Jordi Borràs: “Espanya és el segon país, després de Cambodja, amb més fosses comunes”

Jordi Borràs és un fotoperiodista català que s’ha especialitzat en els moviments nacionalistes i d’ultradreta que actuen al Vell Continent. Usa la seua càmera amb la voluntat de transformar la societat, tot i que quan cal també fa ús de la ploma. Durant molts anys ha exposat les connexions dels moviments d’extrema dreta al nostre país, fins al punt de denunciar haver estat agredit per un inspector de la policia nacional al crit de “viva España” i “viva Franco”. Parlem amb ell amb motiu de la publicació del llibre ‘Tots els colors del negre’, on aboca anys d’investigació i analitza el futur polític que ens depara.

Després d’haver hagut de deixar de cobrir actes d’extrema dreta al territori català al rebre amenaces de mort per part d’alguns col·lectius d’extrema dreta que el van declarar com a enemic, Jordi Borràs ha dedicat aquests últims anys de la seua vida a viatjar per Europa, on encara conserva l’anonimat, per poder seguir exercint sense tants riscos. Assegura, però, que el que ens vindrà és molt pitjor del que hi ha actualment.

Hi ha països com Espanya o els EUA on s’associa l’antifeixisme a un moviment radical i s’equipara al mateix nivell que la seua antítesi. Creu que és una concepció esbiaixada del seu significat? Efectivament, tot i que no passa arreu. A vegades fins i tot la pseudoesquerra –no m’atreveixo a titllar d’esquerra l’espectre polític que en fa bandera al nostre país– m’ha dit que soc un radical. Si ser radical vol dir anar a l’arrel de les idees, doncs ho soc. El problema no és que jo ho sigui, el problema és que ells ens estan venent una cosa que no són. Aquí s’ha plantejat l’antifeixisme com una ideologia extremista, i en realitat és una conseqüència de declarar-se demòcrata. A països com Alemanya això està més estès. Allà és un moviment molt transversal que va des de l’esquerra alternativa fins a l’Església. Comparar feixisme i antifeixisme és tan absurd com comparar masclisme i feminisme o el Ku Klux Klan i les legítimes lluites de la població negra. No deixes de contraposar algú que pretén dividir la societat entre gent de primera i gent de segona i aquells que lluiten per igualar els drets d’un col·lectiu.

En un país com Espanya, que té un alt grau d’herència republicana, com ha quedat la lluita antifeixista tan degradada en l’espai públic? És producte d’una victòria dels aliats dels nazis, és a dir, d’aquest conglomerat del franquisme format pels falangistes, els militars i els nacionalcatòlics. A Alemanya els nazis van perdre la guerra. Aquí els franquistes la van guanyar, amb ajuda dels nazis precisament. A Itàlia, la Constitució es declara antifeixista. Aquí ens van vendre la moto d’una transició pacífica i modèlica. Tot i que no va ser pacífica, ja que hi va haver més de 650 morts per violència política directa entre el 1975 i el 1982, ni tampoc modèlica, ja que va ser la segona transició –després de la romanesa– més violenta d’Europa. A més, va deixar el camp sembrat per a la impunitat. Que Espanya sigui el segon estat del món, després de Cambodja, amb més fosses comunes, vol dir que alguna cosa no es va fer bé. De fet, si d’alguna cosa va servir la Transició va ser per fiançar la impunitat dels militars franquistes, que mai ni un de sol ha pagat comptes davant la justícia. A partir d’això, aquells actors que van fer possible la rendició de la transició van haver de comprar un relat de bons i dolents, i els dolents eren aquells que volien la ruptura amb el règim franquista, és a dir, els antifeixistes. Per això hi ha aquesta deslegitimació constant des de fa molts anys de la lluita antifeixista o de tot allò que no sigui l’esquerra mainstream del PSOE o de la seua crossa, els coordinadors del PCE.

La seua situació personal em recorda, en certa mesura, a la de Roberto Saviano, l’escriptor napolità que viu en l’anonimat per haver destapat les vergonyes de la Camorra. Pateix per la seua integritat o la dels seus? Crec que són dos nivells molt diferents però sí que és cert que la meua feina ha condicionat el meu dia a dia. La por és un sentiment de doble tall, ja que serveix per sobreviure, et fa estar alerta. Jo he viscut amb por, però procuro fer vida normal dins d’una estranya normalitat. No dic mai on visc, intento no avançar els llocs on tinc previst assistir, no agafo transport públic i no vaig depèn d’on perquè sé que em trobaré problemes.

En els últims anys ha viatjat molt per Europa. L’han reconegut mai fora d’Espanya? Com a Jordi Borràs no, ja que quan soc fora vaig sempre amb compte i prenc les meues mesures. Com a element indesitjable a depèn de quins llocs, sí. Com més radicalitzat és el grup d’extrema dreta que vas a cobrir, més al·lèrgia té aquest a la premsa i més violenta és la seua resposta. Molts cops no fa falta que sàpiguen qui ets, però en tenen prou sabent que no ets dels seus per declarar-te enemic. M’he trobat en situacions delicades a l’estranger al ser detectat com a periodista. No és el mateix cobrir una manifestació de 200.000 persones que una de 100. A la de 100 és molt fàcil saber qui és qui. Tot i això, el que m’ha passat a l’estranger no és comparable amb el que m’ha arribat a passar aquí.

Creu que la seua situació a Espanya es pot extrapolar a altres països amb la publicació d’aquest llibre? Espero que no, tot i que hi ha voluntat que el llibre es tradueixi. Va ser escrit en clau catalana però amb visió europea, i pot servir perquè algú de fora entengui què ha passat aquí.

Què l’impulsa en aquesta lluita? La professió m’ha servit com a eina per canalitzar les inquietuds. Si volgués guanyar diners fent de fotògraf faria qualsevol altra cosa que no fos fotoperiodisme. M’agrada la fotografia com a tècnica, però no deixa de ser un mitjà per expressar-me com també ho és l’escriptura o la il·lustració. Hi ha una vocació de denúncia i d’usar-lo com a eina de transformació social.

Creu que s’hauria d’il·legalitzar l’extrema dreta? És un debat jurídic en què no m’atreveixo a entrar. No soc jurista ni tinc les eines necessàries per establir on és el límit. El que sí que està clar és que a l’Estat espanyol l’extrema dreta campa com a pocs països europeus. No està ni penalitzat mostrar certa propaganda i simbologia. Sí que està judicialitzada la persecució de tot el contrari. Veiem que molts articles jurídics que es van crear per protegir col·lectius vulnerables i minoritzats s’intenten aplicar per protegir col·lectius policials o fins i tot grups d’extrema dreta, i es prostitueix així la naturalesa de tals articles. Què podria passar? Que la redacció d’una legislació amb l’objectiu d’aplicar-la a grups d’extrema dreta s’acabés aplicant a tot el contrari, veient la tradició de l’Estat espanyol. El debat no és tant la prohibició, sinó com evitar-ne el creixement. Al nazisme ja se’l va aixafar militarment el 1945, i no es va acabar amb ell. Va saber reinventar-se.

L’auge de Vox o el mateix procés independentista són senyals que la història s’està accelerant. En els últims anys han passat coses que anys enrere eren impensables. El que ha fet Vox en cinc anys, a països com França o Suècia s’ha fet en vint anys o més. El fet que un partit de la dreta radical populista arribi a aquestes quotes de poder i electorals ha succeït molt més ràpid que a altres llocs. Hi ha enquestes que situen Vox com la segona força més votada a les properes eleccions. És un procés de substitució de la dreta tradicional popular, que no oblidem que aquesta és una dreta amb una matriu directament franquista. Vox no és un partit amb vocació d’oposició, sinó de govern. I governarà, és llei natural, ja que les coses són cícliques. I el cicle del PSOE s’acabarà tard o d’hora. Tot i que m’agradaria equivocar-me.

És més greu la fortalesa de l’extrema dreta aquí que a d’altres països europeus? Sí, atès que aquí no hi ha un antifeixisme transversal. I a mi el que em preocupa com a català és què passarà quan aquesta governi. I em preocupa també el fet que sembla que ningú del Govern veu que això és una possibilitat molt factible. Ens hauríem d’estar preparant per al que vindrà, en lloc d’estar esperant moviments per part del govern espanyol que no estan ocorrent. El que vindrà és pitjor que el que tenim. Tenint experiències com les que hi ha actualment a Hongria o a Polònia, hem de tenir en compte què està passant allà. La regressió de llibertats individuals i col·lectives cada cop és més gran. L’extrema dreta, quan toca poder a través de sistemes democràtics, els rebenta des de dins.

És esbiaixada la concepció que té la gent del feixisme a l’associar-lo únicament com a violència física? El feixisme és violent per naturalesa, com a ideologia clàssica. L’extrema dreta, com a moviment ampli i amb diferents sensibilitats, utilitza diverses formes i cares. No estem parlant d’una colla d’ignorants, sinó de gent que sap molt bé el que fa. Per arribar a les quotes de poder com ho han fet, per exemple, a Espanya, vol dir que són gent preparada i capaç. Vox ha utilitzat amb molta habilitat les xarxes socials, així com el judici del procés. En aquest sentit, va tenir la campanya electoral més barata que mai ha tingut un partit polític. Van ser només els 20.000 euros que van haver de pagar de fiança per presentar-se com a acusació popular. Habilitat política és això. I certa esquerra, des d’una aura de suficiència, creu que són rucs, quan potser els rucs són ells. L’esquerra, en lloc d’estar al carrer quan hi ha un preu del combustible absolutament desorbitat o un preu del megawatt per hora totalment inassolible per a les classes populars, segueix al govern i calla. Mentrestant, qui ocupa els carrers és l’extrema dreta a través de sindicats com Solidaridad. És a dir, sí que l’extrema dreta creix, però ho fa per la incompareixença del bloc de l’esquerra.

L’inspector de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional recentment condemnat a un any de presó per haver-lo agredit, sap si segueix exercint en la seua posició? Segueix treballant. Encara espero una comunicació per part de la delegació del Govern a Catalunya, que no m’ha dit mai ni ase ni bèstia. Sí que sé que té un expedient obert, però res més. Dedicaré l’energia que tingui perquè aquesta persona no pugui seguir treballant, però aquesta no hauria de ser la meua feina, ja que el primer interessat que sigui fora del cos hauria de ser la mateixa policia i els partits que són al govern espanyol.