Cristina Cervera: “La malaltia ha fet sortir una Cristina més empàtica, creativa i emocional”

Escriure el llibre Jo i la SHUa ha suposat per a la Cristina Cervera una eina rehabilitadora i a la vegada sanadora. Aquesta advocada de 41 anys va estar 22 dies en coma l’any 2016, poc després de tenir la seua filla Cloe a qui dedica el llibre i a la qual va explicant tot el que li va passar així com el llarg temps de rehabilitació que ha necessitat per tal de vèncer el que ella anomena el mal, del qual diu que “ja ens coneixem, sempre hi és present però l’he desafiat. He après d’ell i n’he sortit enfortida i sàvia”.

La Cristina arriba a l’entrevista vital, contenta, il·lusionada i corrent. És xerraire i té una rialla i una mirada que enamoren. Des que va publicar el llibre Jo i la SHUa, no ha parat de fer entrevistes per la premsa, ràdio i televisió. Ella és la primera a mostrar-se sorpresa de l’acolliment del seu relat.

Porta unes setmanes des que va sortir Jo i la SHUa que no ha parat.

Ha estat increïble. Encara no soc ben bé conscient de l’enrenou que he muntat amb el meu relat: entrevistes per tot arreu, presentacions, etc. Però he de dir que està sent una experiència increïble per a mi. Tot ha anat molt ràpid, però estic molt contenta, perquè estic coneixent gent nova i establint noves relacions.

Jo i la SHUa, de fet, és un dietari que vostè comença a escriure perquè la seva filla Cloe sàpiga realment tot el que ha passat amb aquesta malaltia rara de la SHUa amb només dos casos per cada milió de persones.

Efectivament, aquest llibre, en teoria, havia de ser un dietari per a la meva filla Cloe. Un dietari particular i fet a mà, encara tinc totes les llibretes. En aquest dietari intentava explicar a la Cloe tot el que m’ha passat, el que ens ha passat, des de l’any 2016, quan se’m desencadena la malaltia després de tenir-la a ella, que va néixer setmesona.

Vostè va passar 22 dies en coma a causa de la SHUa i quan va tornar no recordava les paraules, no podia ni dir les vocals en ordre, no entenia res del que llegia, no podia pronunciar una frase sencera i molt menys escriure.

La malaltia em va portar a aquesta situació. Ni tan sols podia caminar sola. Però soc molt tossuda i em vaig prometre que havia de sortir d’aquella situació, malgrat les lesions, per la meva filla i per mi mateixa.

Al llibre vostè explica situacions realment commovedores i també dramàtiques. Té un record especial per alguna?

Sí, el dia que em van deixar abraçar la Cloe, la meva filla, després de sortir del coma. Una de les infermeres que em cuidaven a l’UCI, la Mercedes, a qui estaré eternament agraïda, ho va preparar tot perquè ni que fos per uns minuts pogués tenir en braços la Cloe. No ho oblidaré mai.

El llibre està escrit en primera persona i sempre dirigint-se a la Cloe.

Sí, perquè jo, de fet, el que faig en tot el llibre és parlar amb la meva filla i de tot plegat en faig partícip el lector. Jo volia fer-li un regal a la Cloe i volia que ella sabés per tot el que havíem passat per si de cas més tard jo ja no hi fos. Quan vaig començar no sabia pas com acabaria tot plegat...

I què va fer quan va sortir de l’hospital?

Quan vaig sortir de l’hospital només podia posar-me dempeus, però tenia clar que havia d’intentar tornar a integrar-me a nivell social i familiar. Em van atendre professionals increïbles a l’Arnau, al Santa Maria, però va arribar un moment que havia d’intentar avançar per mi mateixa, i llavors va ser quan vaig començar a tancar-me al despatx del pare a la nit, quan tothom dormia, i em vaig posar a treballar l’escriptura per reforçar les pautes de la logopeda... Era molt complicat!

Al llibre explica que va seguir una pauta rigorosa cada nit.

Jo agafava el diari SEGRE, i me n’anava sempre cap a la secció de tribunals i successos. Els casos truculents feien que el meu cervell es posés realment en marxa [rialles]. Llavors agafava la notícia a trossets i mirava on eren les vocals, a, e, i, o, u, no anava a fer una sopa de lletres, sinó que havia de treballar el bàsic. Mirava les vocals, després les consonants i llavors lligava la paraula, i d’aquesta manera anava treballant els vocables.

Lletra per lletra i paraula per paraula.

Exacte. Copiava la paraula, després la frase, de la frase passava al text de la notícia. Eren els meus deures diaris. I així el meu cap anava fent connexions a poc a poc. Era molt entretingut. De vegades sí que pillava el que hi posava a la notícia però no ho acabava d’entendre. Alguna cosa em sonava del que llegia, però realment no entenia què estava llegint!

I quan va sorgir la idea del dietari per a la Cloe?

Un dia vaig decidir jugar-me-la. Vaig agafar un paper en blanc i vaig pensar per què no escric el que faig cada dia? I encara que feia moltes faltes i les frases eren molt rares així ho vaig fer. Quasi es va convertir com una mena d’obsessió: el fet d’explicar cada dia el que feia, perquè de vegades tenia por d’oblidar-me de tot, tenia por per la Cloe.

I de dietari personal a llibre.

Doncs sí. No va ser fàcil. Tot el que anava escrivint ho vaig donar a la logopeda perquè em donés la seva opinió. I ella va ser molt sincera i em va dir que entenia el que explicava però que hi havia moltes errades, que havia de continuar treballant. Tenia un munt de papers i vaig decidir, primer de tot, posar ordre. Vaig comprar-me una llibreta ben xula i vaig anar passant a aquesta llibreta tot allò que havia anat escrivint gairebé com un repte personal.

Moltes hores de fer i refer la feina que s’havia imposat.

Moltes hores i moltes nits. Els meus pares deien: “Però què fa la nena fins tant tard?” Doncs posava ordre al dietari per a la Cloe. Jo tinc una pega i és que de vegades soc massa exigent, però això m’ha ajudat en tot el procés de recuperació, perquè em negava a quedar-me en un nivell baix. Sabia que el meu cervell podia donar per a més. Realment ha estat una carrera de sis anys, el llibre no surt de la nit al dia.

La veig contenta.

Jo ara soc feliç perquè almenys tinc una autonomia com a persona i sé que encara puc progressar més. Però també soc molt conscient que tot plegat és una carrera de fons. Mai es para. Tinc encara unes certes limitacions i molts controls mèdics, però al final no són limitacions, són progressions, i cada limitació és encara un repte. Ara per ara estic centrada en el llibre perquè crec que puc ajudar moltes persones a fer l’esforç per aconseguir sortir d’un forat similar al que jo em vaig trobar.

El llibre està tenint molt bona acceptació. N’hi haurà un altre?

Potser sí [rialles], però, la veritat és que si hi hagués un altre relat de la Cristina Cervera m’agradaria que fos creatiu, no basat en la realitat com és el de la SHUa. De fet m’he adonat que la malaltia m’ha fet més creativa del que era. Jo era molt tècnica, soc advocada. Ara està sortint la Cristina més creativa.

La malaltia l’ha canviat, doncs?

Quan em pregunten això em fa molta gràcia. A veure, la Cristina advocada no se n’ha anat però sí que ha sortit una altra Cristina més artística, bohèmia, digues-li com vulguis. Ja no soc tan rígida, tinc menys prejudicis i molta més empatia emocional, em veig més creativa. Ara no m’agrada la rigidesa, m’agrada la flexibilitat amb tot, per tant no em tanco a res.