ENTREVISTA
Ramona Solé: “Ja tenia editor per a la primera novel·la i a casa encara no sabien que escrivia”
Acaba de publicar una novel·la adreçada al públic juvenil, però sense abandonar el gènere negre, ‘Quan la boira ens cobreixi’ (Llibres del Delicte). Tot va començar el 2007 amb un blog de recomanacions literàries, però el 2016 va fer el salt de lectora a escriptora i ja ha publicat tres novel·les: ‘Quaderns’, ‘Instint de supervivència’ i ‘Bisturí’, i ha coordinat el recull de relats ‘Assassins de Ponent’, a més d’organitzar clubs de lectura i d’haver estat al darrere del festival de novel·la negra Les Borges Negres. I tot sense haver deixat de fer ressenyes perquè llegir és la seua passió.
Té un somriure fàcil i es defineix com a tímida, però quan Ramona Solé s’asseu a escriure pot ser una assassina despietada. A través del blog de ressenyes tumateix-llibres.blogspot.com.es/ es va convertir en tota una dama de negre. Un dels que seguien les seues recomanacions literàries era l’editor Marc Moreno, de Llibres del Delicte. Un dia ella li va demanar el parer d’una cosa que estava escrivint i la resposta va ser: “Aquesta novel·la la vull publicar jo.” I així va ser com es va gestar Quaderns, el seu primer llibre. Ningú no sabia que escrivia, ni tan sols la seua família. Ara presenta la quarta novel·la, Quan ens cobreixi la boira, adreçada al públic juvenil. Es manté fidel al gènere negre, però també hi aboca molta crítica social i hi incorpora un personatge amb síndrome de Down.
Es pot fer una novel·la negra per a tots els públics.
I tant! Però reconec que és molt difícil. A mi les idees no se m’acaben, el que em falta és temps per desenvolupar-les, i de vegades hi ha idees que s’acaben convertint en reptes. I el repte d’escriure per a joves feia temps que el tenia al cap. No era l’únic. També tinc pendent d’escriure alguna cosa per a nens i fer una novel·la fantàstica. En tinc dos de començades, de fet. Però tampoc és fàcil, perquè la fantasia exigeix molta versemblança, encara que sembli una contradicció. Ha de ser coherent, possible dins de l’impossible. Doncs bé, la literatura juvenil era un altre d’aquests reptes. A mi m’agraden els llibres que generen preguntes i creen debat, però a la vegada havia de ser un text atractiu, divertit, perquè no oblidem que ens adrecem als lectors del futur. Hi ha molts nens que han estat lectors i deixen de llegir a l’adolescència perquè no troben un llibre que els sedueixi. I això no ens ho podem permetre. I partint d’aquesta base em vaig posar a treballar amb uns personatges que podien resultar atractius per als joves i vaig desenvolupar temàtiques que no només fossin problemes d’institut. El punt de partida és que desapareix una àvia i tot buscant-la acaben vivint una aventura, es fan més amics, tenen una evolució que difícilment haurien fet si s’haguessin quedat al seu entorn.
I no són uns personatges passotes, defugint el tòpic. Primer hi ha recels entre ells però acaben consolidant una amistat.
Sí, s’acaben unint i, a la vegada, acaben canviant, evolucionant. El Bruno, que és el més sensat, acabarà fent coses molt insensates; la Daniela és el punt d’unió, la que fa d’enllaç i incorpora la Nora, que és menys sociable i s’hauria quedat més tancada en ella mateixa... I tots busquen altres amics, que els ajuden i els porten a l’altra trama.
Tenir filles joves l’ha ajudat a donar versemblança als personatges?
L’adolescència dura molt i, per tant, encara me’n recordo molt, de la de les meues filles i els seus amics! Però potser en el que més m’han ajudat, perquè són molt lectores, és a saber si havia trobat aquest equilibri que buscava per aconseguir dir tot el que volia dir però que tingués una lectura molt àgil, que atrapés els adolescents i empenyés a llegir més.
Després de tres novel·les negres molt ben acollides, aquest canvi de registre espanta una mica?
Sempre t’enfrontes a inseguretats i mai no acabaries de corregir un llibre, però és cert que amb les anteriors novel·les, encara que no et relaxes del tot fins que t’arriben els primers comentaris dels lectors, no em sentia tan perduda com ara. És encetar una etapa nova plena d’incerteses. Agradarà? És com esperar la nota d’un examen. A més, els adolescents són molt sincers, més que els adults. Quan presento el llibre estic molt cohibida, sempre em passa, perquè soc tímida, però també perquè no vull desvetllar més del compte. Per això m’agraden tant els clubs de lectura, perquè fas tertúlia amb lectors que ja s’han acabat els llibres i és fantàstic, perquè em pregunten moltes coses i jo puc explicar molts secrets. M’agradaria que amb aquest llibre passés això, que em demanessin d’anar als instituts quan ja se l’hagin llegit. I, com dic, són molt sincers a aquesta edat i aprens molt del que et diuen.
Una cura d’humilitat.
Sí, això va molt bé. Als clubs de lectura també són molt crítics i em sembla molt saludable, a més sempre hi ha algú que veu coses que ni tu havies vist. És un aprenentatge.
Un dels personatges de Quan la boira ens cobreixi té síndrome de Down.
Aquest era un altre d’aquells reptes que deia al principi. De fet, ja el volia introduir en una altra novel·la, però en aquell cas havia de ser una nena petita i em va semblar que acabaria parlant més de com ho vivien els pares que no pas de la realitat de la nena. Per això ho vaig aparcar fins que m’ha sorgit un personatge adolescent. Jo l’únic que volia era donar visibilitat a les persones amb síndrome de Down i, a la vegada, fer-ho des de la plena normalitat. No volia que això fos EL tema de la novel·la i per això em vaig assessorar molt i vaig tenir la sort que a Down Lleida em van ajudar molt. Penso que és un personatge que pot fer que els lectors més joves es generin algunes preguntes i s’obrin alguns debats necessaris.
Fer novel·la negra per a joves implica portar el fre de mà posat?
Una mica sí! Però això no vol dir que facis un llibre light, sinó que mesures molt la violència o el llenguatge, però no amagues la cruesa del món. En el cas de la meua novel·la surt el tema de la gentrificació, gent gran que fan fora de casa perquè no tenen recursos. No amago la realitat, però sí que l’adapto a l’edat a la qual va adreçada. A més, tots els títols de la col·lecció juvenil de Llibres del Delicte s’acompanyen d’una guia per a estudiants on hi ha exercicis de comprensió lectora, però també temes de debat al voltant de la novel·la.
Publica aquest llibre poc després de Bisturí, en què un assassí en sèrie mutila les víctimes. Els va escriure en paral·lel?
Quan vaig acabar Bisturí, que era molt fosca, necessitava un canvi i va ser el moment de recuperar aquest projecte que ja tenia embastat però que havia d’acabar. Han sortit seguides per això. i per la pandèmia.
Va debutar amb Quaderns, una novel·la que desmitificava el món rural, aquella falsa premissa d’entorn idíl·lic en què mai no passa res. N’era conscient, que encetava una carrera literària?
En absolut. Sempre havia volgut escriure una novel·la i vaig aprofitar un any de descans que em vaig agafar a la feina per fer-ho. Li vaig fer arribar al Marc Moreno perquè teníem relació a través del meu blog, tot i que no ens coneixíem. Ho vaig fer per tenir una lectura crítica, ni se’m va passar pel cap que me la publicaria. Però la meua sorpresa va ser que quan anava per la meitat ja em va dir que la volia publicar. A casa ningú sabia que escrivia, es van quedar ben parats.