Coia Valls: “Què és la vida sinó un procés alquímic en què descobrim allò que som?”

No fa tants anys encara hi havia qui creia en el poder curatiu de la tríaca, la barreja d'ingredients que és l'eix sobre el qual giren les vides dels protagonistes de L'alquímia de la vida (Columna). La darrera novel·la de l'escriptora reusenca Coia Valls ens endinsa en un món en què els alquimistes no són una mena de mags sinó persones que busquen maneres de guarir. Som al segle XV, una època de canvis de paradigma. En certa manera, com l'actual.

Al segle XV, el món està canviant, però la medicina es troba estancada en la vella fórmula de la triaca establerta a l’antiguitat clàssica. No obstant això, sempre hi ha homes i dones que busquen noves maneres d’aixoplugar el cos i l’ànima, que assagen fórmules alquímiques per aconseguir l’elixir de la vida eterna.

 A la novel·la hi surt la pesta bubònica, la gran pandèmia del segle XV que va devastar Europa. Ara hi trobem un ressò molt actual, però vostè va començar ja fa temps a treballar en la novel·la...

L’any 2018 vaig anar a Llívia i em vaig reunir amb l’arxiver. Tenia moltes ganes de conèixer la farmàcia, que es considera de les més antigues d’Europa, i també el castell, del qual ja pràcticament no queda res. Com és que el van volar, un castell que es considerava pràcticament inexpugnable? I venia d’abans, encara, d’una visita a Vallbona de les Monges. Sap que a l’edat mitjana les farmàcies monàstiques, que eren importants, van patir molt? L’església els posava limitacions.

Volia parlar de farmàcies? De la gent que treballava pel nostre benestar. Al segle XV també comença la impremta, o sigui, que hi ha persones que volen guarir ferides, no només del cos sinó també de l’ànima. Vaig pensar que en tot això hi havia una història, que no seria només de la medicina sinó de l’alquímia, i de la transformació personal de la Beatriu, la protagonista. Què és la vida, sinó un procés alquímic en què tenim l’oportunitat de descobrir allò que som? Per tant, hi ha una doble lectura.

Comencem per l’alquímia. Des d’una perspectiva moderna, els que volien trobar la pedra filosofal i que tot ho convertiria en or. Però en Magí, un dels grans protagonistes del seu relat, s’assembla més a un científic.

Sí. Quan t’endinses en un món, ho fas perquè t’apropes a realitats que no havies tocat mai en profunditat. I se’t van obrint finestretes que et van connectant amb la saviesa. Vaig tornar a Palau i Fabre i als Quaderns de l’alquimista. El nostre alquimista de la novel·la és un precursor del Paracels, que vindria després i que és mig metge i mig alquimista. L’alquímia és aquesta ciència que ve de l’origen del temps i que va a la recerca de la transformació de la matèria. La pedra filosofal que vostè diu seria, en la novel·la, la triaca.

A Magí, a qui trobem a la Cerdanya fent d’apotecari i molt més, com el definiríem? Un estudiós, un mestre, un aprenent a perpetuïtat. I que beu de l’experimentació. De l’errada en sorgeix l’aprenentatge, i ell no es dona mai per satisfet. El seu objectiu no és tant en la resolució sinó en el recorregut. I en aquest recorregut, com que tot va canviant perquè anem vivint i ens anem transformant, la recerca s’amplia. Aprèn, i amb ell aprenem tots.

Som en el moment en què comença a haver-hi canvis. Assistim, per exemple, a un debat sobre si s’han d’obrir els cadàvers per aprendre del cos humà.

La transformació és omnipresent en tota la novel·la i en tots els sentits. Al segle XV la teoria teocèntrica va perdent consistència. Han passat la pestilència, la pesta negra, i Barcelona ha perdut fins a un 60% de la seva població. Rics, pobres, bons, dolents... el clergat també mor, perquè la malaltia no fa distincions. Es comença a plantejar que potser no és un càstig diví, allò que està succeint. I es comença a plantejar també la medicina com quelcom que no és aliè a nosaltres. I que no tot serveix per tot i per a tots. A tothom se li feien sagnies, per exemple, i hi havia molts malalts que morien de debilitat.

Però en aquell moment les persones com en Magí que volen anar més enllà corren un risc.

Tothom qui planteja canvis és assenyalat. Si sempre s’ha fet com fins ara, per alguna raó deu ser. Però és absurd, perquè les realitats han canviat, i no han experimentat perquè han creat dogmes de fe. El segle XV és de canvis, perquè hi ha persones que es qüestionen com podem aprendre si ho deixem tot a les mans de Déu. Ara bé, són persones que s’enfronten al poder, a les teories imperants, i per això són assenyalats. Les dones són bruixes, per exemple.

A veure, i què és la triaca que fa en Magí, un dels protagonistes de la novel·la?

És que molta gent no la coneix. És brutal, ha travessat la història de la humanitat des del segle II abans de Crist fins a l’any 1950. Ha estat receptada a reis i plebeus de diferents cultures. Parlem d’una suma d’elements simples que venen del món mineral, vegetal i animal, i que en diferents proporcions i mitjans diversos (destil·lació, polvorització...) formen un preparat. Parlem potser de més de setanta substàncies. I té les característiques d’un medicament màgic.

Al voltant d’una substància considerada poderosa, s’hi mouen interessos. Això abans i ara.

Es tracta d’un gran negoci, al voltant del qual hi ha moltes ambicions i traïdories. Per exemple, hi havia un component que s’anomenava mumia, del qual s’han fet moltes traduccions (del llatí, de l’àrab...) i es va interpretar que volia dir mòmia, però no és així! En realitat, es tractava de quitrà o betum natural. Però arran d’aquest fet va haver-hi a Egipte un gran negoci de polvorització de mòmies... i tanta era la demanda que feien servir cossos mig descompostos i qui sap què. Però què fèiem nosaltres al principi de la pandèmia? Oi que miràvem cap a la ciència perquè ens donés una solució? No podíem saber què funcionaria o què no, oi? Doncs passava una cosa semblant amb la triaca.

S’arriben a fer uns cerimonials públics per elaborar-la, i a la novel·la vostè en descriu un que té lloc a Barcelona... i que no és ficció!

És brutal, tot el poble hi estava convocat. Amb el bisbe, els apotecaris més importants, els membres del Consell de Cent... I a més, hi havia un control de qualitat.

Hi ha un dels personatges que intenten fer negoci amb la creació de la triaca. La novel·la també parla de la variabilitat humana. Hi ha persones que tenen un codi ètic i moral, que treballen pel bé de tots i braç a braç amb la gent, i els que prioritzen l’enriquiment personal.

I no hem parlat encara del personatge femení que situa com a central en la novel·la, la Beatriu. Una noia que té un destí marcat però que lluitarà per canviar-lo. En el seu cas, hi ha una alquímia transformadora. Ella ja té un guió de vida que ha heredat de la seva mare, que era una guaridora important. Va sentir que l’havia deixada de banda, a ella i la seva germana, per dedicar-se a això. I ho rebutja. Passa molt sovint: rebutgem el guió de vida fins que no som capaços de traspassar-lo i escollir-lo per nosaltres mateixos. Ella vol anar a la recerca de la seva aventura personal: els alquímics deien que l’or era al fons i que s'havien d'anar traient capes de plom per trobar-ho. Doncs és el que fa ella. La Beatriu, per poder arribar a la llum, ha d'anar-se despullant de pors, acceptar l'amor.. i fugir 

No volia “restar a mercè de cap home ni dona que pensés i decidís per ella”. No volia “cap espòs, ni al cel ni a la terra”. La Beatriu no és el prototip d’una dona del segle XV.

En aquella època, ja ho sabem tots, les dones tenien dues solucions. O casar-se amb aquell a qui l’havien destinada o entrar en un convent . Sovint això volia dir gaudir d’una certa llibertat i la possibilitat d’aprendre... i la Beatriu comença per aquí però diu que això tampoc. Ha de sortir-ne per poder veure-hi clar.

En diversos moments de la conversa, hi surt la vinculació entre salut del cos i de l’ànima. És a dir, física i emocional, en termes actuals. Ara ho tenim molt clar. Sabem que quan ens estressem emmalaltim, perquè ens baixen les defenses. Però en aquell moment no s’establia aquesta relació. Només ho feien aquells que s’aturaven a buscar connexions. Si estàs bé anímicament, vius d’una altra manera els trasbalsos que et porta la vida. Cos i ànima van plegats sempre, no pots estar feliç si vius trasbalsat.

La guerra és un trasbals, també ben actual. Un castell inexpugnable no els protegeix.

Al final, és un traïció. El poble de Llívia resisteix catorze mesos al castell fins que cau davant dels francesos del rei Lluís XI. Allà a dalt fan poble: nosaltres ho hem viscut! No coneixíem els veïns durant anys i en una situació extrema els hem conegut. Doncs a Llívia tot el poble ha de marxar cap a dalt del castell i protegir-se. El ferrer amb el pastor, les veïnes que no es parlaven han de carregar juntes les fletxes dels arquers... tot aquest poble es reconeix i lluita però és traït. Un dels moments bonics de la novel·la penso que és el final...

 No ens faci un espòiler!

El que importa és que us hi acosteu com a lectors i vegeu com està escrit. Però és molt simbòlic: amb les pedres del castell derruït, fan la primera farmàcia, en posen els fonaments. En aquell moment quedar-se sense castell és una desgràcia, però d’alguna manera ho sublimen. Un missatge d’esperança: continuar buscant per guarir les ferides del cos i de l’ànima. Us tornareu a trobar la Beatriu al final.

Té una part d’intriga, una de novel·la històrica, una de més íntima... hi ha diferents relats en un de sol.

La Beatriu hi té part, en tots aquests trasbalsos. La Beatriu ha passat per la pobresa, s’ha sentit responsable d’una nena, ha vist el patiment de prop a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, s’ha lliurat a l’amor... i tot això li acaba permetent ser qui és a Llívia. Havia de fer tot aquest recorregut abans.

La novel·la no la va començar amb la pandèmia, però sí que la va ajudar a acabar-la. Quan es va declarar la pandèmia me’n quedava aproximadament un terç per escriure. Però jo soc de les que es fan un esquema. El faig després d’estudiar molt el tema. Penso que una novel·la és una arquitectura, has de mirar de no anar obrint finestres en parets mestres perquè si no et pot caure la casa a sobre. Jo em documento i ho preparo molt, per poder escriure després des de l’estómac. És clau el to de la novel·la, i aquest potser sí que ve influenciat –a la tercera part– per tot el patiment que vam viure en la pandèmia. N’estic convençuda, però això passa en totes les històries ja que no pots ser asèptic respecte al que passa al teu voltant i sobretot quan hi ha molt patiment arreu del món.