ENTREVISTA
Manuel Campo Vidal: “Malgrat la crisi, es consumeix més informació ara que fa uns anys”
És el pare del primer debat polític televisat de la història d’Espanya entre Felipe González i José María Aznar. És un dels comunicadors amb més prestigi i afirma que el periodisme no està passant un bon moment. Nascut a Camporrells, aquest periodista, enginyer tècnic industrial i sociòleg va treballar a la revista Triunfo i a Tele-Express en ple franquisme per desembarcar a la televisió pública i privada passant abans per la direcció d’Hora-25 a la SER. Ha estat president de l’Acadèmia de la Televisió i en l’actualitat està al capdavant de l’escola Next International Business School, on dirigeix un màster de comunicació i és director de l’Instituto de Comunicación Empresarial a més de ser col·laborador de SEGRE. El documental Manuel Campo Vidal, pasión por la comunicación, medio siglo de periodismo és un relat veraç, commovedor i sobretot honest sobre la seua trajectòria.
Manuel Manuel Campo Vidal ha treballat i assumit responsabilitats en premsa, ràdio i televisió. És un dels comunicadors més reconeguts del país i després de cinquanta anys de professió continua treballant i impartint xerrades arreu del món sobre comunicació i periodisme.
Quin és el mitjà en el qual s’ha sentit més còmode per treballar?
A mi, sincerament, la comunicació m’apassiona i la veritat és que m’és igual el mitjà. He treballat en premsa, en revistes, he fet ràdio i molta televisió i en qualsevol d’aquests mitjans m’he sentit bé.
En aquests 50 anys el periodisme ha canviat molt, especialment amb la irrupció d’internet. Creu que els mitjans tradicionals com la premsa escrita o la ràdio acabaran desapareixent?
Preveure aquestes desaparicions ja és un clàssic. Jo crec que no desapareixeran. Sempre passa el mateix quan apareix un mitjà nou, es fan funerals per l’anterior. Quan va aparèixer la ràdio el 1924, Ràdio Barcelona EAJ1, es va dir que la premsa deixaria d’existir... i aquí estem fent una entrevista per a un diari. Estem parlant tu i jo per a un mitjà que, en teoria, hauria d’haver desaparegut segons les prediccions que es van fer quan va aparèixer la ràdio i aquí estem un segle després de la popularització de la ràdio. I és més, quan apareix la televisió passa el mateix.
Ah! Si fins i tot es fa una cançó.
Exacte. Video Killed the Radio Star. Doncs mira, la ràdio aquí està i continua sent molt i molt important. I recordem que quan va sortir internet es va dir que era el funeral de la televisió i avui en dia estem veient que moltíssims dels vídeos que pots trobar a Youtube o a les xarxes són, al cap i a la fi, fragments de minuts de televisió. Uns mitjans en realimenten d’altres quant a continguts. El que sí que és del tot cert és que la ciutadania dedica molt més temps a consumir informació que no pas fa uns anys.
La ciutadania consumeix més informació però les xarxes s’han omplert i estan sent grans propagadors de fake news.
A les xarxes hi ha de tot. Des del punt de vista d’un comunicador o d’un periodista, Twitter pot ser una eina molt bona i útil, però està plagada de fake news i d’una manera o d’una altra això ha afectat la credibilitat de la professió periodística.
Ara bé, hem de tenir molt en compte que de notícies falses n’hi ha hagut sempre, s’han publicat, s’han radiat i s’han emès per la televisió. El que passa és que avui en dia han aparegut un seguit d’elements tecnològics, com per exemple els bots, que realment són un risc per a l’opinió pública, per la gran confusió que poden arribar a generar.
Però, alhora, també crec que tot plegat és una gran oportunitat per al periodisme de referència, perquè si jo llegeixo una barbaritat en una xarxa social vaig a veure si SEGRE ho dona, per exemple, perquè jo em fio de la capçalera del diari i dels periodistes que hi treballen, perquè ells signen les informacions i s’estan jugant el seu prestigi i la seva credibilitat. I també hi ha un altre punt molt important que haurem de fer entendre a la ciutadania i és que la informació de qualitat s’ha de pagar, i no convé que la pagui la publicitat institucional, perquè aleshores s’és menys lliure.
Vostè es va convertir en un dels protagonistes de la Transició al moderar el primer debat polític televisat entre Felipe González i José María Aznar. Quin va ser el pitjor moment, la preparació del debat o el desenvolupament?
Jo crec que les negociacions d’un debat acostumen a ser bastant més dures que el debat en si mateix. Ara bé, en aquest cas quan es va començar el debat la negociació no estava tancada del tot i vam iniciar l’emissió, aquell 24 de març del 1993, sense saber qui tancaria el debat. Però jo ja havia pres la decisió i les dues parts ho sabien. El més important d’aquell fet va ser que la ciutadania va ser la que va guanyar, perquè va guanyar un dret, malgrat que després i durant quinze anys Aznar va imposar que no hi hagués debats electorals.
Vam haver d’esperar fins al 2008 per tornar a tenir un debat entre dos candidats a la presidència del govern, el que va organitzar l’Acadèmia de la Televisió entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.
Havien passat quinze anys. Què havia canviat?
Aquella negociació va ser duríssima, però no amb els partits sinó amb les televisions que volien l’exclusiva per l’emissió del debat. Llavors va ser quan l’Acadèmia de la Televisió va proposar emetre un senyal i que les televisions que ho volguessin s’hi afegissin.
Està passant un bon moment la professió de periodista, o no?
Jo crec que la professió de periodista està passant un mal moment, perquè la crisi del 2008 va deixar les empreses d’informació tocades i amb moltes dificultats. Ha costat molt recuperar-se.
La crisi del 2008 va provocar un atrinxerament d’alguns mitjans dels quals calia esperar una mica més de distància envers el poder, tant de solvència com de credibilitat. Aquest fet ha conduït que hi hagi periodistes que han seguit aquest atrinxerament.
Algun exemple?
Claríssim, les tertúlies de televisió. Hi ha periodistes que abans que parlin tu ja saps què diran, perquè pràcticament ja s’han convertit en professionals d’anar contra un partit o un altre. Tot això provoca una situació malaltissa del periodisme, perquè el capital d’un periodista és la seva credibilitat i això val també per als mitjans de comunicació.
I l’honradesa..
Fonamental. Perquè tothom té les seves tendències. Per tant l’honradesa en la professió d’un periodista és imprescindible.
Vostè és de la Franja, de Camporrells, i la coneix molt bé. Ha viscut a Barcelona i ara des de fa uns anys viu a Madrid. Què es diu del procés a Madrid?
Del procés pràcticament ni se’n parla. Crec que la gent té unes altres preocupacions. Jo sento parlar de la crisi, sento parlar de la inflació, de la guerra i la preocupació no és precisament pel procés, i et diré més, on sento parlar molt menys del procés és a Barcelona. Penso que hi ha hagut una mena d’esgotament.
Vostè coneix molt bé Catalunya i Aragó, dues comunitats amb estretes relacions mil·lenàries. En aquests moments sembla que aquestes relacions estan molt tocades.
Crec que hem de distingir clarament entre les relacions dels polítics i les de la gent.
Jo vaig amb moltíssima freqüència a Lleida, a Camporrells i a Saragossa i no veig aquesta relació tan tensa com de vegades es desprenen de certes declaracions d’alguns polítics. Recentment vaig estar a Saragossa amb gent que entén del món olímpic i tampoc estaven gaire d’acord amb la posició del president Lambán, cosa que no vol dir que estiguessin a favor de la posició de Barcelona. Jo em moc molt per les dues comunitats i no he notat aquestes tensions que ens volen fer creure alguns polítics i alguns mitjans.
Quin consell donaria als joves que li diuen que volen ser periodistes?
En primer lloc, que no s’han de deixar enlluernar pels telediaris, etc., perquè tothom es pensa que acabarà presentant un informatiu nacional. Segon, el tema de l’ocupabilitat. Cada any surten 2.500 graduats en les diferents especialitats de comunicació i es perden uns 2.000 llocs de treball, per tant, al tanto! En canvi, falten joves amb Formació Professional, que entenguin d’intel·ligència artificial... I tercer, que procurin estudiar alguna cosa més que periodisme
Quina música li agrada escoltar?
Sempre m’ha agradat molt el folk americà. També cantautors com Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel, Ana Belén, etc.
Quin és el darrer llibre que ha llegit?
Acabo de rellegir El hijo del Doctor, d’Ildefonso García Serena, que és de Barbastre. La trama de la novel·la és interessantíssima. Arranca a Terol, segueix pel Pirineu... La recomano.