Anna Ballbona: “Soc afortunada perquè hagin traduït al castellà dues de les meves novel·les”

Anna Ballbona (Montmeló, 1980) és una de les escriptores convidades de l’Estat espanyol a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi anirà amb la traducció a l’alemany de la seva primera novel·la, ‘Joyce i les gallines’, finalista del premi Anagrama el 2016. Va ser quatre anys després que va guanyar aquest premi amb la segona novel·la, ‘No soc aquí’. Abans havia publicat els poemaris ‘La mare que et renyava era un robot’ i ‘Conill de gàbia’, i fa poc s’ha estrenat en la no-ficció amb ‘Elles competeixen’.

El 2008, quan la periodista i escriptora Anna Ballbona va guanyar el seu primer premi literari, no es podia imaginar que un dia la convidarien a participar en la Fira del Llibre de Frankfurt i amb la seua primera novel·la, Joyce i les gallines, traduïda a l’alemany. Com les protagonistes del seu exitós Elles competeixen, ella també ha aconseguit passar moltes pantalles.

Estar convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del sector, és un somni?

Hi ha una curiositat pròpia i també periodística que et porta a pensar com deu ser una fira d’aquestes dimensions. Serà interessant viure-ho de prop, sempre sent plenament conscient que és una fira mastodòntica i que jo seré un granet de sorra.

La taula rodona en què participarà, al costat de Maria Sánchez i Jesús Carrasco, tractarà el tema de la natura.

Trobo interessant que m’hagin posat amb aquests dos autors que tenen una obra en què tracten la ruralitat de manera directa. En el meu cas sí que hi ha una certa ruralitat que travessa les dues novel·les que he fet.

Hi ha una mirada i una llengua heretades de les històries i de la manera d’explicar-les de la meva àvia Amàlia i de la meva mare. M’obren un món. El pes de la ruralitat en les meves obres és menys obvi, no és un món rural idíl·lic, de foto fixa o de teló de fons; és un lloc sacsejat, canviant, una mica desencaixat.

Sempre és un paisatge molt íntim i viscut...

Sí, i em fa molta gràcia que aquest paisatge tan íntim viatgi a Alemanya. Penso que és com màgic. És un paisatge que he caminat, transitat amb autobús, amb cotxes d’altri o amb tren, i per molts cantons, ja sigui quan feia les primeres sortides com a corresponsal de Montmeló a Montornès, fins a les anades a Granollers o a Barcelona, de dia o de nit.

Crec que bec d’aquests paisatges. Ha estat interessant la manera de jugar amb ells i transformar-los en literatura.

També acaba de sortir publicada en alemany la seva primera novel·la Joyce i les gallines.

El gener del 2020 em van trucar des d’Anagrama per dir-m’ho. Té un punt singular que gairebé quatre anys després que es publiqués la novel·la cridi l’atenció d’una editorial i decideixi traduir-la. Això demostra que la curiositat funciona i que encara mou el món.

I a més, traduïda a una llengua com l’alemanya.

D’entrada serveix com a targeta de presentació a Alemanya, tinc curiositat per veure quin recorregut pot tenir. En tot cas, em faria la mateixa il·lusió si es traduís al txec o el suahili perquè és increïble. Les traduccions no són una cosa fàcil.

L’ha feta Kirsten Bradt, traductora d’autors com Pla, Cabré o el seu admirat Xammar.

Sí, em fa molta il·lusió. Xammar té un estil i un model literari de llengua que no és fàcil traduir. Ara al setembre, abans de Frankfurt, he coincidit amb ella en el tancament d’una trobada de traductors alemanys i catalans organitzada per l’Institut Ramon Llull.

Aquesta traducció també ha coincidit amb la de l’última novel·la, No soc aquí, al grec.

Una cosa pot portar a l’altra. Suposo que tot hi ajuda, que tota pedra fa paret.

Un dels sentits de la literatura és arribar com més lluny millor?

Em sento afortunada, perquè no és habitual que una autora en català tingui les dues novel·les que ha fet fins ara traduïdes al castellà. Això fa que també t’acabi entrevistant algú de Mèxic. És curiós.

Tot permet un cert encavalcament de possibilitats d’arribar a més gent. T’ho agafes com que és una sort, un privilegi. Mai saps com anirà i depèn de mil factors al marge de tu i del que has escrit. Quan has acabat un llibre, el que ve després, com circula, ja no ho controles.

T’has de posar al cap que fas la feina perquè el llibre surti com tu vols, i tot el que vingui després, benvingut sigui.

Suposo que també està contenta per la segona edició d’Elles competeixen. Diria que l’èxit s’emmarca en aquest boom que es viu darrerament de l’esport femení?

El llibre el començo quan l’Alexia Putellas encara no existeix. Segurament hi conflueixen moltes coses, algunes de no tan evidents com aquest boom de l’esport femení, o més ben dit, del futbol femení. Segurament hi ha altres punts més soterrats que fan més efecte però que no tenen tant nom.

Crec que darrere del fet que s’ompli el Camp Nou amb el Barça, amb un públic molt familiar, demostra un cert empoderament, un agafar les regnes en l’esport per part de l’afició de les dones, noies, nenes. També crec que són importants tots els corrents feministes amb els seus diferents nivells de radicalitat o consciència.

I al costat d’aquests diferents nivells de consciència hi ha moltes experiències que poc o molt comencen a circular, com la d’un equip de futbol sala femení de Barcelona que reclamava un pavelló per entrenar en condicions i que al final el van aconseguir. Podem parlar de petits canvis que s’estan donant també en altres esports que no són el futbol.

Sempre reitero i reivindico que la realitat de l’esport femení és bàsicament de poliesportiu. I ho diu algú a qui li encanta el futbol i el Barça.

Hi ha moltes històries d’altres esports amb molt de recorregut en què picar pedra també ha acabat enderrocant murs que semblaven insalvables.

Hi ha paral·lelismes amb l’escriptura?

Al darrere d’una novel·la hi ha molts dubtes i confusions. Treballes en solitud sense esperar res, ni un retorn especial. En el cas d’aquestes esportistes, molt abans de treure el cap, de destacar i de sortir en un titular en una ocasió puntual, han passat moments de tota mena i han fet molts sacrificis.

A vegades venen de coses més menudes i il·luminar-les també em sembla molt interessant. Com a societat hem d’entendre que no són èxits que surten del no-res, s’han covat a partir de molts esforços.

Al llibre deixa clar aquest paral·lelisme entre el fet de ser escriptor avui a Catalunya amb la perseverança d’aquestes esportistes. És tan dur dedicar-se a escriure?

No ho dic tant per duresa, perquè no soc de queixar-me. Ho deia més per la idea que escriure en català, tal com passa en altres literatures amb un mercat lector i editorial més reduït per nombre de població, no és fàcil.

Saps que en general l’escriptura és una tasca solitària, fas una cosa que ningú t’ha demanat i que ningú espera. I que, a més, com que et dius Ballbona, amb dues b alta, i no ets família ni de l’advocat, ni del metge ni de l’escriptor, sinó que vens d’una família de pagès, ets conscient que no tens un cognom que et serveixi de targeta de presentació.

I quan escrivia el llibre m’adonava que això també passava en l’esport femení: el fet d’imaginar-te una cosa que ningú espera, que només passa al teu cap. I això es força al·lucinant.

Però a vegades també pot arribar un premi, com l’Anagrama.

Sí, sí, ja dic jo que no em queixo. I també part de les esportistes que he entrevistat han tingut un moment d’esclat.

Ho deia pensant que la major part del temps estàs ocupada amb altres coses. Suposo que si abans d’haver fet la primera novel·la m’haguessin preguntat “què et semblaria si publiquessis amb Anagrama i guanyessis un premi Anagrama”, hauria dit que estaven xalats i que això no em passaria mai.

Vull dir amb això que realment no m’ho esperava i que tot el que ha vingut després ha estat una sorpresa. No dic això per falsa modèstia, és que és veritat.

Per tant, el 2008 quan va guanyar el Premi Amadeu Oller amb La mare que et renyava era un robot encara menys s’imaginava arribar on és ara

No, no. El que passa és que saps el que t’interessa, el que t’agrada i el que tens ganes de fer. I potser des d’aquell llunyà 2008 fins ara t’has anat encarant vitalment cap on volies per guanyar temps per llegir i escriure.

Perquè això costa, de vegades. És interessant que l’experiència vital et pugui portar a nous llocs. Quan vaig fer la primera novel·la i la vaig publicar, una de les coses que vaig pensar va ser que tots els anys fent de periodista en redaccions molt diverses, a vegades amb anys de tedi i fent feines menys agradables o interessants, m’havien ajudat a escriure aquella novel·la. Ara que estem en un moment en què tot és titulitis, a mi em sembla interessant valorar com l’experiència vital et porta a nous pensaments.

I va arribar un moment, el 2017, en què va decidir deixar la redacció d’El Punt. Va triar ser feliç en lloc de ser normal, fent referència al títol del llibre de l’escriptora Jeanette Winterson que apareix al seu últim llibre?

Sí, vaig decidir que no seria normal, ha, ha, ha! El que passa és que convertir-se en autònoma tampoc s’adiu gaire amb la felicitat.

Però mira, està bé aquest títol, Per què ser feliç quan podries ser normal? A mi m’agrada per la idea de perseguir i refiar-te de la teva singularitat en un sentit ampli. Com el podcast literari Domini màgic o articles en diferents mitjans.És com un trencaclosques, però sí, faig feines de moltes menes.

Hi ha una cosa que faig, que és dinamitzar clubs de lectura, que és molt divertida. A banda de representar un contacte real amb el món lector, també fa que facis una lectura més aprofundida dels llibres.

I Elles competeixen, encara que sigui de no-ficció, sempre l’ha reivindicat com a relat literari. Com ho argumenta?

És com una ficció però basada en fets reals i servint aquesta realitat i les dades vitals de totes les entrevistades.

No diré que es pot llegir com una novel·la, però sí que vaig voler fer un llibre amb la part testimonial que donen les històries de les entrevistades, sempre tractades fragmentàriament perquè no he volgut fer un recorregut enciclopèdic.

Doncs fer 35 quilòmetres amb bicicleta fins a Òrrius a veure l’àvia, déu-n’hi-do.

Ja sé que no són dades èpiques, però em semblava que anava bé per alimentar aquesta idea de treure de l’experiència domèstica una experiència vital que té relació amb l’esport. I t’adones que moltes dones hem fet esport d’una manera molt domèstica, de no t’hi fixis, i sense compartir-la.

I per quan la tercera novel·la?

Hi ha una tercera novel·la en camí. Ho tinc bastant clar, l’únic que em falta és temps. I tinc la impressió que amb aquesta tancaré un cicle que existeix al meu cap, que va començar amb Joyce i les gallines i va continuar amb No soc aquí.

Crec que en totes tres hi ha una cosa familiar, de rascar les arrels i la idea de la possibilitat d’una transformació. Aquesta idea ja hi era en les dues novel·les i ara penso que Elles competeixen també entronca amb aquesta possibilitat de transformació.

Si algú fa esport perseguint fites no deixa de transformar-se en un una cosa que no sabia que podia ser, tant en cos com en cap.