Alejandro Palomas: “La ficció pot canviar la realitat i jo lluito per treure del zoo tres elefantes”

Més que lectors, Alejandro Palomas té seguidors. Connecta amb la gent, potser perquè assegura que ell, abans que escriptor, és persona. Aquesta empatia ara li retorna amb escreix. Ha fet públic que va ser víctima d’abusos sexuals quan només era un nen de vuit anys. “Veus el que em fas fer?”, li deia el religiós del col·legi La Salle de Premià de Mar. Tothom li ha fet costat per la valentia de fer aquest difícil pas endavant. Nosaltres vam parlar-hi quan encara suportava el pes del silenci i va venir a Lleida a presentar el seu nou llibre, Un país amb el teu nom (Columna en català i Destino en castellà).

Li preguntem si sempre havia volgut ser escriptor: “Jo, de petit, només volia morir-me.” Després que fes públic que havia estat víctima d’abusos sexuals, la seua resposta es llegeix d’una altra manera. Alejandro Palomas, autor d’èxits com Un amor, premi Nadal, o Una mare, canvia ara de registre amb Un país amb el teu nom, publicat simultàniament en català i en castellà. És un llibre escrit en plena pandèmia, just després de la mort de la seua mare, epicentre de la seua obra literària. Jon, cuidador d’elefants al zoo, i Edith, una vídua que es fa càrrec d’onze gats, són els únics habitants d’un poble abandonat. Aquest és el punt de partida de la novel·la, una història sobre la importància de perseguir els somnis que té com a rerefons el cas de la Susi, l’elefanta africana que viu al Zoo de Barcelona. Va néixer en estat salvatge, però va ser capturada als anys setanta i exhibida en circs. Posteriorment va passar per diversos parcs zoològics. El 2002 va arribar a Barcelona, on l’elefanta Alicia era la seua companya i matriarca. El 2008 l’Alicia va morir i la Susi va caure en una profunda depressió. Des d’aleshores, l’activista animalista Alejandra García lluita per treure-la de la gàbia on viu i traslladar-la, juntament amb les elefantes Yoyo i Bully, a un santuari.

Un país amb el teu nom és molt Alejandro Palomas, però, a la vegada, és una novel·la molt diferent. Ha sigut deliberat? Totalment deliberat. La trilogia d’Una mare encara es ven i m’agrada i m’hi sento còmode, però volia investigar, explorar altres camps. I quan estava explorant aquest canvi de registre li van diagnosticar un càncer a la meua mare. De sobte, tot es confabulava perquè m’endinsés en un univers nou. I per a mi va ser un refugi, una manera de treure el cap i no morir amb ella. Necessitava un projecte per portar tota aquesta pena.

I busca un lloc íntim, gairebé un refugi, per ambientar aquesta nova novel·la. Sempre escric sobre allò que tinc més a prop. No puc inventar del tot. La base ha de ser coneguda i l’he de tenir molt a mà. Vaig triar aquest escenari perquè el conec molt bé. Jo visc en un llogarret molt petit a la Catalunya Central. No suporto les ciutats, soc anticiutats. Vaig néixer a Barcelona i hi vaig viure molts anys, després vaig anar als Estats Units, vaig viatjar molt, vaig tornar, vaig viure a Madrid, després altre cop a Barcelona i un dia vaig pensar que ja en tenia prou, que havia de marxar perquè era l’infern. A més, tenia un gos i volia donar-li una bona vida, i així va ser com vaig fer cap aquí, al poble entre Manresa i Solsona d’on venen els meus avantpassats per part de mare. A la novel·la volia un lloc que fos molt íntim i que propiciés l’encontre entre dos ànimes com aquestes, entre el Jon i l’Edith. És a dir, les havia d’aïllar, però no en un lloc tancat. Potser és perquè la vaig escriure en pandèmia, però buscava un lloc obert. Necessitava imaginar un espai amb molt de cel, amb els horitzons molt oberts per poder mirar molt, molt, molt lluny.

És un escenari gairebé oníric. Això és veritat! Però penso que tota la novel·la té un punt oníric.

Parla de la necessitat de perseguir somnis i, a la vegada, ens porta a l’interior d’un somni. És com si t’oferís la possibilitat de travessar una escletxa que separa la vida real de la que imaginem i ens ajuda a sobreviure. Tot comença quan el panell que hi ha sobre el campanar es mou. És s una mica cinematogràfic, és cert. Però és que jo ho veig! Veig com es mou el panell, és molt Mary Poppins, això. És aquest tipus de màgia. Mary Poppins és màgia, però a la vegada és real perquè ella és real. Quan entres en aquest món hi cap tot: tot és possible. I això a mi em dona la possibilitat de jugar amb molts elements, el que és real, el que és possible, el que és desitjable, el que és aparentment impossible però per mi possible perquè estic jugant amb les cartes marcades. És un camp obert a la meua creativitat!

Se sent lliure. Absolutament. És que jo escric perquè quan escric soc lliure. És l’únic àmbit de la meua vida en què em sento absolutament lliure. Puc fer el que vulgui, puc ser el que vulgui. Jo no conto el que veig, jo visc i comparteixo el que visc. Escric des de dintre, no des de fora.

Aquest és el secret perquè el seu públic li sigui tan fidel? Potser sí, perquè entren en els meus llibres amb mi, compartim un moment de la nostra vida junts. Una novel·la és una relació entre l’autor i el lector. És un enamorament. Jo dono el millor que tinc i intento treure el millor de l’altra persona. El ‘je ne sais quoi’ que transmeten els llibres que contenen emocions, més enllà de la trama argumental, i que fa que es recomanin molt, per exemple. És estrany, però és així. Jo no sé ser d’una altra manera. Cada novel·la, cada poemari, és el mapa dels meus afectes que comparteixo. I surem junts, ho vivim junts. És una cosa potser molt petita, molt íntima, però molt de veritat. Jo no sé mentir.

Això el fa molt proper. A través de les xarxes socials, sobretot, té molt feedback amb els lectors. Per a mi això és brutal. No volia obrir-me cap compte a cap xarxa social i Belén Bermejo, editora d’Espasa, em va dir que hi havia de ser per arribar al meu públic. Vaig crear un perfil a Facebook i vaig estar a punt de tancar-lo, perquè no passava res. Però vaig començar a compartir coses meues, del meu món, de la meua quotidianitat i les respostes van ser increïbles. Si no hagués estat per Facebook no hauria escrit Una mare, ho tinc clar.

Recorda la seua primera visita al zoo, quan era petit? No hi havia tornat a pensar més, però sí, la recordo, era molt petit. Anava amb la mare i les meues germanes, ho havia oblidat completament. De nen patia (no sé com li’n dirien, ara) una mena d’atacs de tristor. Per exemple, anava a l’autobús i veia una senyora i em feia una pel·lícula pensant que estava sola, que patia, que estava trista perquè no la volia ningú i aleshores sentia una buidor horrible, una pena. Eren atacs d’hiperempatia elevats a l’estratosfera. Doncs quan vaig anar al zoo em va passar això mateix mirant les girafes. Pensava que no hi cabien, que no tenien lloc i vaig sortir molt angoixat. De fet, ens en vam anar i no hi vaig tornar mai més. Bé, fins ara. Hi he tornat per veure la Susi i per documentar-me per al llibre.

La Susi és una de les protagonistes del llibre. Com ho ha gestionat? És una elefanta real, però a la vegada és un personatge. Doncs no ho sé, em vaig deixar anar. En un primer moment escrivia sobre una elefanta que no tenia nom. Coneixia el cas de la Susi, però vaig començar a escriure sobre una elefanta, no sobre ella. I després vaig pensar, i per què no? Que la gent identifiqui el meu personatge amb la Susi del Zoo de Barcelona és bo per a ella, perquè es conegui el seu cas.

És una manera de tornar el cas a l’actualitat. Encara hi ha molta gent que no sap aquesta història. Tenim tres elefantes tristes i deprimides al bell mig de Barcelona quan haurien de ser en un santuari. El meu paper activista és fer que la gent estimi la Susi, perquè la ficció pot canviar la realitat, pot incidir-hi. Jo vull treure aquestes elefantes del zoo, però això ho vaig descobrir quan ja escrivia la novel·la. Aleshores vaig ser-ne conscient. Els zoos són la república independent de l’horror. Són una cosa victoriana que no té cap possible justificació en l’actualitat. Veus un os donant voltes a un arbre perquè no té res més. No té ni horitzó: és pedra, és un mur. I això és horrible. Són allà només perquè són animals, sense haver fet res. Això ha d’acabar. I lluitaré el que faci falta perquè això acabi.

Els animals són molt importants en la novel·la i acaben definint personatges com l’Edith, que té onze gats però trenca amb el tòpic de la boja dels gats. Jo tinc onze gats, perquè tinc cura d’una colònia i ara, amb la meua germana i amb el suport de l’ajuntament, els estem cuidant, els estem castrant, vacunant... I com que els meus són onze vaig pensar que l’Edith també en tindria onze. Tots amb el seu nom, amb el seu caràcter, els conec a tots... i jo no soc la boja dels gats. Ara potser diré una bestiesa, però per què si tens deu fills ets un heroi i si tens cura de deu gats et consideren un boig?

És un animal estigmatitzat? Superestigmatitzat. Perquè té aquesta fama d’esquerp, independent, traïdor, fins i tot. però és que són felins! És la seua naturalesa i tu l’has d’acceptar. És un animal com tu. Som animals! Quan algú em diu: “és que ets tan humà!” Jo dic que no, que soc animal. Tot allò de bo que veus en mi és la meua part animal, no la meua part humana.

Aquesta novel·la arriba després del premi Nadal. Això li va afegir pressió? No, perquè jo ja em poso molta pressió. A més, Un amor va sortir el febrer de 2018. Ha passat prou temps i, entremig, hi ha hagut una pandèmia. És com si fes deu anys d’aquell premi!

Sempre havia volgut ser escriptor? La veritat és que jo de petit el que volia era morir com més aviat millor perquè patia moltíssim. Era molt infeliç. Em sentia molt vulnerable, molt indefens i volia que allò acabés. No creia que fos capaç de sobreviure fins a l’edat adulta. Arribar a l’estiu era el màxim pla de futur que em permetia. Després he estat una persona molt vital. Ho he superat a base de molta teràpia des de ben petit. Ara soc molt positiu, però molt solitari. Soc el senyor del silenci. Puc estar molts dies sense parlar amb ningú, sense escoltar música. M’encanta estar badant, com deia Josep Pla. Això és el que més m’agrada, badar, mirar per la finestra o sortir al bosc, estirar-me a terra amb els gossos i mirar els arbres des de baix, des de sota, i veure com es mouen. M'hi puc passar hores.