Chiara Rossi: “Tradicionalment, la figura del científic s'acostuma a representar amb un home”

L’esclerosi lateral amiotròfica, també coneguda com ELA, és una malaltia que afecta el moviment i de la qual se sap ben poc. L’esperança de vida dels qui la pateixen, exceptuant el cas del científic Stephen Hawking, no acostuma a superar els cinc anys.

Chiara Rossi, investigadora predoctoral de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Lleida, està enfocant la seua tesi a entendre de quina manera la deslocalització d’algunes proteïnes a les cèl·lules cerebrals contribueix al desenvolupament d’aquesta malaltia, amb la fi de construir-ne un retrat robot per poder combatre-la en un futur no gaire llunyà. Parlem amb ella sobre la seua tasca i el paper de la dona en la ciència, en el marc de la conferència organitzada per CaixaForum Lleida pel Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència.

La investigadora Chiara Rossi s’ha especialitzat a estudiar l’esclerosi lateral amiotròfica.

El nom de la seua conferència, Una picada d’ullet a l’ELA, està carregat de simbolisme, ja que fa referència al fet que, tot i que la malaltia afecta severament la mobilitat a qui la pateix, no arriba mai a afectar l’autonomia dels ulls. Vinguda d’Itàlia per cursar un Erasmus, va decidir quedar-se a Lleida per seguir la seua vocació i dedicar-se a la investigació, un sector força precaritzat a Espanya i en el qual la dona ha estat durant molt temps invisibilitzada.

En què consisteix la seua investigació?

Estem investigant sobre l’esclerosi lateral amiotròfica, que és una malaltia que afecta les neurones encarregades de la mobilitat.

En tenim molt poca informació, per la qual cosa no té encara cura, tot i que hi ha dos fàrmacs que s’usen a nivell pal·liatiu. Fem investigació bàsica, ja que no tenim contacte amb pacients, no fem assajos clínics.

Utilitzem cèl·lules de ratolins per mirar les característiques d’aquesta malaltia, amb la fi de fer-ne un identikit. És el pas previ a desenvolupar una teràpia o un medicament.

Com finança la seua investigació?

Vaig tenir durant tres anys una beca de la Universitat de Lleida.

Un cop es va acabar vaig estar una temporada a l’atur, tot i que continuava matriculada al doctorat. Malauradament és quelcom força habitual en el món de la ciència.

Més endavant vaig inscriure’m a una convocatòria de la Diputació i la vaig aconseguir, allargant així un any més l’ajuda. Així mateix, també he d’agafar alguna feina que no està relacionada amb el món de la investigació.

En conclusió, ara per ara no estic vivint únicament de la ciència, perquè tenir un contracte definitiu en el món de la investigació és molt complicat.

Com ha viscut el món de la ciència l’aturada obligada per la pandèmia?

Durant el confinament no vaig poder fer feina al laboratori. Ara, els estudiants de doctorat hem recuperat d’alguna manera el període de tancament ja que ens han allargat el límit de la tesi.

Les relacions entre estudiants han sigut difícils, ja que estem acostumats a fer seminaris. Tot i que hem intentat mantenir la comunicació de la millor manera possible.

Vam disminuir també el nombre de xerrades externes.

Quins factors reforcen la bretxa de gènere en l’àmbit científic?

És una barreja de factors, però crec que el biològic hi juga un paper molt important. Si una dona vol tenir fills o formar una família ha de tenir en compte que la feina de l’investigador no té uns horaris fixos i moltes vegades requereix desplaçaments.

Aquest fenomen s’accentua encara més a mesura que s’adquireixen més responsabilitats laborals. Per exemple, hi ha el mateix nombre d’homes i dones que cursen doctorats en l’àmbit científic, però gairebé tots els professors són homes.

També crec que hi ha un tema de lideratge. Tradicionalment la figura del científic, el professor universitari o el catedràtic acostuma a representar-se amb un home.

S’està fent res per millorar aquesta situació?

Sí. Cada vegada hi ha més ajuts i convocatòries per finançar recerques guiades per dones, s’estan impulsant premis.

L’objectiu és que les dones s’atreveixin a entrar en aquest món.

Hi ha un problema per apropar els avenços científics a la societat?

En general la població no està gaire acostumada a aquest tipus de coneixement. En part és una responsabilitat dels mateixos científics, que haurien de divulgar la seua feina d’una manera entenedora, no només per a altres científics.

Tot i així crec que hi ha un problema educacional de base, perquè s’imparteix molt poca ciència durant l’etapa de l’educació obligatòria. Moltes vegades m’ha passat que dono una xerrada o una conferència sobre biomedicina i la gent em confon amb una doctora.

Hi ha professions que tothom sap més o menys el seu rol o el seu dia a dia, però n’hi ha d’altres que són bastant difuses, i això no hauria de ser així.

Quins consells donaria a les joves que tenen vocació científica?

A tothom que vulgui dedicar la seua vida a la ciència li recomanaria triar un programa de doctorat que tingui una repercussió a nivell industrial, crec que dona més sentit a la teua feina, tot i que reconec que és molt personal. Aquesta professió requereix molta paciència i dedicació.

En el meu cas valoro el món de la investigació pel treball en equip dins el laboratori així com la possibilitat de mobilitat que ofereix a nivell internacional. Em vaig començar a interessar per la biologia durant el batxillerat, m’interessava molt per alguns llibres i aprofundia en temes sobre els quals a classe només passàvem de puntetes.

Crec que la curiositat i el desig de saber són bàsics per a aquesta carrera.

Com es troba el seu sector a Itàlia?

Força semblant al d’aquí, inclús una mica pitjor allà, ja que les beques a Itàlia són inferiors i no estan lligades a contractes de treball, és a dir que mentre les fas no cotitzes.

Crec que a Europa l’únic país on s’inverteix bastant en investigació és Alemanya.

.