Rafel Panadés: “Després de trenta anys, encara puc sentir l'olor de l'Àfrica només tancant els ulls”

Als 22 anys va començar una aventura que el va portar a viatjar a Costa d’Ivori, durant sis anys per comprar les pinyes tropicals que ens cruspim per Nadal. D’aquella experiència n’ha fet un llibre, ‘El Petit Blanc’. És el Rafel Panadés, alcalde del Poal i president del consell comarcal del Pla d’Urgell, i creu que el pas del temps ha fet que la història que va viure prengui força, perquè parla de les oportunitats que ens planteja la vida.

Rafel Panadés s’està recorrent tots els clubs de lectura de l’Urgell i del Pla d’Urgell, presentant el seu llibre El petit blanc, un relat que es llegeix amb molta fluïdesa i que és apte per a tothom.

Per què ara un llibre sobre una experiència que va començar l’any 1989, ja fa trenta-tres anys? Perquè els mateixos anys han fet que la història prengui força. Crec que al cap i a la fi és un relat d’oportunitats de com una decisió et canvia la vida i ara era el moment.

Vostè se’n va anar a la Costa d’Ivori a comprar pinyes tropicals per als dinars i sopars de Nadal d’Occident. Canviar el Pla d’Urgell per l’Àfrica, déu-n’hi-do quina decisió. A mi sempre m’ha agradat viatjar. De vegades fins i tot segueixo vols en directe a través d’aplicacions. Quan el meu cap em planteja anar a la Costa d’Ivori, no sabia ni on era. Vaig consultar una d’aquelles boles del món que tothom teníem a casa.

Vostè explica al llibre que va acceptar de seguida la proposta que li va fer l’empresa on treballava. Sí, i el problema va ser acceptar amb els ulls clucs i, de sobte, trobar-te amb l’Àfrica al davant. Sents aquella olor que encara recordo ara i que no he oblidat mai. L’olor de l’Àfrica subsahariana és una olor de calor, d’humitat, de vegetació. Tanco els ulls i encara la sento. Quan vaig aterrar a l’Àfrica només feia que mirar l’avió, al cap i a la fi era l’únic mitjà que em podia tornar a casa. Vaig estar dos dies tancat a l’hotel.

Dos dies tancat a l’hotel? Per què? Perquè vaig entrar en pànic i així ho explico al llibre. Em vaig estar dos dies mirant per la finestra de l’hotel. Tothom al carrer era negre i pensava “espero que no siguin racistes!”

Però al final va sortir de l’hotel. Sí, em va venir a buscar el Koné, el meu enllaç, el comissionista de l’empresa. Ell em va tranquil·litzar i em va dir que seria molt ben rebut i que acabaria estimant la Costa d’Ivori, i així va ser.

El petit Blanc és un llibre de records? El que jo he volgut transmetre en aquest llibre és el que sentia jo sent tan jove i acceptant aquella feina, aquell repte. Vull transmetre la meva experiència professional al voltant al món de la pinya. Ara les tenim cada dia al mercat, és una fruita que hem fet nostra a taula. Volia que la gent s’adonés de tota la història que hi ha al darrere d’una pinya i de tot el que significa per a un país com la Costa d’Ivori. Al cap de trenta anys tenia necessitat de fer aquest llibre. Hi ha gent amb la qual he compartit moltes estones durant molts anys i no sabien que havia estat més de cinc anys a l’Àfrica.

I per què ha tardat trenta anys a fer aquest llibre? Ara fa cosa d’uns cinc anys el vostre suplement va fer un reportatge sobre la meva experiència a la Costa d’Ivori i la mateixa periodista em va suggerir que em plantegés fer un llibre, perquè hi havia moltes històries per explicar. I quan ens van tancar per la pandèmia va ser quan vaig posar fil a l’agulla. Llavors vaig contactar amb Lluís Pagès, de Pagès Editors, i ell em va recomanar que ho escrivís tot. Després vaig tenir l’ajut d’una professional de la literatura com és Amàlia Prat, que va ordenar totes les històries perquè el llibre pugui sortir.

I el títol, d’on ve? Hi ha un capítol en què ho explico. En realitat, és com em dien a la Costa d’Ivori. Pensi que vaig anar a aquest país durant cinc anys i vaig tenir l’oportunitat d’establir un seguit de relacions.

La selecció dels records com l’ha fet? Doncs com si es tractés de fer un diari personal. Tot està en primera persona. El que tenia molt clar és que no volia fer un llibre de viatges. També tenia clar el títol, la tapa i la sinopsi i molt especialment que no hi hagués cap moment del relat en què el lector o lectora el poguessin deixar de banda. Per damunt de tot volia fer un llibre entretingut, fàcil de llegir i on realment quedés reflectit tot el que vaig viure a l’Àfrica des de molts vessants, el cultural, el social, l’humà, el comercial... M’agradaria que la gent conegués la Costa d’Ivori.

Quin record guarda amb més afecte de la seva estada en aquest país? Malgrat que m’enyorés, perquè jo només havia anat una setmana a campaments [rialles] i malgrat l’esforç que feia en l’idioma, la cultura o la feina, tenia clar que un dia tot això m’aportaria uns guanys personals immensos. I, sobretot, la satisfacció del retrobament amb la gent d’allí que cada any ja m’esperaven! I volien que formés part de les seves vides.

I el més amarg? Moltes vegades em pregunto si hi deu haver algú altre que els porti regals per als nens, bolígrafs, caramels, roba. de vegades em sentia com un missioner.

I per què no hi ha tornat? Per dues coses. Perquè uns anys després el país va entrar en un conflicte bèl·lic i perquè quan vaig tornar de l’últim viatge em van detectar una malaltia que implica prendre una medicació totalment incompatible amb la vacuna de la febre groga que m’havia de posar. Potser tota la gent que vaig conèixer ja no hi són. Aquella qualitat humana que vaig tenir allí segurament ja no l’hauria retrobat.