Arnau París, guanyador de 'MasterChef 9': “No vull fer plans, és millor aprendre a adaptar-se a les coses que vinguin”

Xerraire, simpàtic, lluitador, sap posar-se l’interlocutor a la butxaca. Es nota que abans de guanyar ‘MasterChef 9’ va ser comercial.L’Arnau París té un munt de projectes, però un dels que li fan més il·lusió és el restaurant que ha obert a Boada a la masia familiar, a la vall de Meià, on s’ha proposat, amb el restaurador Sergi de Meià, que tothom que hi vagi visqui una experiència gastronòmica difícil d’oblidar. A més d’haver fitxat com a tercer cuiner al ‘Cuines’ de TV3, explica que porta un any ple d’emocions i que no li agrada planificar perquè creu que és millor aprendre a adaptar-se al que vingui.

Va entrar a MasterChef 9 com a comercial d’aixetes. Va estar set dels nou programes a les proves d’eliminació i finalment el va guanyar. Ara, després de fer un màster gastronòmic al Basque Culinary a Donostia, reconeix que no té plans de futur perquè vol ser sobretot el cap del seu present.

Vostè va guanyar ‘MasterChef 9’ amb tres plats basats en la cuina tradicional. Com li ha canviat la vida?

Aquesta pregunta fa un any que me la faig [rialles]. I ara què? És veritat que guanyes el programa i hi ha un seguit de premis que et permeten replantejar-te la vida. A mi sempre m’ha agradat la gastronomia i cuinar. He estat un friqui de fer cursos, d’investigar i provar i sempre em deia: “El dia que em cansi de tot, he de provar de posar-me a la cuina.”

I guanya ‘MasterChef’.

I guanyo MasterChef i tinc l’opció de canviar la meva vida. Un dels premis és un màster de sis mesos a Donosti al Basque Culinary. En aquell moment, has de decidir què fas. Un màster d’aquesta mena no el pots fer a mitges. No pot ser dir: al matí estic a Donosti estudiant cuina i a la tarda em poso a vendre aixetes. Impossible! Vaig fer l’aposta. Ho vaig aparcar tot i m’hi vaig llençar de cap. Fer el màster ha suposat fer una parada en el que era la meva vida fins ara i dedicar-me a la gastronomia. Pel camí vas coneixent molta gent, nous projectes i iniciatives i et vas enganxant a nivell professional a aquest món de la cuina.

Com han anat aquests sis mesos al Basque Culinary?

Ha estat mig any de deu, d’excel·lent. Imagina’t el que és poder-te dedicar durant sis mesos al hobby de la teva vida! És al·lucinant. És bestial!

Què l’ha sorprès més d’aquest centre culinari tan prestigiós?

No puc parlar de receptes perquè al Basque Culinary no aprens receptes. Jo no he sortit d’allí amb un gran llibre de receptes. El que fan allí és obrir-te la ment.

Com?

Li’n posaré un exemple. Hi va haver un dia en què ens van dir: “Nois, avui toca parrilla.” I jo vaig pensar: “A veure què m’ensenyaran! Porto tota la vida fent corder a la brasa, llonganissa, etc.” Doncs el primer plat que vam fer a la brasa va ser una truita de patates.

Una truita de patates a la brasa?

Doncs sí. I tot directe a la brasa. Aleshores vaig pensar: això és una altra història. Si fem una truita de patates a la brasa, per què no podem fer un ou poché o una esferificació? El professor ens va dir: “Mireu, jo he arribat fins aquí, ara a veure fins on podeu arribar vosaltres…” Ho vaig tenir clar. Han trencat les regles del joc i en totes les matèries que fas passa el mateix. El que fan al Basque Culinary és trencar els límits. Si tu tens un camp infinit per córrer, tan sols depèn de tu fer-ho.

Quina temàtica li ha agradat més?

El que més m’ha agradat ha estat tot el que envolta les curacions amb sal i amb fumats perquè són un tipus de tècniques molt ancestrals. És la cuina que es feia per conservar el pernil, els aliments, etc. Tota aquesta tècnica culinària ancestral té cabuda a l’alta cuina i això és fantàstic!

Ara, juntament amb el restaurador Sergi de Meià, ha obert un establiment a Boada, a la Vall de Meià, una mica allunyat de tot, no?

La meva família paterna és de Boada. El meu pare hi va néixer. Jo des de molt petit hi he passat temporades. Boada és un poble on avui dia només hi viu el meu pare. Imagina’t el que pot ser per a un nen anar a un poble on no hi ha ningú! Pot ser una mica pesadet. Què feia jo? Doncs me m’anava amb l’àvia a l’hort, fèiem la matança del porc, si s’havia de desbrossar una riba ho fèiem.

El que per als grans era una forma de viure per a mi era tot un joc en què vas aprenent coses i tot plegat et va calant i veus que t’agrada. A Boada la família fa vi, doncs jo vaig començar a fer cervesa.

Després em vaig embolicar a fer conserves com les feia l’àvia i a poc a poc vas entrant a la roda i arriba un moment que dius: per què no anem un pas més enllà i oferim una oferta gastronòmica? I amb el restaurador Sergi de Meià vam emprendre aquesta aventura al poble de Boada. Jo necessitava l’experiència del Sergi, que coneix molt bé el territori.

Al Molí de la Vansa, nom del restaurant, què hi podem trobar o degustar?

Per començar, els àpats els fem a l’aire lliure, per tant tota la temporada d’hivern està descartada. Fem estiu, l’època més fàcil, i ens funciona molt bé. Només obrim els caps de setmana, que és quan muntem dinars o sopars. El més interessant d’aquesta experiència és que la gent arriba al Molí de la Vansa, s’asseu i no sap què menjarà, perquè el menú el decidim nosaltres.

I al menú què hi trobem?

El nostre menú està basat en el producte que tenim al voltant, per exemple els conills de Baldomar, els formatges de la Clua, etc. Intentem posar en valor els productes de la vall de Meià.

La reina és, doncs, la cuina tradicional?

Sí, al final nosaltres creiem que el fonament és la cuina de l’àvia. És aquell guisat, el xup-xup.

Però, és clar, en la nostra oferta hi ha aquell toc de modernitat sense perdre l’essència. Per exemple, el conill el fem com el feia l’àvia, però després el desossem, muntem un timbal, acompanyem amb remolatxa, fem un gel amb menta.

Vostè ofereix diversos serveis, entre els quals un que es diu El Xef a Casa.

Em considero un bon comunicador i m’agrada barrejar-ho amb la cuina, i per tant m’agrada fer experiències gastronòmiques amb la gent. Si tu vols, et munto un restaurant a casa. Tu em dius “tinc un sopar per a deu persones” i jo vinc, pactem el menú i et munto la sala.

Vinc amb un cambrer, un sommelier i et cuino per als convidats. Un servei de restaurant però a casa.

I l’experiència Cuina amb l’Arnau què és?

Cuinar en conjunt, és molt divertit. És com si tinguessis una prova de MasterChef a casa. A l’última que vaig fer ens ho vam passar molt bé. Va ser per celebrar un aniversari. Vaig aparèixer a les sis de tarda a una casa i a l’homenatjat el poso a cuinar amb mi. El vaig fer cuinar tota la tarda. I mentre cuinava anava servint els convidats. Jo el posava en situacions semblants a les de MasterChef: això no està bé, els has de convèncer, cuida la presentació, etc.

També fa team building.

Team building és el mateix però portat a empreses. Transformar una oficina en un restaurant o bé empreses que han portat els treballadors al restaurant i quan arriben es troben un muntatge semblant al de MasterChef, amb dos equips, i es posen a cuinar.

Tinc la sensació que va tot el dia d’aquí cap allà. Però, realment, on viu?

Bona pregunta. Fa un any que no ho sé! [rialles]. Ha arribat un moment en el qual casa ho associo a la ciutat on he crescut, Barcelona, perquè és l’únic lloc que no s’ha mogut en aquests darrers anys. És així perquè ara vinc de sis mesos de Donosti i soc a Berga, als casals del Rovira, després hi ha el programa Cuines de TV3 i és clar, el restaurant de Boada.

Ja veig que no para

Jo em moc molt, He viscut en molts llocs i m’adapto al que hi ha. Ara tinc 34 anys acabats de fer.

El meu futur no sé on és. Al final, si hi penso veig que m’he passat molts anys fent plans a llarg termini i després a l’entrar a MasterChef tot ha canviat. No era als meus plans entrar a MasterChef! Hi ha una frase que m’agrada molt: en comptes de planificar tant, més val aprendre a adaptar-se. Vull ser l’amo del meu present, més que del meu futur, que no sé on és.

Quan es pot relaxar, quina música li agrada escoltar?

Molt variada. Bomba Estéreo, Vetusta Morla, Els Amics de les Arts, Zoo.

Li agrada llegir?

Molt! El que passa és que no tinc prou temps. M’agrada molt la novel·la històrica i que hi hagi més història que no pas novel·la. Ara mateix estic amb No diguis res, de Patrick Radden, sobre tot el conflicte d’Irlanda del Nord.