a l’escola, des dels 3 fins als 16, però si no tenen un complement extraescolar no sortiran dominant l’anglès. En aquestes coses es juga l’escola el seu prestigi. Fem-la de prestigi i després la farem catalana. Mentre les famílies considerin que la formació del seu fill necessita un complement no anem bé, i les dades que tinc indiquen que està augmentant el pressupost extraescolar de les famílies. Això és molt rellevant perquè és el fenomen que marca la realitat de forma més clara. És com si les famílies haguessin decidit que la trajectòria educativa del seu fill està a les seves mans i en ella l’escola encara ocupa un lloc que és molt important, però no és l’únic i està minvant.

Ha perdut l’escola la seva funció d’ascensor social? Efectivament, per això per a mi aquest fenomen és el més important. Tenim moltes dades. Les famílies en les quals els pares tenen formació universitària, no només dediquen una part cada vegada més gran del seu pressupost a activitats extraescolars, sinó que dediquen més temps a la formació cultural dels seus fills anant al teatre, a museus, a exposicions, viatjant o llegint al llit amb ells. Llavors, malgrat la tan proclamada equitat que hauria de satisfer l’escola, estem veient que la concepció educativa de les famílies va molt més enllà, i això és molt nou. A casa meva es donava per suposat que la família tenia un paper i la formació venia de l’escola. Ara no, i això va creixent.

Estem fent passos enrere en l’equitat educativa? Crec que sí. Aquest tema és la meva obsessió i m’he passat moltes hores comptant les paraules que els nens de diferent nivell cultural escolten. Hi ha nens que senten al voltant de 600 paraules per hora i uns altres, unes 2.400. Si es multiplica, es veu que als 4 anys uns han pogut escoltar 40 milions més de paraules que els altres. Hi ha unes diferències familiars que si no les compensa l’escola, qui les compensarà? Ningú, però a més són les famílies que tenen un llenguatge més ric les que més augmenten els esforços formatius per als seus fills. A PISA, cada estudi diu el mateix, que el factor que té més capacitat predictiva de l’evolució educativa d’un nen és el número de llibres que hi ha a casa. Es refereix al nivell lingüístic, perquè serà més alt com més familiaritzat estigui amb la lectura. Sabem que hi ha una diferència notable entre si hi ha més o menys de 100 llibres a casa i una altra més que notable, que suposaria més d’un curs i mig de coneixement, entre els que en tenen més de 500 i els que en tenen menys de 100. Els nens de famílies riques no troben diferències entre el llenguatge familiar i l’acadèmic, per la qual cosa a l’escola es reforça el que s’ha vist a casa i a l’inrevés. Els pobres, quan van a l’escola, necessiten traduir el llenguatge acadèmic al familiar i sempre hi ha una pèrdua.

Com se soluciona, amb més diners, amb una reorganització? Primer de tot hauríem de ser conscients de la importància del problema, que té una traducció directa a tercer de Primària. Quan els nens tenen 9-10 anys viuen una revolució intel·lectual en què passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint. Per aprendre a llegir necessites dominar una mecànica lectora, per aprendre llegint necessites disposar d’un vocabulari ampli, perquè comprendre és situar un text en un context, i com més ampli sigui més fàcil comprendràs. A Catalunya podem veure que és molt fàcil preveure l’èxit o el fracàs escolar d’un nen a tercer i quart de Primària. El primer que hauríem de fer és ser conscients del problema. Per fer una llei educativa seriosa primer s’haurien d’identificar els punts de fractura del sistema i després mirar com hi posem remei. Però nosaltres, insisteixo, sempre estem envoltats de qüestions ideològiques.

Si manés, què prioritzaria per millorar el sistema educatiu? Hem provat de tot tret de donar confiança als mestres. Rebaixaria la burocràcia, que des dels meus primers temps de mestre fins ara ha crescut molt. Faria una cosa que pot semblar demagògica, però que me la crec, tornaria a l’escola la immensa gentada que fa feines burocràtiques a Educació.

No sembla que les coses hagin de canviar de moment, doncs. Es pot plantejar d’una altra manera. Què passaria si hi hagués un restaurant que servís menjar tòxic? Que el tancarien quan es detectés. Doncs jo crec que en educació l’administració hauria de garantir que uns mínims de coneixements estan assegurats sigui quina sigui l’escola a la que portem els nostres fills.

Cosa que no passa. No, esclar que no passa ara.

Per tant, fer incís que el conjunt del sistema funciona molt bé no s’adequa a la realitat. Això crec. No només en educació, sinó en el conjunt de l’activitat política, ens agrada molt més avaluar-nos en funció de les nostres intencions que dels nostres resultats. Aquest és un vici molt mediterrani que hauríem de superar. Qui no té bones intencions? Però t’han d’avaluar i cal autoavaluar-te. Les intencions estant molt bé, però el que ens interessa són els resultats.