Àlex Oró: “El llibre no és només una biografia de Los Negativos, sinó el retrat d'una generació”

Àlex Oró es defineix com un autor ‘outsider’, ja que, assegura, només escriu de temes que realment li interessen i sense pensar en les vendes. Compagina la seua tasca com a periodista de TV3 amb col·laboracions amb revistes especialitzades i sessions de punxadiscos. Amant de la música i fan incondicional de la banda barcelonina de rock-pop Los Negativos, va decidir fer-los un homenatge (tant a la música com al grup) amb el llibre ‘Los Negativos ¡Bony es Dios!’.

Amb la precisió d’un cirurgià, Àlex Oró explica la història de Los Negativos servint-se d’entrevistes amb membres de la banda i el seu entorn, així com d’un bon grapat de fonts, com hemeroteca, arxiu televisiu, fanzins de l’època, un dietari... Qui s’hi aventuri no coneixerà solament Los Negativos, sinó tota una generació i trajectòria musical.

Quina és la seua relació amb el moviment mod?

Jo era, soc i seré mod. Juntament amb uns amics que ens agradava la cultura dels anys 60 vam fer una petita associació, The Pop Art Club.

Aquesta cultura ens va arribar a través de pel·lícules com Quadrophenia i grups com The Beatles, The Who o els Rolling Stones, tot i que també ens interessava la pintura i la literatura, ja que també teníem referents com Andy Warhol, Liechtenstein.

Los Negativos els van apropar a aquest moviment cultural?

I tant! Recordo perfectament el concert a l’antiga sala Sí o No, a la vora d’on ara hi ha el Ferreruela. En aquell moment Los Negativos resumien tot el que nosaltres volíem ser. La influència va ser total. Vestien com als anys 60 i les seues cançons eren una barreja d’estils.

En aquella època els grups de música es descobrien pel boca-orella o a la ràdio, i quan vaig escoltar Los Negativos per la ràdio al programa del Jesús Ordovás el cap em va fer un clic. Passen els anys i continuo molt vinculat amb el moviment mod.

Tot i que ens agradi la cultura dels anys 60, no vol dir que ens agradaria viure com llavors. Prefereixo mil vegades abans escriure amb un ordinador que amb una màquina d’escriure.

Què el va motivar a biografiar aquesta banda de Barcelona?

He publicat altres llibres, sempre vinculats amb aquesta cultura, i tenia ganes d’escriure una altra història. Vaig parlar amb un dels membres de Los Negativos, en Carlos Estrada, que va beneir la iniciativa, i a partir d’aquí tot és història.

Un dels detonants també va ser que un dels membres havia mort un any abans de començar a fer el llibre. Era la manera de retre-li un petit homenatge, a més de recuperar la història del grup, que feia poc havia tret un altre disc.

Escriure el llibre ha estat una aventura apassionant, però també una feinada, amb la pandèmia pel mig. És una història oral, explicada pels mateixos protagonistes, i m’ha portat gairebé cinc anys endreçar tots els testimonis.

Però tant el procés com la promoció posterior han estat una aventura apassionant. Vull destacar que aquest és un llibre escrit, pensat i publicat a Lleida, i sabem la sort que tenim que des d’aquí es puguin fer aquestes coses, que de vegades no valorem.

Del llibre es desprèn que The Pop Art Club va ser una associació molt activa a la ciutat de Lleida.

Considero que érem un grup d’activistes, i Los Negativos va fer que el nostre nivell d’activisme fos molt alt durant alguns anys.

Vam aconseguir que molta gent que no era d’aquell ambient s’ho passés bé amb aquella música. Organitzàvem festes, excursions amb vespes, concerts.

Vam tenir inclús un cert relleu generacional amb l’associació Go Lleida, que més entrats als 90 va aguantar aquesta flama. Amb el pas del temps la cosa ha anat decaient, tot i que jo com a DJ encara estic actiu, això sí, sempre amb vinil i música que es pugui mirar pel retrovisor.

Veu la música com a cultura o com a una eina per culturitzar-se?

És les dues coses. La música és una gran difusora d’idees, conceptes i històries, a més d’una gran prescriptora, amb tots els perills que pot suposar. Hi ha hagut cançons a la història que han tingut influències nefastes en el jovent de l’època. Al llibre hi ha un bon recull d’anècdotes que contribueixen a fer-se una idea de tota la moguda de l’època.

N’hi ha que no han acabat veient la llum?

A Los Negativos i el seu entorn els agradava molt aquesta part de la cultura dels anys 60 de fer happennings, és a dir, fer a més d’un concert, accions per donar color a tot plegat. Entre d’altres, explico la d’en Ringo Julián, quan durant un concert es va tirar un pot de pintura groga pensant-se que era acrílica i va resultar ser esmalt.

Així mateix, no hi ha hagut cap tipus de censura a l’hora de fer el llibre, ja que quan fas una biografia tu pots triar si dones més o menys importància a algunes històries. Alguns temes més personals els he deixat de banda, considerant que no aportaven a la història.

Los Negativos eren també una tribu urbana amb la seua pròpia cultura?

El llibre no és només la biografia d’un grup, sinó el retrat de tota una generació influenciada pels anys 60. Estic molt content de la quantitat de feedback que he rebut per part de gent que se sentia retratada a través de les coses que els passaven a Los Negativos i que ells havien viscut també.

Va arribar a formar part del seu club de fans o de l’anomenada La Secta Violeta?

No, però ara sí que formo part de La Secta Violeta, tot i que ja no està activa. La banda em considera una persona propera al seu cercle i a vegades col·laboro amb ells.

El nom del llibre és una aclucada d’ull als fans més autèntics.

Bony es Dios és un lema que es va inventar el mateix grup. A totes les entrevistes que se’ls ha fet els titulars sempre han estat els mateixos: Graduados en underground, Dandies entre basura.

Havia de buscar una altra cosa que els representés únicament a ells i que fos alhora una picada d’ull als fans de tota la vida. Potser per al públic generalista és difícil relacionar-ho.

La frase ve arran d’una publicitat de Bimbo on s’anunciaven els pastissets Bony. Es tracta de fer art a partir d’una cosa quotidiana, i els representa molt bé.

Percep les cançons de manera diferent ara que ha desgranat tota la seua història?

Les cançons de Los Negativos amaguen secrets. Al llibre analitzo totes les lletres de les seues cançons, i per fer-ho he hagut d’anar una mica més enllà i documentar-me. Per a mi era molt important que, a més de parlar d’ells, parlessin les cançons, ja que totes amaguen coses que ajuden també a construir el relat.

Amb quines dificultats s’ha trobat?

Hi ha col·laborat molta gent. Per fer les entrevistes a personatges com Loquillo, quan sabien que el motiu eren Los Negativos, es mostraven molt predisposats. La màgia d’internet em va permetre obtenir fotos i altres materials que no m’hauria imaginat mai. M’he servit d’hemeroteca, arxius televisius, testimonis orals, de fanzins i revistes. També vaig utilitzar agendes personals de Carlos Estrada.

Per altra banda, un dels protagonistes de la història era mort i havia de donar-li veu. És un grup amb molta consciència de conjunt. De fet, totes les cançons les firmen com a Los Negativos, tot i que les lletres les acostumen a fer el Carles i el Valentí.