Cesc Cornet: “No era molt de xarxes socials, però és gràcies a Twitter que he pogut publicar”

Sempre li havia agradat escriure, però aquest mestre d’Anglès afincat a Barcelona no va començar a fer-ho seriosament fins a la primavera de 2020, en ple confinament. I mentre anava donant forma a la que seria la seua primera novel·la va fer un tuit que es va fer viral i va començar a guanyar seguidors. Aparentment, no hi ha cap connexió entre una cosa i l’altra però, de manera inesperada, milers de persones van ser testimonis de la gestació del llibre i es va crear molta expectació. Tanta, que en tres setmanes ja havien sortit tres edicions de ‘#Finsaquí’ (Llibres del Delicte).

Tres setmanes, tres edicions. Cesc Cornet no podia debutar com a novel·lista amb millors números. #Finsaquí és el títol del seu primer llibre que, recentment, va presentar a Lleida de la mà de la també escriptora de Llibres del Delicte Ramona Solé.

El confinament el va convertir en escriptor.

Sempre he escrit i he fet molts cursos d’escriptura, però molts professors m’havien dit que escrivia com si obrís una ampolla de cava, que surt tot de cop amb molta força... i m’advertien que seria molt difícil mantenir aquest ritme potent en una novel·la, així que aquesta va ser la meua primera fita, fer un thriller trepidant que fes que quan comencessis a llegir tinguessis ganes de continuar. El confinament va ser el moment ideal per posar-me a prova a mi mateix i dedicar-me a fer la novel·la que volia fer. I això volia dir seure a escriure cada dia, de la mateixa manera que si toques el piano has d’assajar cada dia. Durant el confinament tenia les tardes lliures i estàvem tancats a casa, així que vaig aprofitar el temps. Al meu Drive tenia quatre novel·les començades i em volia demostrar a mi mateix que era capaç d’acabar-ne una. Fins bé la meitat del llibre ni em va passar pel cap de publicar-la. Després va començar tot el fenomen aquest de Twitter i vaig pensar que potser sí que li podia interessar a algú.

Així, doncs, Twitter va ser l’empenta?

Sí, sens dubte però, a la vegada, la pressió de tenir tanta gent pendent em feia sentir una mica com si anés a fer un salt al buit, perquè pensava que potser estava creant massa expectatives. Patia una mica, la veritat. I llavors el Marc Moreno, l’editor de Llibres del Delicte, em va enviar un missatge i em va dir que em seguia i que li interessava llegir el que estava escrivint. Quatre dies més tard em va trucar i em va dir que li agradava molt i que la volia publicar. Va ser fantàstic!

O sigui que és una novel·la 2.0.

I el cas és que jo no soc molt de xarxes socials. Tinc Instagram amb pocs seguidors (la família, els amics, bàsicament) perquè tampoc no vull que tothom sàpiga què faig a cada moment. Quan vaig començar la novel·la vaig crear-me un compte de Twitter i potser perquè estàvem confinats i tots hi entràvem més, cada cosa que escrivia sobre la novel·la semblava que interessava molt. De fet, ara que ja ha sortit publicada molta gent em diu que se l’ha comprat perquè n’havia seguit tota l’evolució a Twitter. No ho vaig fer expressament, no vaig crear el perfil per promocionar la novel·la, però van anar augmentant els seguidors a mesura que l’escrivia. Va ser un procés paral·lel, que si l’hagués calculat no hagués tingut tan bon resultat, perquè ara tinc 10.500 seguidors, i això ha fet que molta gent sabés que escrivia i s’hagués interessat per la novel·la. Això està molt bé, i més quan ets novell, com jo.

Es va fer viral arran d’una piulada en què demanava ajut per demostrar als seus alumnes que escrivint en català es podien aconseguir 15.000 retuits. Què li van dir en veure que ho va aconseguir en quatre hores?

En realitat això va ser una juguesca amb companys mestres, però al Twitter vaig posar que eren alumnes. Va ser així, ells em deien que si escrivís en castellà tindria més seguidors i jo deia que en català també es podia arribar a molta gent, que es podien aconseguir 15.000 retuits i ells em deien que això era impossible, així que els ho vaig voler demostrar. Va ser una bogeria! Em van entrevistar a Catalunya Ràdio i tot. Molt bèstia. En quatre hores s’havien aconseguit els 15.000 retuits i ara ja en porto 40.000. Una barbaritat! Aquests tuits virals et fan augmentar els seguidors i això, de retruc, ha anat bé per a la novel·la.

#Finsaquí era una de les novel·les començades que tenia al Drive i ja la tenia més o menys pensada, o va partir de zero?

Totalment de zero. Vaig agafar una cartolina i vaig fer un mapa conceptual. La idea, els personatges, les connexions. A partir d’aquí vaig anar creant els capítols i vaig començar a escriure. Però la idea inicial no té res a veure amb el que he fet, res. Com a escriptor et vas nodrint de l’actualitat, del que passa al teu voltant, del que et passa a tu mateix. En aquest cas, durant el confinament es va parlar molt de suïcidi juvenil, de salut mental, i em semblava molt interessant d’aprofundir-hi. Jo ja tenia la idea al cap, però això va fer que adquirís més protagonisme i que, de fet, la novel·la comenci amb tres suïcidis seguits.

Li he sentit a dir que algun dels personatges va cobrar vida pròpia i va assumir el control, i que vostè es pensava que això no podia passar, que eren exageracions d’escriptor...

Quan en alguna entrevista sentia un escriptor que comentava que els personatges tenien vida pròpia i que tu no els dominaves pensava, efectivament, que era una exageració, perquè l’autor té tot el poder. Tens tots els detalls d’aquell personatge al cap, l’has inventat tu! Però ara he descobert que no és així. La inspectora Anna Cabanes n’és un exemple. Al primer esborrany de la novel·la apareixia al final i no tenia gaire importància, però em va agradar tant, la vaig trobar tan interessant, que vaig adonar-me que li havien de passar més coses. I ha acabat sent un personatge clau del llibre, perquè és una inspectora que ha d’investigar el hahstag #Finsaquí, però al mateix temps és una mare a la qual li ha desaparegut la filla. Aquesta ambivalència de policia i mare em va semblar molt interessant d’explorar.

No tan sols és una novel·la que s’ha gestat a l’ombra de les xarxes socials, sinó que també són molt presents en l’argument. En aquest sentit, és una narració molt contemporània.

Totalment contemporània. Quan l’escrivia tenia el dubte, fins i tot, de si no havia de parlar de la Covid, però al final no ho vaig fer perquè em condicionava molt, però sí, és completament contemporània, podia haver passat just abans de la pandèmia. Parlo de xarxes socials, de suïcidis de joves, d’Instagram, de Twitter, de Facebook. A més no hi ha salts en el temps i està escrita en present. Això sí, també he de dir que inicialment l’havia escrit en passat. Quan corregia la primera versió vaig adonar-me que si ho escrivia en present tindria més potència i vaig passar les 380 pàgines al present... una feinada! Però n’estic content, és com si el lector ho viu més en primera persona, com si estigués passant ara mateix.

Molt cinematogràfic. Li agradaria passar del paper a la pantalla?

M’encantaria que se’n fes una pel·lícula o una sèrie. Ho veig molt factible. Si sabés amb qui he de parlar ja ho hauria fet. Són capítols curts, cadascun amb una història i en localitzacions molt concretes, molt reals. I això tampoc no ho havia previst. Al primer esborrany la novel·la estava ambientada als Estats Units, però no funcionava, l’havia de fer més propera perquè fos més versemblant. I vaig emprar localitzacions que conec molt bé: Anglès, el meu poble; Barcelona, on visc; Tamariu, el poble de la Costa Brava on estiuejo... De fet, l’apartament on viu l’Anna Cabanes, la inspectora, és el meu apartament. I tots els noms i cognoms que apareixen a la novel·la són els de la gent de la meva vida, que en part és una picada d’ullet als meus familiars i amics, però també és la manera d’assegurar-me que són noms que poden existir. Ja he rebut algun missatge de gent que em diu que coneix una Anna Cabanes, per exemple.

Primera novel·la i... tercera edició en tres setmanes. Ja ho ha paït, això?

El Marc Moreno, el meu editor, ja em va advertir que passaria perquè deia que poso molta passió en el que faig i diu que això es nota. I la veritat és que ha funcionat. Molta gent comparteix a les xarxes que l’està llegint i que li agrada i això és molt bonic. Estic molt feliç. D’escriure una novel·la amb la incògnita de si agradaria, de si se la llegiria algú, a tot això... El meu marit em deia que estava molt bé, però clar, què havia de dir, ell? L’increïble ha sigut que gent que no conec de res vingui a les presentacions i em digui que se l’ha llegit d’una tirada. I fins i tot em regalen coses!

De manera que li han esvaït els dubtes. Aquesta injecció de confiança l’ha portat a escriure?

Molta gent em demana una segona part de #Finsaquí. I no ho descarto, però ara estic treballant en una segona novel·la (de fet ja estic fent la segona revisió, em falta poc per acabar-la) que és molt diferent. Explico la història d’una família de Girona, els Gasull, al llarg de quaranta anys. Hi ha salts en el temps i la narració va endavant i endarrere i comença amb la desaparició de la filla als anys vuitanta. Les diferents trames temporals s’acaben entrellaçant i vas descobrint coses. M’ho estic passant genial fent-la. És molt novel·la negra, de pensar teories i d’anar descobrint què està passant a mesura que vas llegint.

A #Finsaquí, en plena onada de suïcidis, hi ha una empresa que ajuda a prevenir-los.

Una empresa de publicitat i màrqueting, la més important del país, ofereix a la Generalitat un programa que ajuda la gent jove a mirar endavant i evitar que se suïcidin. I no en puc dir res més perquè té molt de pes en la trama. És ètic? No és ètic? Ho fa per diners? Per què ho fa? #FinsAquí ha resultat ser una novel·la molt realista, tot el que passa podria passar.

Diuen que hi ha tantes novel·les com lectors. El sorprenen els comentaris que li arriben?

En una novel·la negra has de donar pistes, és el joc que estableixes amb el lector i el que més m’ha sorprès és que malgrat que a mi al final em semblava que ho havia fet massa evident, el lector no s’ho espera. És el que busques, com a autor, però m’ha sobtat aconseguir-ho. Tots els que han contactat em destaquen els girs argumentals i això m’ha fet molt content, perquè és el que jo busco com a lector. Les presentacions et permeten molt feedback amb gent que no coneixes i m’agrada. M’agradaria molt trobar-me algú llegint-me al tren o a la platja. Em faria molt feliç i per descomptat que em donaria a conèixer.