SEGRE

ENTREVISTA

Eva Baltasar: “Les protagonistes mostren unes incomoditats que podrien ser les meves”

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) havia publicat deu poemaris, tots guardonats, quan va posar-se a escriure la seva primera novel·la, Permagel, publicada el 2018 per Club Editor i convertida en un autèntic fenomen literari. Amb protagonistes femenines, i amb la maternitat i la solitud com dos dels fils principals, l’escriptora, resident a Cardedeu des de fa anys, va continuar la trilogia el 2020 amb Boulder, i ara amb Mamut, la seva obra més radical. A aquestes novel·les s’afegeix un nou poemari, Nus Schiele, que Eva Baltasar va publicar el desembre de l’any passat.

Eva Baltasar: “Les protagonistes mostren unes incomoditats que podrien ser les meves”

Eva Baltasar: “Les protagonistes mostren unes incomoditats que podrien ser les meves”SEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Amb Mamut, Eva Baltasar va tancar el tríptic que va iniciar amb Permagel ara fa quatre anys. Es tracta d’una brillant trilogia que tracta la maternitat, el sexe i les relacions socials a través de personatges femenins.

Gairebé quatre anys després de Permagel es tanca la trilogia. Com se sent? 

Doncs satisfeta, perquè he pogut acabar-lo amb els tempos marcats. I em sento molt en pau perquè he escrit les obres que jo volia escriure i, a més, com a mínim les dues primeres, Permagel i Boulder, han tingut molt bona acollida. Espero que Mamut també la tingui.

Des del primer moment ja ho tenia plantejat com una trilogia?

Quan vaig començar a escriure Permagel tampoc sabia que acabaria sent una novel·la. Però quan la vaig acabar, m’ho havia passat tan bé tot aquell any creant la protagonista que vaig saber que havia de continuar, i vaig decidir que seria un tríptic.

Una proposta que van acceptar. Què ha significat treballar amb una editorial com aquesta?

És fantàstic. Jo fins aquell moment no coneixia el treball de l’edició de text. Només havia escrit poemaris, que sortien publicats amb l’edició mínima, és a dir, la correcció ortogràfica i gramatical, però res més. En canvi, treballar amb una bona editora de narrativa ha estat fenomenal perquè, a banda del fet de l’escriptura en si, he pogut conèixer el procés d’edició. El que fa Maria Bohigas és fer-te repensar alguna cosa, fer-te anar més enllà. El seu treball sempre fa que el llibre brilli més.

Ara tanca la trilogia amb Mamut, potser la història més radical, més crua, que traspassa més els límits... Era aquesta la seva intenció?

Bé, Mamut el vaig escriure el 2019, va ser una escriptura ràpida i el vaig deixar. I mentrestant va sortir Boulder. Després vaig tornar amb Mamut, i tot i que l’esquelet era l’originari, és un llibre que ha crescut molt i ha sofert canvis, amb retallades o afegint capítols i personatges. Sí que volia que fos l’obra més dura i més austera, també pel que fa al llenguatge. I potser és la protagonista més misantropa de les tres. Totes elles viuen en la incomoditat, en la perifèria, però potser aquesta és la que fa un pas més. Marxa de la ciutat per ser lliure i se’n va a un entorn rural, però la podria haver posat en algun altre lloc, en un desert, en una illa o en un monestir. Com que a l’hora d’escriure parteixo dels meus propis paisatges, de la meva vida, vaig decidir aïllar-la al mig de la muntanya, perquè fa uns 20 anys jo vaig marxar de Barcelona per anar a una zona aïllada del Berguedà. És el paisatge que jo conec més i és el que vaig decidir traslladar al llibre.

Per tant, el pes de la seva experiència personal és important en les obres. Alguns escriptors diuen que s’ha d’escriure d’allò que es coneix.

Jo crec que s’ha d’escriure sobre allò que et vingui de gust. El que faig és aprofitar les protagonistes dels meus llibres com si fossin un mirall de mi mateixa i fer-los mostrar unes incomoditats que també poden ser les meves. El que passa és que sempre les faig anar un pelet més enllà d’on jo aniria. Són un mirall de moltes coses, i també ho aprofito per traslladar paisatges meus, com Barcelona a Permagel, o un vaixell a l’illa de Chiloè a Boulders.

Per això, com a mare, ha posat la maternitat com un dels eixos de les tres novel·les tot i amb diferents matisos? A Mamut apareix amb més força que mai, ja a la primera pàgina del llibre.

A Permagel, per exemple, fins i tot hi ha una mare, que definiríem molt tòxica i controladora, que fa que la protagonista no vulgui ser mare perquè no vol ser la causant de la felicitat o infelicitat de ningú. A Boulder, en canvi, esclaten dues maternitats diferents, la de la Samsa, amb moltes ganes de ser mare, i la de la protagonista, que de mica en mica va assumint una maternitat no volguda i es va construint com a mare. La protagonista de Mamut té l’instint de crear, de prenyar-se, de reproduir-se, però no té el desig de construir-se socialment com a mare. Té el desig animal de reproduir-se, té la gran necessitat de tocar la vida amb tota la seva intensitat, d’anar a buscar el més essencial: un sostre on aixoplugar-se, arròs i pa, i l’instint de reproduir-se igual que els animals que apareixen en el llibre, com les ovelles, que tenen aquest mateix instint. A Barcelona no pot trobar ni fer tot això tan essencial que necessita, i se’n va a una casa aïllada al mig de la muntanya a buscar la llibertat desitjada.

És una solitud portada al màxim. “Em descobreixo adulta, magnífica i solitària”, diu. O “allà on hi havia gent, el món era més llardós”.

Sí, cada cop necessita menys de tot i de tothom. Prescindeix de tot allò material i relacional. I la relació més intensa que té és amb un pastor, un personatge també molt solitari. 

La seva actitud té molt a veure amb tornar als inicis, a autobastir-se. Ella està contenta quan fa pa i no ha de tornar més a la fleca.

Sí, quan ella es trasllada al camp no sap res, però en va aprenent, i a cops va creixent molt en el seu autoconeixement. Ella és aquell mamut al qual li agrada carregar pes, i veu que el pot suportar.

Però aquesta realitat rural tampoc és tan bucòlica.

No, no ho és. Ella ve d’una Barcelona salvatge, i allà troba una altra mena de salvatgia, una vida potser més dura. A la ciutat, tot i que vivia en un pis, se sentia a la intempèrie. Al camp, l’únic que necessita per fer front a la intempèrie és fer foc, escalfar-se, i això és fàcil de resoldre. Té una vida més senzilla i més dura, tot i que jo penso que pot ser més dura la vida a Barcelona.

És el llibre que li ha costat més escriure?

Cap dels tres m’ha costat en el sentit literal de la paraula, en el fet que m’hagi hagut d’esforçar molt. Boulder el vaig escriure tres vegades, però les primeres versions no les considero una feina perduda o desaprofitada. Al contrari, formen part de tot el procés d’escriptura.

Deia que Mamut el va reescriure diverses vegades.

Sí, és un llibre que m’ha portat molta feina, que ha anat creixent i decreixent, amb més capítols i més personatges. Ha estat una feina destinada a anar a buscar una austeritat, però tot el procés l’he viscut com un repte molt estimulant i divertit. Ha trigat més a sortir perquè ha necessitat més hores de feina, però tot plegat ha estat un repte.

Aquesta austeritat també és la que li agrada a la protagonista. Quan parla de la Montse, diu que és la seva dona preferida perquè té la virtut que en les converses no hi sobrin les paraules.

Em fa il·lusió que anomenis aquest personatge, perquè ningú m’ha preguntat mai per ell. Pot semblar una dona molt salvatjota, que fa quilòmetres i quilòmetres, però resulta que és una dona molt prudent i equilibrada, molt ponderada. I sí, amb la novel·la he intentat això, que no hi falti de res, però que no hi sobri res. He anat a buscar els ossos.

Quan va aparèixer Permagel havia publicat 10 poemaris. S’havia imaginat mai l’èxit que arribaria a tenir aquesta primera novel·la?

No m’ho vaig imaginar mai de la vida. Jo sempre tenia molt clar que escriuria. Vaig començar amb poesia, que és un gènere molt minoritari, que té poca repercussió, que arriba poc als mitjans i als lectors. En fer el pas a la narrativa vaig pensar que continuaria passant el mateix, però no va ser així. El que tenia molt clar és que fos quina fos la repercussió, jo sempre volia continuar escrivint. Ara estic en una onada molt maca, amb molt feedback, però quan l’onada es retiri vull continuar escrivint, perquè el que m’agrada és centrar-me en el fet d’escriure. Tota la resta, quan és bo és fantàstic, però quan no ho sigui no m’impedirà continuar fent la meva feina.

Té alguna teoria per explicar aquest èxit?

Teoria no, però he anat a molts clubs de lectura, i he copsat molt els sentiments de la gent. A banda de l’argument, que et pot interessar més o menys, sí que molta gent se sent identificada amb els personatges perquè mostren unes incomoditats que ells mateixos senten o pateixen. Ho portaven a dins, però no ho havien expressat mai, i de cop i volta s’hi han vist reflectits i diuen: “Jo em sento així també”. I al costat d’aquests lectors molt identificats amb les protagonistes, altres ho han estat amb la manera amb què estaven escrites les novel·les. I això em fa contenta, perquè una de les coses a les quals dedico més hores a l’hora d’escriure és en el fet de treballar el llenguatge.

Un llenguatge sempre amb reminiscències de la seva poesia.

Sí. No puc dir que les meves novel·les siguin poesia ni prosa poètica, però la meva manera de treballar el llenguatge és igual, buscant les imatges, el ritme, la musicalitat, o canviant una paraula aguda per una de plana perquè hi va millor. La gran diferència és que un poemari és més breu, hi poses molta intensitat en pocs temps. En narrativa, el fet de crear una tercera veu és molt sanador, ja que és ella, no soc joc. El procés s’allarga molt més, perquè implica conèixer una dona, crear-la, fer que m’interessi, que m’incomodi... i amb la poesia no passa. Jo busco com a escriptora el que m’interessa molt com a lectora.

Però també ha continuat amb la poesia amb Nus Schiele, publicada a finals de l’any passat.

Sí, va sorgir mentre feia la primera escriptura de Permagel, després el vaig deixar aturat, i el vaig anar reprenent a moments, fins que el vaig rematar quan també acabava Mamut. M’interessava molt aquest pintor i els seus retrats, en els quals veia moltes de les meves protagonistes, uns personatges limítrofs, perifèrics. Moltes de les retratades podrien ser la protagonista de Boulder. Volia oferir la meva mirada poètica sobre el quadre, fer un transvasament entre les novel·les i la poesia. Al poemari parlo molt del gel, de la intempèrie i del color blau, que es troba a les novel·les.

I partir d’ara, com es dibuixa el futur?

Doncs bé, al març l’editorial Wunderkammer, que sempre ha publicat en castellà, traurà el seu primer llibre en català a Catalunya, La primavera fosca, d’Unica Zürn. I jo he escrit un diari de lectura, que és un relat breu en forma d’epíleg. Em van oferir l’oportunitat de fer-lo i reconec que m’ha encantat l’experiència. Potser també hi ha influït que en la novel·la hi apareix un barri de Berlín on vaig viure. Hi ha hagut moltes connexions. No és una mini novel·la però busco la veu d’aquella dona.

I novel·la pròpia?

He començat una nova novel·la però no sé on em portarà, de moment no en tinc ni idea. La meva intenció és deixar el tema de la maternitat, que ha estat un fil important del tríptic, però mai se sap com acabarà tot plegat.

Eva Baltasar: “Les protagonistes mostren unes incomoditats que podrien ser les meves”

Eva Baltasar: “Les protagonistes mostren unes incomoditats que podrien ser les meves”SEGRE

tracking