Guim Tió: “Qui va saber entendre les xarxes com una manera de mostrar-se va fer un boom”

Guim Tió és un observador de la immensitat. La seua obra més recent explora paisatges naturals així com la condició humana, tractada amb humor, ironia i provocació.Va sorprendre ara fa uns anys amb una sèrie pictòrica de retrats crítics amb els cànons de bellesa hegemònics. Ha exposat arreu del món, passant per països com la Xina, Taiwan i els Estats Units, i també està vinculat a diversos projectes de caire social. Parlem amb ell amb motiu de la seua xerrada al CaixaForum Lleida en el marc del cicle ‘Trobades amb...’.

És fàcil reconèixer les seues pintures, ja que té un estil inquietant i misteriós. Aquest jove pintor va saber aprofitar el nou paradigma que va obrir internet, guanyant visibilitat i renom i podent dedicar-se exclusivament a la creació. El seu vessant artístic li ve de família, i tot i que no vol que el seu estil es compari al d’altres creadors, si s’hagués d’assemblar a algú, triaria el seu avi, “un home molt màgic”.

Té molts seguidors a les xarxes socials. Considera que va haver-hi algun punt d’inflexió que va fer viral la seua obra? Sí, hi havia una pàgina que es deia Fffffffound amb un accés força restringit en què, si et dedicaves al món visual –dissenyadors, fotògrafs, directors de cine, artistes– i rebies una invitació, podies penjar-hi coses. Si la gent hi posava m’agrada, apareixies a la pàgina principal. Va ser el cas d’obres meues diverses vegades. És quan vaig començar a rebre correus electrònics d’arreu del món. T’estic parlant de l’època del ja oblidat Blogspot.

Quin és l’origen de les seues inquietuds artístiques? Tinc dos avis pintors i sempre he tingut un fort vincle al món de la pintura. Considero que el món de l’art és molt hermètic, ja que costa molt entendre’l, així com entrar-hi. El primer contacte que vaig tenir amb aquest món va ser a través de l’Art -30. És un premi de la sala Parés en què triaven deu estudiants de pintura d’arreu d’Espanya per fer-ne una exposició. Llavors tenia uns 22 anys.

El projecte ‘Magazine’ el va fer força conegut. En què consistia? M’apropiava de revistes de moda i feia una distorsió dels retrats que hi havia, una nova lectura del concepte de bellesa. Les models que estem acostumats a veure solen estar molt retocades, i jo hi posava la meua cullerada.

Com s’ha format per esdevenir artista? Vaig estudiar Belles Arts. He de reconèixer que als inicis em va costar moltíssim, em faltava base. No sabia ni dibuixar ni pintar i vaig estar a punt de deixar-ho. Els meus pares em van animar amb el tema i a poc a poc vaig anar trobant el camí. Concretament, va ser un professor qui em va ajudar a trobar un llenguatge propi. Vaig començar a relacionar-me amb il·lustradors del moment que van ensenyar-me el món d’internet. Qui al seu dia va entendre l’ús de les xarxes com una manera de mostrar-se al món va fer un boom. Sempre he estat lligat a la pintura, tot i que a l’estudi experimento amb altres maneres d’expressar-me.

Com és el seu procés creatiu? No tinc cap mètode, sóc bastant caòtic. Sí que tinc, en canvi, rutines. He comprovat que als matins sóc força nefast a l’hora de crear, i aprofito aquestes hores per fer tasques més administratives. Quan pinto hi dedico un mínim de quatre hores seguides i acostumo a treballar amb diferents quadres alhora, ja que treballo l’oli per diferents capes i s’han d’assecar.

Amb 34 anys ha viatjat per tot el món. Sí. És curiós, sembla que la meua obra agrada a països com Taiwan, la Xina, Corea i Mèxic. Ara estic començant també als Estats Units. No en sé els motius, però crec que el factor sort és indiscutible. En el cas de Taiwan, una artista molt coneguda que col·leccionava la meua obra em compartia sovint i això hi va tenir molt a veure.

També està vinculat a projectes de caire social. Com a artista el que puc aportar en aquests llocs és educatiu, a nivell de fotografia i pintura. T’han de contactar o t’has d’interessar pel projecte. En el cas de Ciudad Juárez vaig proposar fer-hi una feina amb els més joves, que va anar molt bé, i arran d’això en van sorgir més. Consistia a donar a un grup de nens amb risc d’exclusió social càmeres d’un sol ús amb l’objectiu que fessin fotografies del seu entorn, amb la seua mirada, durant diverses setmanes. Els vam ensenyar també el procés de revelat, així com tècniques fotogràfiques. Dels 21 que hi van participar dos es dediquen actualment a la fotografia, un èxit. Vam vincular el projecte a fotògrafs de renom que havien treballat a la zona i, finalment, vam fer una exposició. Moltes de les fotografies resultants eren brutals.

Quins són els seus referents? En tinc molts. Però ara mateix destacaria la Mamma Andersson i la seua parella, en Jockum Nordström. També tot el que vaig veure al Museu de Munch, a Oslo, em sembla una meravella. El Milton Avery és un altre artista que trobo molt interessant... Són molt diferents entre ells. Guillermo Paz, Marc Badia o Regina Giménez son només alguns del territori que trobo brutals. Malauradament la cultura està fotuda. Crec que falta suport per part dels mitjans de comunicació als artistes visuals –conceptuals, fotògrafs...– del territori.